12 October 1995
Honor Espanyol, Productivitat i el Desastre de Maastrich
Mass media - Articles XSM
Diari Avui
  
 

Durant els darrers mesos hem patit una quantitat important de tempestes monetàries. Els diferents analistes econòmics i partits polítics han donat, com era d'esperar, diferents respostes a les preguntes importants: què ha passat?, per què ha passat?, de qui és culpa? i quina és la solució? Per exemple, la dreta espanyola s'ha esmerçat a identificar la caiguda de la pesseta amb una caiguda de la dignitat nacional. La causa ha estat, segons diuen, la mala política monetària i econòmica dels socialistes, que no han sabut satisfer els requeriments del tractat de Maasctrich. El culpable és, per tant, el president del govern (com sempre). La solució és una convocatòria d'eleccions anticipades.

Per altra banda, els representants del govern socialista diuen que la davallada de la pesseta ni és un problema important ni és un problema espanyol, ja que ha afectat a un grapat de monedes i no només la pesseta. La culpa de la davallada la tenen uns especuladors internacionals, vils i irrespectuosos, que s'han confabulat en contra d'un govern innocent. La solució que han proposat és un control públic de capitals que limiti les possibilitats dels especuladors.

La veritat és que els dos punts de vista són parcialment certs, però també parcialment fallaciosos. Per exemple, la identificació del valor de mercat de la pesseta amb l'honor nacional és, simplement, ridícula. Potser si que aquest estiu, quan vinguin els turistes estrangers a Barcelona a gastar diners, el señor Aznar s'amagarà a casa seva avergonyit (com si portés un tanga de color blanc) perquè el tipus de canvi de la pesseta és molt baix. Naturalment, hi haurà gent que hi sortirà perdent (com són ara els importadors de productes alemanys o japonesos), però també hi ha gent que hi sortirà guanyant. La identitat i l'honor nacional, però, en la mesura que existeixen, no es veuran afectats. És ben possible que els señors del PP tinguin raons per sentir-se avergonyits, però jo asseguraria que el valor de la seva moneda nacional no és una de les més importants.

Els defensors dels socialistes tenen raó quan ens recorden que el desgavell monetari ha afectat una multitut de monedes i no només la pesseta. El marc alemany i el ien japonès s'han apreciat en relació a la majoria de les monedes importants de tot el món. S'han apreciat en relació a monedes del sistema monetari europeu (com són ara la pesseta o el franc francès) i s'han apreciat en relació a monedes que no pertanyen al sistema de canvis europeu (com són ara el dòlar nordamericà, la lliura esterlina o la lira italiana). Això suggereix que el fenòmen que hem viscut té poc a veure amb una suposada mala política monetària espanyola. Per tant, en aquest punt també em sembla que la gent de la dreta va errada. Ara bé, potser si tinguin raó en argumentar que hi ha hagut una mala política econòmina. Els moviments dels tipus de canvi nominals experimentats darrerament reflecteixen moviments dels tipus de canvis reals, ja que la inflació diferencial no és comparable a la magnitud de les depreciacions i devaluacions observades. Dit d'una altra manera, el comportament de les monedes ens està dient que el creixement de la productivitat a les economies alemanya i japonesa ha estat superior a la dels altres països. I això, que és preocupant dés de molts punts de vista, reflecteix no una mala política monetària de curt termini, sinó una pobra política industrial, salarial, laboral i comercial de molt més llarg termini. La lliçó fonamental de tot aquest aldarull és que l'economia espanyola (i això també s'aplica a la nordamericana, i la francesa, i la italiana, etc) té problemes fonamentals greus en el sentit que està perdent competitivitat a llarg termini. La solució no és una política monetària que mantingui els tipus de canvi nominals estables. Això no faria més que amagar el senyal que els mercats ens estan donant. La solució passa per fer els productes més competitius en els mercats internacionals.

Pel que fa als arguments i solucions proposades pels socialistes, doncs també són parcialment certs i parcialment fallaciosos. És cert que els especuladors internacionals mouen unes quantitats tals de diners que els bancs centrals com el Banco de España poden fer ben poc quan s'enfronten a atacs especulatius com els experimentats darrerament. La solució del problema no passa, però, de cap manera per la intervenció estatal en la lliure circulació de capitals. En termes generals, no es bó que els governs interfereixin en el bon funcionament dels mercats. I això és particularment cert quan aquestes intervencions són per a camuflar les males polítiques econòmiques portades a terme pel propi govern en d'altres àmbits de l'economia.

Com ja he dit abans, que la pesseta perdi valor no és dolent. El que sí és dolent és el fet que el Banco de España perdi una muntanya de divises per defensar-la durant una setmana (com va passar, durant la darrera devaluació de la pesseta). Hi ha dues solucions teòriques a aquest problema. La primera és, naturalment, la sortida inmediata de la pesseta del sistema monetari europeu. Si la pesseta fluctua lliurement, el Banco de España no l'haurà de defensar i, per tant, no haurà de perdre divises en intentar-ho. Per altra banda, és possible que sigui bo que Europa sigui una àrea amb una moneda única i que Espanya s'hi incorpori. I aquesta seria la segona solució teòrica: la moneda única. La pregunta és quina és la millor manera d'assolir aquesta unitat monetària. I en aquest sentit no crec que el millor sigui seguir el procés lent de convergència establert amb el tractat de Maastrich. En certa mesura, crec que aquest procés de convergència lent és el pitjor dels camins possibles, i el causant de la major part dels problemes ja que especuladors internacionals només ataquen la pesseta perquè saben que hi ha la possibilitat que el Banco de España acabi cedint (com, de fet, ha passat) un cop les divises destinades a defensar la pesseta es comencen a exhaurir. Els especuladors mai atacaran la pesseta si aquesta està irrevocablement lligada al marc, com seria el cas si Espanya i Alemanya tinguessin una mateixa moneda. Aixi, per exemple, no hi ha cap tauró a Wall Street que s'atreveixi a especular a favor de la "pesseta catalana" i en contra de la "pesseta madrilenya", perquè aquestes dues monedes són la mateixa moneda, i la probabilitat que deixin de ser-ho i que canvii la paritat entre la moneda catalana i la madrilenya és (lamentablement) zero.

Les conclusions que jo trec de tot això són dues. La primera és que Espanya hauria de sortir del sistema monetari europeu, tal com està pensat avui dia i potser apuntar-se a la moneda única, de manera inmediata i per sorpresa, un cop aquesta moneda existeixi. La segona és que la lliçó més important de tot el desgabell monetari (i que sorprenentment no és la que més atenció ha rebut) és que els mercats ens estan indicant que hi ha un problema latent de manca de creixement de la productivitat. La solució ha de ser un conjunt de polítiques industrials, salarials, impositives, comercials i laborals que afavoreixin la productivitat. La resta són problemes monetaris secundaris i menors.

Diari Avui, Abril 1995
© Xavier Sala-i-Martin, 1995

Search

Banner

twitter