07 November 2001
Vuit prediccions per al Segle XX
Mass media - Articles XSM
La Bugadera
  
 

Tags: Freakonomics

Quan els editors de “La Bugadera” em van demanar que fes un article d’economia per aquesta revista que només apareix un cop al segle, de seguida vaig pensar en parlar de les grans línies que dibuixarà l’economia durant el segle XXI. És a dir, vaig decidir que faria prediccions sobre què passarà en el món econòmic entre ara i la sortida del proper número. Vaig pensar que, d’aquesta manera, jo també podria mostrar que puc ser un d’aquells visionaris de mira ampla que aprofiten els finals de segle per mostrar una capacitat d’entendre l’esdevenidor que la resta dels mortals no tenen. L’avantatge de fer-ho en una revista que apareix un cop al segle és que, si les meves prediccions no es complissin, les cartes dels lectors que critiquen les meves falles no apareixerien fins al 2101...i aleshores ja no hi seré!

És clar que els meus nets sí que hi seran. I la veritat es que em sabria greu que se sentissin avergonyits per culpa de la incompetència profètica del seu avi. Al cap i a la fi, la gent del carrer es pensa que la feina dels economistes és fer profecies i els amics dels meus nets sabran que el seu avi era un economista. I si, quan llegeixen el meu escrit, resulta que no n’ensopego ni una, els meus descendents seran objecte d’una mofa absolutament insofrible. Els meus nets m’odiaran i la meva memòria quedarà deshonrada pels temps dels temps.

El problema és que, si us he de ser franc, jo sé perfectament que no en tinc ni idea d’endevinar el demà. Per tant, quan els editors em van trucar i jo vaig contemplar la possibilitat de profetitzar l’avenir, sabia que la meva memòria acabaria maleïda. I com que jo, que sóc home de bé, això no ho podia pas permetre, vaig decidir que en lloc de situar-me a principis del segle XXI i fer prediccions sobre el què passaria durant els propers cent anys, em situaria al 1900 i faria prediccions sobre el què passaria durant el segle XX.  Així segur que les meves prediccions es complirien.

Doncs bé, situem-nos al finals del segle XIX i comencem. El primer que sembla clar és que la innovació tecnològica no pot continuar al ritme dels darrers 140 anys. El número d’idees que hi ha a l’univers és limitat i sembla que ja estem arribant al límit. En aquest sentit, el Comissionat de l’oficina de Patents dels Estats Units va dir l’any passat (1899) que “tot el què es pot inventar, ja està inventat”. L’autoritat amb la que aquest senyor s’expressa m’ha convençut i, per tant, la meva primera predicció és que durant el segle XX no hi haurà ni innovació ni progrés tecnològic.

És més, tinc la impressió que s’acabarà demostrant que algunes de les innovacions fetes durant els darrers temps són completament inútils. Per exemple, hi ha uns savis que figura que s’han inventat una caixa sense cables que permet rebre missatges i que s’anomena “ràdio”. Em temo que això no anirà enlloc perquè aquesta mena d’invent ha estat rebutjat pel poderós financer David Sarnoff en dir: “aquesta caixa musical sense cables no pot tenir mai cap valor comercial imaginable. Al cap i a la fi, qui carai voldrà pagar per enviar missatges que no van dirigits a ningú en particular?”. Suposo que ningú! I és per això que en el futur no hi haurà mai cap empresa que es dediqui a fer ràdio ja que si, com diu el Sarnoff (que d’això en sap un munt), ningú no vol pas pagar per emetre-hi missatges, aquest empreses mai no sortiran a compte!. La meva segona predicció, doncs, és que això de la ràdio no arribarà mai al consumidor i no tindrà cap mena d’impacte durant el segle XX. Els mitjans de comunicació durant el proper segle, se seguiran limitant a la premsa escrita.

El problema és que els missatges enviats específicament a persones determinades tampoc sembla que tindran massa valor comercial. No fa gaire, al 1876, el president de la poderosa Western Union ha rebutjat una proposta per a produir una cosa que anomenen “telèfon”, que és una mena d’aparell que va amb cables però que, a diferència de la ràdio, permet la comunicació a dues bandes. En rebutjar aquesta idea, ha dit que “el telèfon té massa problemes i mai no arribarà a ser un mitjà de comunicació útil. Aquest producte no té cap mena de valor i mai no el tindrà”. Conclusió: les comunicacions predominants durant el segle XX seguiran sent el telègraf i, potser, els coloms missatgers. Alguns il·luminats ens intentaran vendre aparells que permetin la comunicació simultània com això del telèfon –i qui sap si els venedors de fum ens voldran vendre telèfons sense cable!- però fracassaran miserablement. I aquesta és la meva tercera predicció.

En el camp del transport, hi ha moltes empreses que intenten construir uns aparells que permetin a l’home volar com els ocells, aparells que anomenen “avions”. Però el president de la Royal Society anglesa, Lord Kelvin, va afirmar categòricament fa cinc anys (el 1895) que “és impossible construir màquines de volar que pesin més que l’aire”.  És més, el mariscal francès Ferdinand Foch de la l’École Supérieure de la Guèrre ha dit que, encara que fossin possibles, “els avions no tindrien cap mena d’aplicació militar”. I, és clar, la Royal Society i l’École Supérieure de la Guèrre no es poden equivocar. La qual cosa em porta a la meva quarta predicció: durant el segle XX el transport aeri es limitarà als globus aerostàtics, les guerres no utilitzaran pas l’aviació i tot el transport transoceànic se seguirà fent amb vaixells.

Pel que fa al transport terrestre, sembla que comença a existir la possibilitat de construir carruatges propulsats amb motors de combustió i sense cavalls. Clarament, aquest invent no té massa valor econòmic perquè aquests carruatges són cars, pesats i de mal conduir. Estic d’acord amb el parlamentari britànic, Mister Scott Montague qui, després de presidir una comissió parlamentària que estudiava el cas, ha arribat a la conclusió que “la introducció d’aquests impràctics carruatges amb motor no afectarà mai la utilització dels cotxes de cavalls”. En la mateix sentit s’ha expressat un altre parlamentari i militar de l’exèrcit reial britànic, General Saw, qui ha dit: “estic totalment convençut que la cavalleria seguirà tenint el mateix paper, important paper, dins l’exèrcit que ha tingut durant segles”. Davant d’aquestes afirmacions dels experts, la meva cinquena predicció és que els cotxes (civils i militars) no són més que un invent teòric que mai no s’arribarà a concretar en el terreny pràctic i que el seu impacte econòmic al llarg del proper segle XX serà negligible. El cavall seguirà sent el mitjà de transport més utilitzat.

En el camp de la demografia, les coses no pinten bé. Després d’un segle de progrés mèdic accelerat, la població ha augmentat bastant, i això ha contradit els estudis d’aquell gran profeta que es deia Thomas Malthus qui, ara fa 100 anys (1798), va dir que la població del planeta no podia créixer perquè no hi havia prou menjar per a tots. La pregunta és si aquest augment de la població es pot tornar a repetir durant el segle XX. Em temo que la resposta és que no. I la principal raó és que la ciència mèdica està encallada i no podrà fer res per evitar que tornin les grans plagues medievals. És cert que hi ha un grup de científics forassenyats liderats per un tal Luois Pasteur que diuen que les malalties estan causades per uns animalets molt petits i fins i tot estan pensant en maneres d’atacar aquests suposats microbis. Però jo no m’ho crec. No és que jo sigui un metge, però el prestigiós professor de fisiologia de la Universitat de Toulouse, el doctor Pierre Pachet ha confirmat que “la teoria dels germens de Louis Pasteur no és més que ridícula ficció”.

La cosa s’agreuja perquè tampoc sembla que hi haurà avenços en el camp de la cirurgia. El Cirurgià Extraordinari Britànic (que està nomenat directament per la pròpia reina Victòria!), un savi entre els més savis, acaba d’arribar a la conclusió que és possible fer operacions quirúrgiques a les extremitats i a la part baixa del cos, però “l’abdomen, el pit i el cervell romandran per sempre lliures de les intrusions de la ma del cirurgià”.  I si la cirurgia no progressa, l’esperança de vida de l’home no augmentarà pas durant els propers cent anys.

Sense abandonar la medicina, he d’afegir que sóc del parer que durant el segle XX seguirem condemnats a viure amb dolor. Sembla que fa 20 anys, al 1880, el químic alemany Alex Hoffman va descobrir un producte químic que es diu “aspirina” i que figura que alleugera el dolor. Però l’empresa Bayer, de gran reputació universal, el va rebutjar tot dient: “aquest producte és totalment inútil i el senyor Hoffman és el típic venedor de fum berlinès”. La Bayer va decidir produir una cosa alternativa anomenada “diacetilmorfina”. Sembla que a l’usuari li entra una sensació d’eufòria i d’heroïcitat (per la qual cosa li en diuen heroïna) que va molt bé per eliminar el dolor. L’únic problema és que aquest producte té uns efectes secundaris i una addicció que no els acaben de fer el pes i em fa l’efecte que han tret l’heroïna del mercat. Ara, la Bayer està anant al darrera d’en Hoffman perquè els vengui la patent de l’aspirina, però sembla que aquest es fa el dur. Això de l’aspirina mai no triomfarà i ens haurem de conformar amb viure amb mal de cap. En resum, la meva sisena predicció fa referència a la demografia i la salut: durant el segle XX, la població total del planeta baixarà, l’esperança de vida es reduirà i no tindrem manera de fer que ens passi el dolor.

I la macroeconomia? Això és el més senzill de predir! Davant l’inevitable declivi de l’imperi britànic, sorgiran noves potències econòmiques. La gent creu que una d’elles seran els Estats Units, però jo crec que van errats per dues raons. Primera, perquè a aquest país només hi emigren els europeus menys sofisticats, menys educats, més violents i menys civilitzats i amb això no es pot fer funcionar l’economia. Jo, en canvi, aposto per l’Amèrica Llatina en general, i per Argentina en particular. Després de la dictadura de Rosas i de l’aparició a l’escena política i social de gent com Alberdi i Sarmiento, jo coincideixo amb Sebastián Galtieri quan diu que “és inconcebible que a Argentina hi torni a haver una dictadura” i que “d’aquí 100 anys Argentina superarà econòmicament a tots els països europeus”.  La meva setena predicció és que, durant el segle XX, no només l’Argentina sinó tot el continent sud·americà es convertirà en el bastió de la pau i la democràcia i serà el centre del poder econòmic mundial.

La segona raó per desconfiar de qui diu que els Estats Units es convertiran en una potència econòmica durant el segle XX és que el sistema econòmic Nord·Americà es basa en això que anomenen “capitalisme de mercat”. Els solvents estudis econòmics fets darrerament pel científic social més prestigiós del moment, en Karl Marx, demostren que “els beneficis empresarials han de mostrar una accentuada tendència a la baixa. Com que aquests beneficis són el motor del capitalisme, l’economia de mercat porta dins seu les llavors de la seva pròpia autodestrucció. Aquest sistema econòmic no pot durar”. És cert que aquestes afirmacions estan basades només en la teoria. Però l’estudi de Marx és tan acurat, tan llarg i tan detallat que és difícil no estar-hi d’acord. És més, sembla que aquest senyor cada dia té més seguidors incondicionals entre la intel·lectualitat, seguidors que fins i tot es fan dir marxistes! I, és clar, tants intel·lectuals no poden estar equivocats. La meva vuitena i darrera predicció és, doncs, que durant el segle XX les empreses capitalistes seran cada cop més pobres, tindran cada cop menys beneficis i que, a finals de segle, l’economia de mercat caurà, com si fos un mur, pel seu propi pes.

Si, ja sé que és molt fàcil fer prediccions a aigua passada. I molts em voldran treure mèrits quan vegin que les encerto gairebé totes. Però, de cara a l’honor familiar i a l’herència intel·lectual, és millor endevinar el passat que no pas fer el ridícul intentant fer de visionari per endevinar el futur.

Article escrit per al número dos de "La Bugadera", revista que apareix cada 100 ANYS.

Número 2. 2001.

Search

Banner

twitter