12 January 2000
Anti-liberals i anti-globalització
Mass media - Articles XSM
El Temps
  
 

Tags: Capitalism

Durant els darrers temps, diversos espectacles folklòrics "anti-globalització" han ajudat a que intel·lectuals progres i pagesos francesos s'aliïn amb ecologistes i protectors dels drets dels treballadors dels països pobres en contra de la mundialització de l'economia. Se'ns diu que la globalització és dolenta perquè treu poder dels governs democràticament escollits i el dóna a empreses multinacionals amb objectius sinistres, que genera una desigualtat entre els països rics que cada dia són més rics i els pobres que cada dia són més pobres. També se'ns diu que la globalització no és més que una conspiració global que beneficia les empreses en perjudici dels treballadors, que incentiva la destrucció del medi ambient (sobre tot de les balenes i dels dofins que cauen a les xarxes dels pescadors de tonyina) i que oprimeix les cultures locals (principalment, la francesa...o al menys això sembla donada la radicalitat de les protestes que venen del país veí, on pallassos com José Bové són aclamats pel gran públic com a herois nacionals pel simple fet que un dia van destruir un restaurant de la cadena McDonalds i perquè es passeja pel carrer amb un formatge de roquefort al cap en senyal de protesta per la pèrdua de personalitat de la cuina francesa davant la invasió de les hamburgueses americanes).

Sembla com si tots els mals de la humanitat (des de la fam als països africans, fins a la manca d'educació passant pel treball infantil i l'escalfament de la terra) estan causats pel complot globalitzador que uns quants ultraliberals malignes (normalment liderats pel Reagan i la Thatcher) ens volen imposar, amb l'únic objectiu de fer-se rics.

Les organitzacions "anti-liberals" i "anti-globalització" tenen les pintes més variades, són d’allò més exòtiques i sovint tenen objectius mútuament autodestructius. Ara bé, els uneix l'odi visceral pel lliure funcionament dels mercats. Bé, de fet també els uneix la ignorància sobre les implicacions de les seves propostes: si es portessin a terme les polítiques que ells proposen, el món seria menys lliure i menys democràtic, els treballadors serien més pobres, la desigualtat entre països augmentaria, els nens dels països pobres no anirien a l'escola i seguirien treballant a canvi d’encara menys diners, i el medi ambient es degradaria més ràpidament. Just el contrari del que ells busquen!

Abans d'explicar perquè, és important recordar una lliçó que fa dos segles ens va donar Adam Smith, lliçó ignorada per molta gent: quan dues persones intercanvien mercaderies de manera voluntària, les dues hi surten guanyant. No és cert que si un hi surt guanyant, l'altra hi ha de sortir perdent i, per tant, plantejar el comerç internacional com una "lluita de classes" o una "lluita de països" en situació d'intercanvi desigual és començar l'anàlisi equivocadament.

Prosperitat i Democràcia
També és important recordar que els únics països que durant aquest segle han aconseguit retallar distàncies amb les economies occidentals (i parlo de Japó, Corea, Singapur, Hong Kong, Taiwan, Malaisia, o Tailàndia a Àsia, així com també de Grècia, Portugal, Irlanda o la mateixa Espanya entre d'altres) ho han fet a base de tenir economies de mercat obertes al comerç internacional, a les inversions estrangeres i a la tecnologia provenint de les societats més avançades. Per altra banda, no hi ha cap exemple de país que hagi aconseguit progressar mantenint-se tancat a les influències exteriors.

Per tant, la introducció de mercats (liberalització) i l'estar obert a l'exterior (globalització) són necessàries per prosperar. I no només això sinó que, sovint, també porten llibertat política. Quan més globalitzada estigui l'economia més difícil serà per als dictadors mantenir el poder i reprimir la informació i més difícil els serà formar part d'un món que no tolera la manca de llibertat. Amb això no vull dir que la introducció d'economies de mercat obertes a l'exterior garanteixi el progrés i la llibertat (Singapur és un exemple clamorós de país amb èxit des del punt de vista econòmic, on les llibertats democràtiques brillen per la seva absència, i no és pas l'únic). El mercat no és la fórmula màgica que solucionarà tots els problemes dels pobles. Calen moltes altres coses. Ara bé, el què si és cert és que sense una economia de mercat, és difícil de progressar i ser lliure. I així ens ho mostra la història: no hi ha cap exemple en la història de la humanitat, d'un país en el que el poble hagi viscut en llibertat i democràcia sense que el sistema econòmic no hagi estat dominat pels mercats.

De fet, la història també ens dóna dos exemples de països idèntics (Corea i Alemanya) que van ser dividits per una guerra. El tros que es va tancar i es va socialitzar (Corea del Nord i l'Alemanya de l'Est) va empobrir miserablement i mai no van ser un exemple de llibertat democràtica. El tros que es va "globalitzar" i "liberalitzar" (Corea del Sud i la República Federal d'Alemanya) va prosperar, es van enriquir i va introduir la democràcia.
Òbviament, ja he dit que hi ha economies de mercat que no gaudeixen de democràcia i llibertat (i fins a meitat dels vuitanta, Corea del Sud n'era una d'elles), per la qual cosa el mercat no és garantia de llibertats democràtiques. Ara bé, la llibertat econòmica (el mercat) és una condició necessària per a la llibertat política.

Treballadors
Els treballadors dels països pobres es beneficien enormement de la globalització. Els exemples més clars el formen les dues economies més poblades del món. Mentre la Índia i la Xina van mantenir polítiques socialistes de planificació central i van estar tancades a l'exterior, la població d'aquests dos països (població que suma gairebé un terç de la població mundial) van veure com la misèria els envaïa. El "gran salt cap endavant" Maoista va resultar ser un pas enrera gegant. I és aquesta, i no una altra, la raó per la que durant les darreres dècades, els països pobres eren cada cop més pobres i els rics més rics. Els pobres seguien les polítiques socialistes de no intercanviar i tancar-se a l'influencia mesquina dels explotadors nord americans, i es van empobrir notòriament.

És realment irònic veure com alguns intel·lectuals "progres" (encarcarats a les seves càtedres d'universitats de països rics) donen les culpes de la pobresa del món als mercats, a la globalització i als ultraliberals, quan la causa fonamental de la misèria que regna als països del tercer món són les teories mesquines a les que ells han donat suport tota la vida. Teories "marxistes", teories "d'intercanvi desigual", teories de "centre-perifèria", teories de "substitució d’importacions", o teories de "planificació central". Totes igual de desastroses per a la Xina, per a l'Índia i per a dotzenes i dotzenes de països pobres d'arreu del món . I són aquests terribles desastres econòmics els que han creat gran part de les desigualtats existents al món en què vivim, perquè els països que no les van adoptar van progressar, mentre que els que ho van fer es van enfonsar en la misèria.

A principis dels vuitanta, la Xina va començar a introduir mercats, liberalitzar l'economia i a obrir-la a l'exterior. Només durant 1998, els treballadors xinesos van guanyar 12 bilions de pessetes gràcies a llurs exportacions als Estats Units. I les exportacions xineses segueixen pujant cada any, i amb elles, també ho fan els salaris dels treballadors locals. L'Índia començar a seguir el mateix camí una dècada després. Les taxes de creixement positives no s'han fet esperar. Poc a poc, la renda per càpita d'ambdues nacions ha anat creixent i s'ha produït l’exercici l'eradicació de pobresa més gran que mai no ha vist la història de la humanitat. L'èxit notori dels dos països més poblats del món contribueix (poc a poc) a reduir les distàncies econòmiques entre els 6,000 milions de ciutadans del món. Lògicament, queda molta cosa per a fer: la renda per càpita xinesa és encara de 120.000 pessetes anuals (tot i que si segueix creixent a un ritme de 10% anual) ben aviat deixarà de ser un país pobre, bona part dels països d'Àfrica, encara segueixen enfonsats (tot i que països com Ghana, Moçambique i Botswana comencen ja ha mostrar signes de bonança). Però encara que quedi molt per a fer, està clar que el tancament de les economies al comerç, les inversions i les tecnologies estrangeres (a la globalització!) seria un pas enrera i els països pobres que ja han patit el resultat miserable de les polítiques "progres" ho saben més que ningú. I és per això que ara són ells els que demanen la liberalització.

Treball Infantil
Pel que fa al treball infantil, és cert que hi ha nens que treballen molt a canvi de salaris molt baixos, cosa que, des d'un punt de vista europeu, ens fa (i ens ha de fer) mal als ulls. A tots ens agradaria que, en lloc de treballar, els nens de Centre-Amèrica anessin a l'escola. Ara bé, cal pensar si això s'aconseguiria simplement impedint que les empreses multinacionals inverteixin a als països pobres, com pretenen els anti-globalistes. Preguntem-nos per un moment, què passaria realment si prohibíssim que les multinacionals contractessin nens petits. Algú creu realment que els nens anirien a l'escola i jugarien feliços amb els seus companys al pati del col·legi com si fossin nens de Barcelona? Jo, sincerament, crec que no. Més aviat penso que el nen perdria la feina i hauria d'anar als abocadors d'escombraries a buscar menjar entre la putrefacció (que és el que feia abans que la multinacional el contractés). L'eliminació del treball infantil és un objectiu molt lloable, però la seva prohibició acabaria perjudicant a qui s'està intentant ajudar: el propi nen. Els nens dels països pobres no tindran ni educació ni salut fins que el govern no proveeixi les escoles i d'altres infrastructures. I això no passarà fins que no s'obtingui una recaptació fiscal raonable, que vindrà lligada al creixement del país. I el progrés econòmic no s'aconseguirà si l'economia es tanca al comerç internacional i a la globalització.

Ecologia
Passem als desastres ecològics. És possible que el mercat i la globalització comporti desequilibris ecològics. El que també és cert és que l'alternativa (un país socialista tancat) no és garantia de sanejament ecològic. I si no, pregunteu-ho als països de l'Europa de l'Est. Els incendis forestals del sud est asiàtic no el causen les multinacionals sinó els autòctons que busquen terres per a l'agricultura (ja que no tenen alternativa de treball a la indústria). La destrucció de la selva amazònica al Brasil, va començar quan el propi govern autarquista donava subsidis als incendiaris. Les balenes no les capturen les multinacionals que volen vendre carn de balena arreu del món sinó les flotes japoneses i noruegues per al consum local (i, en conseqüència, si Japó i Noruega es tanquessin al comerç exterior, seguirien capturant el mateix número de balenes per la qual cosa, l'anti-globalització està lluny de ser la solució al problema de l'extinció dels mamífers aquàtics).

Si bé no està clar que les economies tancades respectin més l’entorn natural, el que sí està clar és que les preocupacions per l'entorn ecològic augmenten quan la gent assoleix un grau de benestar econòmic (i si no, pregunteu-vos de quin extracte social i de quins països provenen els tripulants del Rainbow Warrior, el vaixell estrella de Greenpeace!). És a dir, quan ets pobre, l'únic que et preocupa és trobar menjar i que no se't morin els fills. Només quan tens un nivell mínim de renda et pots permetre el luxe de preocupar-te per si la platja està neta o si els dofins cauen a les xarxes de les tonyines. A més, per a netejar o no embrutar el medi ambient, són necessaris uns diners i uns recursos que els països pobres no tenen. Per tant, la millor manera de vetllar pel medi ambient és generar riquesa als països pobres.

Cultures Autòctones
Finalment, la destrucció de les cultures autòctones per part de les multinacionals. És possible que el comerç i les inversions internacionals comporten que molts ciutadans francesos mengin al McDonalds o beguin Coca Coles i portin cotxes Toyota en lloc de menjar als restaurants típics del país, beguin vi de Bordeaux i portin Renaults. I potser algú cregui que això és un problema. Ara bé, i perdoneu-me si ressalto el què és obvi, però són els propis ciutadans francesos qui trien lliurement d'anar a sopar on volen, de veure el que més els ve de gust i portar el cotxe que els fa més il·lusió. Intentar interferir en la lliure elecció dels ciutadans del país simplement perquè trien coses que no ens agraden no justifica ni els actes de vandalisme en contra de ningú, ni la intromissió intolerable (i poc democràtica) del govern impedint que la gent pugui triar en llibertat.

El Fracàs de Seattle
I si la globalització i la liberalització són tan bones, per què va fracassar la darrera reunió de l'Organització Mundial del Comerç a Seattle? Doncs, sorprenentment, no és perquè els països pobres s'oposin a la globalització. Ans al contrari. Després de la misèria que les polítiques socialistes de les darreres dècades els han portat, ells entenen que el progrés econòmic passa per la introducció de mercats i per l'obertura a l'exterior. Qui s'hi oposa són precisament els països rics. Per una banda, els Estats Units i el seu president que, malgrat els seus discursos on menciona justícia i equitat per a tothom, el seu objectiu principal és l'elecció del seu vice-president a les properes eleccions per a consolidar "l'herència Clinton" (el vice-president Al Gore, té una agenda ecologista i sindicalista i no es pot permetre el luxe de fer enfadar aquests dos poderosos lobbies en plena campanya electoral). Per altra banda, la Unió Europea segueix amb la seva obsessió per a protegir els pagesos (un altre lobby poderós) a través de subsidis i d'evitar que els productes agrícoles dels països pobres entrin als mercats europeus.

I això és un espectacular exercici d'hipocresia que impedeix que els països pobres segueixin el mateix camí que un dia van seguir Europa i els Estats Units per aconseguir gaudir de la riquesa i el progrés dels què gaudeixen. Estem obligats a ajudar als pobres del tercer món. I la manera de fer-ho no és donar-los almoines sinó obrir els nostres mercats als seus productes i exportar-hi capital i tecnologia per a què ells mateixos progressin amb llur esforç. La liberalització i la globalització no són una fórmula màgica que solucionarà tots els problemes de la humanitat. Ara bé, són un requisit fonamental sense el qual els problemes no se solucionaran.

Search

Banner

twitter