28 September 1999
És sempre dolenta la inflació?
Mass media - Articles XSM
El Periódico
  
 

Tags: International

Durant els darrers mesos, cada cop que es publiquen les dades de preus a Catalunya i a Espanya observem que la inflació catalana està per sobre de l’espanyola i que aquesta, al seu torn, està per sobre de la mitjana europea. Durant els dies que segueixen la publicació de les dades, apareixen dotzenes d’articles de comentaristes "experts" tot explicant que això és senyal que l’economia espanyola NO va bé i que la catalana encara va pitjor, ja que reflecteix la pèrdua de "competitivitat" de Catalunya en relació a Espanya i d’Espanya respecte d’Europa. Els més agosarats fins i tot acusen els governs respectius d’incompetents i demanen explicacions i responsabilitats polítiques. La radicalitat de llurs exigències només és comparable a la feblesa de llur argumentació. M'explico.

La inflació diferencial (per exemple la diferència entre Catalunya i Espanya) mostra els moviments de preus relatius (el preu dels productes catalans relatiu al preu dels productes espanyols). A aquests preus relatius els economistes li donem un nom: "tipus de canvi real". Quan dues economies tenen la mateixa moneda, el tipus de canvi real només pot canviar a través de la inflació diferencial.

Tots sabem que en una economia de mercat que funcioni, els preus relatius canvien (i és bo que ho facin) quan les ofertes i les demandes dels productes del país canvien. Els augments de preus relatius poden venir causats per augments de la demanda o per reduccions de l’oferta. És a dir, si Catalunya ven un producte que, de sobte, tothom vol comprar, el preu d’aquest producte pujarà. Per exemple, si, de sobte, tothom vol venir a Catalunya per a gaudir d’una oferta turística molt millorada, els hotels i els restaurants estaran plens de gom a gom, cosa que comportarà augments dels preus tant dels hotels i restaurants, com dels productes alimentaris en general. Un cop els experts mirin les dades, veuran que la inflació catalana és superior a l’espanyola i europea i trauran una conclusió: Catalunya va fatal. En realitat, però, la conclusió que s'hauria d’extraure és exactament la contraria: estem venent més, creant més ocupació i més riquesa. El fet que tota aquesta bonança es tradueixi en uns preus més elevats no ens ha de sorprendre. És només una indicació de que el mercat funciona i de què estem produint productes atractius.

Per altra banda, si estem venent un producte la producció del qual pateix una davallada important (com passa, per exemple, quan les pluges destrueixen la collita de fruites a Lleida), els preus també pujaran. La inflació catalana, en aquest cas, serà superior a l’espanyola, però aquest inflació diferencial no representarà bones notícies ja que la producció serà menor, cosa que causarà atur, reduccions de la riquesa. Quan la inflació diferencial ve per aquesta via el pessimisme estarà justificat.

La conclusió és que una inflació diferencial positiva pot ser portadora de bones o de males notícies. Abans d'irritar-nos, doncs, cada cop que apareixen les dades d'inflació diferencial, caldrà preguntar-se si aquesta és deguda a augments de la demanda (cosa que és bona) o a reduccions de l’oferta (cosa que és dolenta).

Sembla que els observadors suara esmentats creuen que estem davant una situació de reducció de l’oferta (si no, per què protesten?). Jo, en canvi, m’inclino a pensar que es tracta d’augments de la demanda. La raó és que, quan la demanda augmenta, la inflació va acompanyada d’augments de la producció i disminucions de la taxa d’atur. Per contra, una reducció de l’oferta vé sempre acompanyada de reduccions de la producció i augment de l’atur. Si mirem la situació actual de Catalunya, Espanya i Europa, veurem que Catalunya creix més que Espanya, i Espanya creix més que la mitjana Europea, cosa que sembla consistent amb la hipòtesi d’augment de demanda. Per tant, jo m’inclino a pensar que el fet que, en l’actualitat, la nostra inflació sigui superior a la d’ells és senyal de que les coses s’estan fent millor a Catalunya que no pas a Espanya i a Espanya que no pas a Europa...al menys de moment.

El fet que la inflació espanyola sigui superior a l'europea és font de particular preocupació, sobre tot per la novetat que suposa tenir una moneda comuna. Els que hem escrit sobre l'euro, tanmateix, ja fa temps que venim avisant que, quan no es poden moure els tipus de canvi nominals, els ajustos de preus relatius (que són necessaris i desitjables!) vindran sempre generats per inflacions diferencials. Aquest és, entre d'altres, un dels "preus" que hem de pagar per entrar l'euro!

És important entendre que la inflació diferencial és el resultat normal del bon funcionament del mercat i ho dic perquè els observadors que s’exalten cada cop que es publiquen les dades de preus, sovint demanen la intervenció del govern per a corregir aquesta situació tan "terrible". No cal dir que la intervenció del govern en el lliure funcionament dels mercats, per més ben intencionada que sigui, sovint acaba sent contraproduent. El govern és un agent econòmic molt important que ha de desenvolupar un gran número de tasques (entre elles, assegurar-se que els salaris dels ciutadans a qui ell paga -funcionaris i pensionistes- no estan discriminats pel fet de viure en una zona on els preus són més alts). Una d’aquestes tasques, però, no és la de determinar els preus de l’economia. Primera perquè aquesta és una feina que han de fer els mercats. I segona perquè sovint fracassarà en l’intent, ja que en una economia de mercat, els preus no es dicten per decret.

I si el govern vol reduir l’IVA, les tarifes de l’electricitat o el preu de la benzina, que ho faci perquè creu que els impostos són massa elevats i això redueix l'eficiència econòmica o perquè necessita una recaptació fiscal inferior. Que no hi faci per a maquillar una dada d’inflació que no té perquè maquillar.

Search

Banner

twitter