03 February 1999
Teoria Econòmica del Cinema en Català
Mass media - Articles XSM
El Periódico
  
 

Tags: Catalunya

La intervenció del Parlament i la Generalitat de Catalunya en el mercat del cinema obligant les distribuïdores a traduir una part important de les pel·lícules al català sembla, a primera vista, una intolerable intrusió del govern en el lliure funcionament del mercat. M'agradaria, per tant, analitzar la situació que s'ha creat des del punt de vista de la teoria econòmica.

Efectivament, la teoria econòmica ens diu que, si tots els productes són normals, aleshores qualsevol intervenció pública en el funcionament lliure dels mercats és perjudicial. El que ha de fer el govern és retirar-se i deixar que les empreses, els treballadors i els consumidors interaccionin en el mercat sense interferències. Això els portarà a tots a una situació òptima. Aquest tipus d'argumentació, base del pensament liberal, és la que serveix de fonament a qui s'oposa a la política de la Generalitat.

Observarà el lector, però, que he dit productes normals. Els productes normals són els tradicionals. Els de tota la vida. Les galetes, el fuet, el mató o el cava. Es caracteritzen per dos fets senzills i aparentment innocents: (a) quan jo menjo un plat de mató, ningú més se’l pot menjar i (b) el fet que jo mengi mató m’afecta a mi i a ningú més.

Malgrat que pugui semblar estrany, la vida està plena de béns que no són normals. Els productes que poden ser utilitzats simultàniament per més d'una persona s'anomenen béns públics. Alguns exemples són les carreteres, l'exèrcit o la monarquia: tots ells són productes dels quals en pot "gaudir" molta gent a la vegada. D’altra banda, hi ha béns que, quan són consumits per una persona, afecten a d'altres persones. Un exemple clar són els productes contaminants: quan algú fuma, la persona que seu al meu costat s'empassa el fum. Un altre exemple menys clar són els videos: el benefici de comprar un vídeo beta o VHS depèn de la quantitat de gent que compra el mateix sistema. La gent que, en el seu dia, va comprar el sistema beta, ben aviat va haver de canviar-lo (i pagar una nova videoteca) ja que poca gent havia comprat beta i, en no haver suficient mercat, tots els productors van acabar adoptant VHS. Els economistes anomenem aquests tipus de productes béns subjectes a externalitats.

La teoria econòmica ens diu que els mercats no funcionen a l'hora de produir béns públics o béns subjectes a externalitats. Per exemple, si algú que no sóc jo financia la monarquia jo també en podré gaudir (ja que és un bé públic). En conseqüència, no tindré cap incentiu a finançar un rei, per més rei que vulgui tenir. Com que tothom tindrà la mateixa actitud "d'escaquejar-se" a l'hora de finançar béns públics, és necessària la coordinació de tots els membres de la societat per a finançar el bé públic que tots desitgen. La institució que està en millor posició de portar a terme aquesta tasca és el govern, i el mecanisme de finançament són els impostos. Aquesta conclusió no és nova i tots els economistes liberals ho saben.

I què hi té a veure, tot això, amb el català? Doncs és molt senzill. La llengua és un bé públic (el fet que jo parli català ara mateix no impedeix que milions de persones utilitzin la mateixa llengua simultàniament) i està subjecta a externalitats (l'interès que una persona pot tenir a aprendre català depèn de la quantitat de gent que el parli). Si el govern català no intervé per ajudar la llengua catalana, el mercat pot portar-la a l'extinció en favor de llengües més utilitzades com l'anglès i l'espanyol. Cal, doncs, l’acció pública per a fomentar i protegir el català: Com més gent el parli, més atractiva serà com a llengua i més gent la voldrà emprar.

Des d’aquest punt de vista, doncs, l’actuació del govern català tot obligant les productores de cinema estrangeres a traduir una part de les pel·lícules al català és del tot raonable fins i tot per a persones de tarannà liberal.

El que no està tan clar és que hagin de ser aquestes productores les que paguin les traduccions. La necessitat de protegir la llengua catalana no implica que s'hagi de perjudicar les productores de cinema, que no tenen per què contribuir més que d'altres empreses o d'altres ciutadans a la provisió de béns públics per part del Govern. És més, encara que vulguem que les productores internacionals ho paguin, molt sovint és impossible obligar a les multinacionals a fer-ho ja que, en el món global en què vivim, les empreses poden prescindir perfectament de vendre pel·lícules a Catalunya sense patir cap gran davallada en llur recaptació mundial. Sembla molt més raonable que la traducció sigui finançada pel mateix pressupost que financia la resta de béns públics subministrats per la Generalitat: els impostos. Aquí podríem discutir si ha de ser els impostos dels catalans o dels espanyols. Al cap i a la fi, la llengua catalana és una llengua oficial de l'estat i, per tant, el govern de l'estat ha de tenir un interès a protegir-la comparable a l'interès que té a protegir el Coto de Doñana, que és un altre bé públic.

Un avantatge de finançar el cinema en català mitjançant els pressupostos generals és que les empreses productores no podran emprar el seu argument més potent: "hi ha 80 llengües a Europa i si haguéssim de traduir-les totes, ens arruïnaríem; per tant, només traduïm a les quatre més grans". Així, si una comunitat vol traduir les pel·lícules al seu idioma, que s'ho pagui i punt.

Les distribuïdores, per altra banda, diuen que la gent no anirà a veure les versions catalanes de les pel lícules i que, per tant, perdran diners. Aquest argument no és massa vàlid ja que TV3 és el canal més vist a Catalunya, cosa que mostra que la gent mira programes en català quan la qualitat és bona. Ara bé, si es demostra que la gent va menys al cinema català que al castellà, alsehores també es podria parlar de subvencions. Per exemple, les pel lícules en català podrien estar exemptes d’impostos.

En resum: obligar a les productores i distribuïdores a oferir pel lícules en català, si. Obligar-les a pagar les despeses, no.

Search

Banner

twitter