30 December 1998
Que Déu ens agafi confessats!
Mass media - Articles XSM
Diari Avui
  
 

Tags: Europe | International

Ja el tenim aquí. L'enyorat euro ja ha arribat. Tot i que l'euro mai no ha estat jutjat amb estàndards econòmics sinó més aviat polítics ("hem d'estar al primer vagó del tren europeu per primera vegada aquest segle", s'ens explica), això no vol dir que la introducció de l'euro no tindrà importants implicacions macroeconòmiques.

La conseqüència mes important de la introducció de l'euro serà que Espanya deixarà de tenir una política monetària pròpia. Tot i que els catalans podríem pensar que "nosaltres ja fa 130 anys que no tenim política monetària", el fet que els espanyols perdin la seva també tindrà conseqüències per a nosaltres. La pèrdua de l’autonomia monetària tindrà tres components importants: primera, Espanya deixarà de poder decidir el preu al que la seva moneda es canvia en relació a les monedes europees (ja que, a partir d'ara, seran la mateixa moneda) o altres monedes del mon (ja que el tipus de canvi de l'euro el decidirà el Banc Central Europeu, BCE, en el que els espanyols tindran ben poca influència). Segona, Espanya deixarà de poder decidir el tipus d'interès ja que tots els països de la zona euro tindran un tipus idèntic, decidit pel BCE.

D'aquests dos fets s’en deriven importants conseqüències per als catalans. Per exemple, quan de sobte els turistes del nord prefereixen anar a Turquia en lloc de venir a la costa catalana (potser perquè els turcs devaluen la seva moneda per a fer-se mes competitius), Catalunya (i Espanya, que també te un sector turístic important) patirà una crisi econòmica. Les empreses deixaran de vendre, acomiadaran treballadors, i augmentarà l'atur. Fins ara, per a contrarestar aquest tipus de crisis, les autoritats monetàries espanyoles podien fer dues coses: reduir els tipus d'interès (cosa que abarateix el crèdit i incentiva la inversió i el consum) i depreciar la pesseta (si la pesseta es devalua, els productes catalans s'abarateixen, cosa que fa retornar la demanda de llurs productes al seu nivell original).

Noteu que cap d'aquestes dues coses serà possible a partir d'ara ja que, com hem explicat, per una banda tots els països de la moneda única hauran de tenir els mateixos tipus d'interès i, per altra banda, la moneda espanyola no es podrà "depreciar" en relació a la moneda alemanya ja que seran la mateixa moneda. En conclusió, Catalunya s'haurà d'empassar la crisi o, dit d'una altra manera, els cicles econòmics seran molt més virulents a partir d'ara ja que no es podrà utilitzar la política monetària per alleugerir-los (el lector perceptiu s’adonarà que aquest fenomen ja fa uns anys que ha començat: una de les crisis més virulentes que ha patit l'economia catalana és la crisi del 1992, que va succeir quan ja formàvem part del Sistema Monetari Europeu!).

El tercer component de la pèrdua de la política monetària és que haurem de tenir la mateixa taxa d'inflació que els alemanys. De tots es sabuts que els alemanys estan obsessionats amb tenir inflació zero (segurament perquè van patir una de les pitjors hiperinflacions de la història després de la primera guerra mundial). Això presentarà dos problemes. El primer és que l'impost inflacionari (o la pèrdua del poder adquisitiu del diner quan pugen els preus) serà zero i això no és bo en països on l'economia submergida és important ja que l'únic impost que paguen les activitats il·legals és l'impost inflacionari. La segona és que, quan la inflació és zero, els tipus d'interès també estan propers a zero i, quan passa això, la política monetària perd la seva efectivitat (si els tipus d'interès són zero i ve una crisi, no es poden reduir els tipus d'interès ja que aquests no poden ser negatius!). En aquest sentit, si seguim obsessionats amb la reducció de la inflació i els tipus d'interès, Europa sencera corre el perill de "japonitzar-se" i entrar en una crisi profunda (la crisi japonesa, caracteritzada per uns tipus d’interès iguals a zero i la nula efectivitat de la política monetària, ja fa vuit anys que dura) de la qual pot ser molt difícil sortir.

Tot això és, però, es ja inevitable. La decisió (política) ja ha estat presa. Quina recomanació de política econòmica es pot fer? Jo començaria a posar un ciri a la Mare de Déu de Montserrat.

Search

Banner

twitter