25 October 1998
La crisi que mai no va ser?
Mass media - Articles XSM
El Periódico
  
 

Tags: International

El passat dia 5 d’octubre, al programa Paral•lel del Canal 33, hi va haver un debat sobre la possible crisi mundial del 1999. En aquell debat vaig expressar el meu convenciment que, si no es volia que hi hagués una crisi mundial, s’havien de fer quatre coses: La primera seria reduir els tipus d’interès als Estats Units i a Europa. La segona era que els polítics japonesos havien de trobar una solució al problema bancari que arrosseguen des del 1991. La tercera era que s’havia d’aturar la caiguda de les peces del dòmino i que, com que la següent peça era l’Amèrica Llatina, s’havia de fer un programa internacional per a sanejar aquella zona del món i, en particular, el país més gran de la zona, el Brasil. La quarta era que el congrés nord-americà aprovés l’augment de les quotes contributives al Fons Monetari Internacional amb l’objectiu de finançar tots aquests ajuts i de restablir la confiança mundial.

Encara no han passat tres setmanes i ja s’han complert gairebé tots aquests requisits. D’ençà del 5 d’octubre, els Estats Units han baixat els tipus d’interès dues vegades. El congrés japonès ha aprovat un pla molt més gran i generós del que ningú no havia imaginat. L’FMI ha aprovat un pla d’ajuda al Brasil (amb important participació espanyola, naturalment, ja que al govern li interessa que els bancs espanyols que estan ficats a Amèrica Llatina no facin fallida). I finalment, el govern nord-americà ha aprovat l’augment de quotes, la qual cosa permet a l’FMI de tornar a disposar de recursos per a solucionar els problemes que es presentin, cosa que inspira tranquil•litat a la comunitat financera internacional.

Seguint la predicció que vaig fer al Paral•lel, doncs, hauríem de pensar que la crisi que tothom temia no s’arribarà a produir mai i que les turbulències monetàries i financeres que hem viscut darrerament no hauran estat més que un ensurt. Malgrat que segueixo sent optimista, cal no oblidar que els quatre requeriments que vaig mencionar encara no s’han satisfet plenament.

En primer lloc, els tipus d’interès a Europa no s’han reduït. Les autoritats monetàries de la zona nord de l’euro (o eurolàndia, com se l’està començant a anomenar) segueixen obstinades, d’una manera gairebé malaltissa, a tenir una moneda forta com a senyal de que la seva economia és tan o més potent que la nord-americana. Aquest complex d’inferioritat és altament preocupant. Per una banda, ens indica que aquestes autoritats no faran mai res per a ajudar les economies reals (especialment les del sud d’Europa) quan aquestes tinguin problemes: quan Espanya, Itàlia o Portugal pateixin la propera crisi (cosa que, no cal dir-ho, passarà segur), els nostres companys del nord seguiran obstinats a no reduir els tipus d’interès per tal de no retallar la força i la reputació de la nova moneda europea.

Per altra banda, el fet que es neguin a reduir els tipus d’interès ara, fa que el dòlar s’abarateixi: com que els tipus d’interès als Estats Units han baixat, la gent no vol tenir dipòsits en dòlars i, per tant, es ven la moneda nord-americana, la qual cosa fa abaixar el seu preu. Aquesta depreciació del dòlar comportarà desequilibris internacionals que poden acabar agreujant la situació mundial, especialment perquè molts dels països amb problemes tenen llur moneda lligada a la moneda nord-americana. Sembla com si la potencial crisi mundial no tingués res a veure amb Europa. Ara que gairebé tota Europa és d’esquerres, els polítics haurien de deixar de "parlar" de solidaritat i començar a "actuar" solidàriament per ajudar els països pobres que tenen problemes (entre parèntesi, l’únic país que ha reduït substancialment els tipus d’interès és Espanya. Curiosament, Espanya és l’únic país de l’euro on encara no hi governa l’anomenada "esquerra").

El segon requeriment que encara no s’ha complert és el del Brasil. És cert que l’FMI ha aprovat un pla que injectarà uns 35.000 milions de dòlars a l’economia brasilera. Però també és cert que amb això no n’hi haurà prou. El problema fonamental del Brasil és el dèficit públic: el govern gasta massa i recapta massa poc. Això l’obliga a finançar part de la seva despesa a base d’imprimir diners. Tots els estudiants d’economia saben que, quan un govern es dedica a imprimir diners, tard o d’hora ha de devaluar la moneda. I això no només ho saben els estudiants sinó que també ho saben els especuladors internacionals, i és per això que, darrerament, el Brasil està patint atacs especulatius. El govern pot sobreviure temporalment si disposa dels diners que aporta el FMI. A la llarga, però, s’ha d’eliminar el dèficit i aquí no hi ha volta de fulla. Cal, doncs, que el nou govern de Cardoso tingui l’empenta i la determinació necessària per a reduir la despesa pública i reduir l’evasió fiscal (començant per fer pagar als jugadors de futbol que juguen a Europa tot el que evadeix) amb l’objectiu d’augmentar la recaptació.

Em sembla que el futur s’ha de veure amb optimisme. La major part de les decisions que s’havien de prendre s’han pres correctament. Ara bé, cal que no es baixi la guàrdia perquè, tot i que està anant pel bon camí, l’economia mundial encara no està curada.

I un cop solucionat el problema urgent de curt termini, haurà de començar la segona part del pla de salvació a mig i llarg termini: el disseny d’un sistema monetari i financer internacional que permeti els beneficis de la lliure circulació de capitals internacionals sense que es causin els pànics que hem viscut durant els darrers 18 mesos. Aquesta tasca, em sembla a mi, és una mica més complicada i no és tan urgent...però és una tasca que cal fer. Posem-nos, doncs, a treballar.

Search

Banner

twitter