24 September 1998
La Gran Depressió de Nostradamus
Mass media - Articles XSM
El Periódico
  
 

Tags: International

Ens diuen alguns experts que estem davant la tercera gran depressió mundial del segle XX. A la crisi del sed-est asiàtic i a la ja patètica incapacitat dels japonesos per a reformar el sistema bancari, s'ha d'afegir la recent davallada de l'economia russa i el corresponent contagi a les economies sudamericanes. Àfrica segueix inmersa en una crisi econòmica, social i política, agreujada per les recents guerres al Congo i a Etiòpia i la creixent ineptitud del govern sudafricà. La Xina, que veu com la seva competitivitat internacional s'erosiona per causa de les devaluacions de tots els seus competidors, està cada cop més temptada a devaluar i, quan ho faci, causarà una crisi financera sense precedents en la història d'aquell país. De moment, les dues regions que se salven del desastre són els Estats Units i la Unió Europea (conjuntament, representen dues cinquenes parts de la producció mundial). Però ni tan sols aqui les perspectives són bones. Les recents davallades de les borses de tot el món faran que les famílies redueixin el consum. Les empreses, per tant, veuran com cauen llurs vendes i, en conseqüència, reduiran llurs inversions, cosa que acabarà causant una crisi a Europa i als Estats Units. És més, tot això passarà just quan estigui naixent l'euro. Les autoritats monetàries europees, preocupades per guanyar reputació antiinflacionària i mantenir un euro "ben fort", no voldran baixar els tipus d'interès (no sé ben bé per què volen un euro fort, però el fet és que no paren de preconitzar-lo): una reducció dels tipus d'interès portaria els consumidors a demanar prestat per a comprar cotxes i cases i les empreses a invertir, cosa que representaria la sortida de la crisi...però també faria baixar el valor de l'euro i això seria un "cop massa fort" per a Europa. Els grans dèficits comercials dels Estats Units, per la seva banda, portaran el congrés a aprobar lleis proteccionistes que acabaran amb la darrera "locomotora" econòmica del planeta. Tal i com va anunciar Nostradamus, el final del milenni serà terrible arreu del món.

No cal dir que tot això no són més que prediccions fetes per economistes amb tanta capacitat de predicció del futur com tenen les llençadores de cartes de Tarot o les intèrprets de boles de cristall. El problema és que, a més de llegir boles de cristall, els catastrofistes també fan "recomanacions" de política econòmica. I són aquestes recomanacions les que poden ser realment perjudicials. Ens diuen que l'experiència dels dos darrers anys mostra que el "capitalisme salvatge" no funciona, que la total llibertat de moviments de capitals internacionals només fomenta l'especulació despietada i improductiva i que l'excessiva globalització treu el poder al govern i el dóna a les multinacionals. Per tant, els "experts" diuen que cal introduir barreres a la mobilitat de fluxos financers (Malàsia acaba d'introduir controls de capitals), tancar les economies i augmentar l'intervencionisme estatal (això és el que proposen les noves autoritats russes per a sortir de la crisi).

Això és molt perillós. Cap economia ha aconseguit créixer i assolir nivells de benestar considerables sense ajuts financers internacionals: els anglesos van finançar el desenvolupament dels Estats Units a finals del segle XIX i principis del XX, els americans van finançar (amb el pla Marshall i amb les inversions directes) la reconstrucció d'Europa i el Japó després de la segona guerra mundial. Els capitals japonesos, europeus i nord-americans van finançar les extraordinàries taxes de creixement de Singapur, Hong Kong, Corea del Sud i Taiwan, i més tard els miracles de Tailàndia, Indonèsia, i Malàsia. I malgrat que recentment aquests darrers països hagin patit una crisi, el nivell de renda que els quedarà un cop passats els mals temps encara serà miraculós (val a dir que al 1960, Nigèria i Indonèsia tenien la mateixa renda per càpita i avui dia, malgrat la crisi, la renda per càpita a Indonèsia és 6 vegades superior a la de Nigèria; per més que el professor Fabià Estapé els anomeni "llangardaixos", aquests països són miracles econòmics i, un cop hagi passat la crisi, els haurem de seguir emprant com a exemples a imitar). Tancar els fluxos internacionals de capitals seria un suïcidi internacional.

La major part dels problemes als quals ens enfrontem són causats per la mala política dels governs i no pel mal funcionament de l'economia de mercat: el fet que el govern de Suharto garantís les inversions privades dels seus amics i parents (cosa que va fer que aquestes emprenguessin inversions incestuoses forassenyades que van causar la crisi que estem vivint), no mostra el fracàs del mercat sinó la política nepotista que el govern indonesi ha dut a terme. El fet que el govern japonès permetés la corrupció i la manca de transparència bancària i donés a entendre que pagaria els crèdits impagats dels principals bancs del país, no mostra un fracàs del mercat sinó la corrupció del govern japonès. El fet que el govern rus estigui completament dominat per unes famílies oligàrquiques que tenen com a objectiu únic fer-se riques i impedir la competència d'altres empreses (nacionals i internacionals), la qual és la base sobre la qual es fonamenta el sistema de mercat, no mostra un fracàs del mercat sinó l'espectacular incompetència del govern rus.

L'única cosa que han fet els mercats ha estat desenmascarar governs nepotistes, corruptes i incompetents. L'eliminació de la disciplina imposada pel mercat no farà més que posposar les solucions, solucions que passen necessàriament per agafar el brau per les banyes: cal reestructurar el sistema financer japonès, cal eliminar el favoritisme i proteccionisme financer del sed-est asiàtic, i cal introduir el mercat veritable i limitar el poder monopolístic de les set famílies oligàrquiques russes. Eludir responsabilitats polítiques i donar les culpes al mercat i als moviments de capitals és massa fàcil...i massa perillós.

Search

Banner

twitter