26 May 2000
Johan Economics (I): Gallina de Piel
Mass media - Articles XSM
Diari Avui
  
 

Tags: Capitalism | Sports

Algú recorda quan els barcelonistes érem uns pessimistes amb lletres majúscules? El Barça era el líder de la classificació amb 5 punts d’avantatge quan faltaven 6 per jugar i tots pensàvem que la lliga s’escaparia. I s’escapava. Al mes d’agost pensàvem que ho guanyaríem tot perquè teníem les figures més grans de l’univers ("aquest any sí!", dèiem entusiasmats després de guanyar el Gamper), i quan algun jugador basc ens lesionava el crac, ja estàvem convençuts que no quedaríem ni segons. Encara no havia arribat el Nadal, i la lliga es tornava a escapar. I quan les coses anaven prou bé, allà cap al mes de març, ens preguntàvem amb temor quin tipus de conjura s’aliaria amb el Madrid aquell any per fer-nos perdre la lliga: que si el segrest del Quini, que si l’expulsió del Melero, que si un penal injust al darrer minut a favor de Santillana. El pessimisme impregnava la nostra societat i, tot sentint pena de nosaltres mateixos, justificàvem els nostre fracàs amb l’existència d’unes mans obscures que ens perseguien implacablement. I la lliga s’escapava sense que hi hagués res que ningú no pogués fer per a evitar-ho.

Aleshores va venir en Johan Cruyff, ens va portar el "dream team" i tot va canviar: lligues, copes, recopes, i fins i tot una lliga de campions. Èxits esportius com mai no havíem tingut. Però el mestre va portar molt més que trofeus, victòries i espectacle al Camp Nou. Va canviar la nostra mentalitat, ens va donar autoconfiança i ens va ensenyar a guanyar. Durant el seu regnat, estàvem segurs que guanyaríem tots els partits de la recta final i guanyaríem la lliga, encara que el líder ens treies un avantatge substancial al mes de febrer. I la guanyàvem. Ara era el Madrid qui perdia els papers a la darrera mitja part del darrer partit i ens regalava el campionat mentre se’ns posava la "gallina de piel". I si els àrbitres concedien un penal rigorós a favor de l’adversari al darrer minut del darrer partit de la darrera jornada, els astres s’alineaven a favor nostre i forçaven màgicament el llançador a xutar a les mans del porter. I tornàvem a guanyar la lliga. I de vegades les coses no anaven bé, però la nostra mentalitat pessimista i pseudo-masoquista, havia canviat i mai no ens donàvem per vençuts fins que era matemàticament impossible guanyar. I la veritat és que és molt difícil vèncer a qui se sent guanyador. Tan difícil com ho és guanyar quan un se sent perdedor.

Un cop assentades les bases esportives, crec que seria bo que l’esperit de la "gallina de piel" també passés a impregnar la nostra economia. Des d’un punt de vista objectiu, l’economia catalana va molt bé: l’atur gairebé ha desaparegut (una taxa per sota del 6% pot ser considerada una taxa gairebé despreciable), el creixement econòmic és vigorós, la inflació està controlada molt per sota del 5%, i el català té diners suficients a la butxaca. I qui no es cregui les dades oficials, pot anar als restaurants cars del país i s’adonarà que estan plens tots els dies de la setmana, o pot mirar per la finestra i veurà un parc de cotxes que se segueix modernitzant a un ritme esfereïdor. No em sembla una exageració dir que, pel què fa a l’economia, Catalunya va molt bé.

Però aleshores llegeixo el diari, escolto les tertúlies radiofòniques o miro els experts de la televisió, i veig que regna un pessimisme derrotista que em torna a l’era de l’Udo Lattek: "Catalunya no va bé, perquè Madrid va millor", ens diuen. "Les empreses espanyoles traslladen llurs seus a Madrid" i fins i tot la nostra "La Caixa" sembla que ens traeix perquè "obre oficines per tot Madrid". Els més obsessionats arriben a queixar-se pel fet que "les matrícules de cotxes a la capital ja van pel ZK mentre que Barcelona encara va pel WV"!. Sembla com si la mateixa ma obscura que abans perseguia el Barça estigui ara oprimint tota la nostra economia.

Jo no sé fins a quin punt és important que la seu social de Telefònica o de La Caixa estigui aquí o allí. És possible que la diferència no sigui mé que uns quants milers de llocs de treball. Del què sí estic segur és que, el pessimisme que comporta la queixa té uns costos econòmics molt superiors i no val la pena.

I no dic que els catalans no tinguem dret a queixar-nos quan el govern de Madrid, que en teoria ens representa, ens tracta de manera injusta o discriminatòria. De fet, sé que sovint ens tracta malament i tenim tot el dret a denunciar-ho i a exigir justícia. Però, un cop feta la denúncia, seria bo que la cosa quedés en mans dels polítics. Els demés, hem de deixar de resignar-nos davant la nostra mala sort i hem de posar-nos a treballar i a utilitzar la imaginació per a solucionar els nostres problemes i fer progressar el país a contra corrent. Sempre hi hem anat de contra corrent. I si volem contrarestar (o seguir contrarestant) les tendències malignes que venen de la capital, el primer que hem de fer és adonar-nos que el món va més enllà de Madrid i que la nova economia ens permet no haver de passar per la capital de l’estat espanyol: més enllà de Telefònica hi ha la Nòkia, més enllà del BBVA hi ha el Citibank, i més enllà de la Ibèria hi ha la Swissair.

Seria important que les empreses catalanes innovessin, creixessin i es convertissin en líders mundials. I ara, més que mai, és possible fer-ho ja que el moment de grans canvis que estem vivint a tot el món permet que petites empreses amb molta creativitat facin grans coses (algú sap on estava la Nòkia només fa una dècada? Algú sap què era Microsoft fa 20 anys?). També seria important que les empreses que ja són líders mundials (i entre elles no hi ha cap empresa amb seu a Madrid!!) facin negoci a Catalunya. Aquests dos objectius depenen només de nosaltres mateixos, i els aconseguirem quan fem les coses ben fetes. Per tant, deixem de mirar obsessivament a Madrid i concentrem-nos en el nostre passat, present i futur. Abans anàvem malament. Ara anem bé. I demà hem d’anar encara millor. Ara bé, les nostres empreses mai no creixeran i les grans empreses mundials mai no voldran fer negoci amb nosaltres si el pessimisme ens impregna i ens creiem perdedors i constantment perseguits pel destí.

Al cap i a la fi, ¿qui aposta per un equip que no sap guanyar?

PDF Original

Search

Banner

twitter