19 July 1998
La Unió Monetària Europea: Una Avaluació Crítica
Mass media - Articles XSM
Diàlegs (número 5 volum II)
  
 

Tags: Europe | International

1.- Introducció

La tercera fase del procés d'integració econòmica i política europea és el de la unió monetària. Després de l'eliminació de les barreres al comerç i al moviment de treballadors i capitals, ara toca eliminar les diferències monetàries amb la creació de l'anomenat Euro. Llegint els diaris i escoltant programes radiofònics he notat que hi ha força confusió sobre aquest tema de manera que em sembla útil començar explicant què és i què representa (i què no és i què no representa) la unió monetària. De fet, la cosa és bastant simple. Avui, tots els països europeus tenen la seva pròpia moneda: França té el franc, Alemanya té el marc, i Espanya té la pesseta. La creació i introducció de l'Euro només vol dir que, a partir d'ara, tots els països europeus utilitzaran la mateixa moneda, una moneda única, que s'anomenarà Euro. Lògicament, la introducció de l'Euro tindrà implicacions de molts tipus. Algunes d'aquestes implicacions són bastant evidents. Per exemple, quan els catalans vulguin anar de vacances a Alemanya no hauran de passar pel Banc de Sabadell per a canviar monedes espanyoles per monedes alemanyes abans de començar el viatge. D'altres són una mica més subtils. L'Euro comportarà avantatges i inconvenients. En aquest article intentaré explicar una mica els entrellats de l'Euro. El punt central és que, a diferència del que ens volen fer creure els "euro-optimistes", la moneda única tindrà aspectes favorables i aspectes desfavorables. Hi haurà gent que hi sortirà guanyant i gent que hi sortirà perdent. L'Euro no serà un camí de roses per a tothom i, abans d'entrar-hi, hauriem de pensar tant en els aspectes positius com en els negatius.

Una unió monetària no és una cosa misteriosa. De fet, els catalans ja fa temps que formem part de la unió monetària espanyola: no tenim la nostra moneda sinó que fem servir la moneda que imprimeix el Banco de España a Madrid.(1) Això, lògicament, té els seus avantatges i els seus inconvenients. Els mateixos avantatges i inconvenients són els que enfrontarà ara Espanya quan abandoni la pesseta per a casar-se amb l'Euro. Si penseu en aquest fet, us serà fàcil entendre no només què representarà l'Euro sino per què pot ser bo o dolent.

Hi ha qui diu, i potser no sense manca de raó, que la introducció de la moneda única només és un pas necessari vers la unificació política, i aquesta unificació és el que realment és desitjable. La unificació política es posa sovint com una necessitat per tal que Europa eviti les guerres entre països membres que han plagat els darrers millennis. Aquesta mateixa gent diu que, per tant, els raonaments econòmics no tenen massa importància ja que es tracta d'una decisió política i que els guanys polítics seran molt superiors als costos econòmics. Tan superiors, que no cal ni parlar d'aquests costos. En aquest sentit, en Ramón Tamames escriu, al seu darrer llibre: "La necessitat de la Unió Monetària es basa en un axioma - una proposició que per la seva evidència no necessita demostració" (v. Tamames p. 251). Si això fóra així, ja podriem donar l'article per acabat. Ara bé, crec que aquest argument és força fallaciós. Fins i tot si deixem de banda la potencial desitjabilitat política (i aquí hauríem de recordar als senyors polítics que la guerra civil espanyola va ser entre dos bàndols dins d'un mateix país, amb una mateixa moneda; el mateix és cert de la guerra civil nord-americana i de la guerra civil a l'antiga Iugoslàvia i que, per tant, les unions monetàries no tenen un massa bon historial a l'hora d'evitar guerres civils), l'avaluació econòmica és important. Fins i tot si es tracta d'una decisió política, és ben cert que hi haurà costos i beneficis econòmics, i els catalans tenim el dret (i l'obligació) de saber quins seran. És a dir, volem saber el preu d'aquest "matrimoni de conveniència" (encara que la decisió de casar-nos ja estigui presa). És possible que el cost no sigui suficientment gran com per a tirar-nos enrera. També és possible que ens adonem que els costos són molt més grans que els guanys i que preferim tirar-nos enrera. És cert que ja hem comprat el vestit de núvia...però si ens volem tirar enrera, encara hi som a temps. El divorci pot sortir molt més car que no pas el vestit de núvia ja comprat. Sigui com sigui, és lícit avaluar els costos i els beneficis d'una decisió tan important.

Finalment, deixeu-me insistir que el que discutim es la desitjabilitat de creació de l'euro. No estem avaluant la desitjabilitat que hi hagi més integració econòmica o que desapareixin les barreres als moviments de mercaderies, treballadors o capitals. La lliure circulació de mercaderies, treball i capital ja existeix des de fa temps. Aquest procés d'integració generalitzat pot ser bo o pot ser dolent, i es tracta d'un procés que els economistes entenem més o menys i sobre els quals hi ha algun precedent històric en el què ens podem fixar. Però, en tot cas, no és aquest l'actual tema de discussió, que es centra simplement en la conveniència d'eliminar les monedes nacionals i susbtituir-les per una moneda única per a tots els països europeus. I sobre això els economistes no en sabem tant, potser perquè les teories monetàries necessàries per analitzar aquests problemes no són del tot satisfactòries, o potser perquè no hi ha cap antecendent històric que ens serveixi de marc de comparació(2).

2. Què significa la Unió Monetària?

El primer aspecte important a assenyalar (i no per obvi és menys important) és que la creació de l'euro comportarà la desaparició de la pesseta i de les altres monedes nacionals europees. Això té tres implicacions molt importants. La primera és que la moneda que circularà a Catalunya (l'euro) serà la mateixa que la moneda que circularà a Alemanya o a Itàlia (l'euro). De la mateixa manera que quan avui dia els catalans volem anar a Sevilla o Salamanca no hem de canviar la nostra moneda per la seva ja que es tracta de la mateixa moneda (la pesseta), a partir d'ara el mateix passarà amb Alemanya, Itàlia o qualsevol país de la unió monetària. El punt important des d'un punt de vista econòmic és que el preu de la moneda alemanya en termes de la moneda catalana estarà irrevocablement fixat a 1 ja que serà la mateixa moneda (és a dir, podrem canviar una "moneda catalana" per una d'alemanya igual que ara també podem canviar una "pesseta catalana" per una "pesseta sevillana"). Aquesta implicació és trivial i immediata, però té conseqüències importants, com veurem més endevant.

La segona implicació important és que el tipus d'interès que el banc central espanyol pagarà pels crèdits en moneda espanyola (en euros) haurà de ser el mateix que el tipus d'interès que el banc central alemany pagarà pels crèdits en moneda alemanya (que també serà l'euro). De la mateixa manera, la taxa d'inflació espanyola haurà de ser més o menys la mateixa que la taxa d'inflació de la resta d'Europa. De fet, el Banco de España desapareixerà totalment com a entitat econòmica que decideix els tipus d'interès i la taxa d'inflació(3) existents a Espanya i passarà a ser una entitat folklòrica (propietària d'una collecció impressionant de quadres de Goya) que tindrà un vot (segurament poc decisori) al nou Banc Central Europeu (BCE). El fet de no poder decidir la nostra pròpia política monetària és una cosa a la qual els catalans ja estem acostumats. Fins ara els tipus d'interès a tota Espanya els decidia únicament i exclusiva el Banco de España. I quan el Banco de España decidia reduir o augmentar els tipus d'interès de la pesseta, els tipus d'interés baixaven o pujaven tan a Valladolid com a Sabadell. A partir d'ara la decisió la prendrà el BCE (amb seu a Frankfurt) i BCE determinarà tots els tipus d'interès d'Europa. És a dir, la segona implicació important de la introducció de l'euro és que la política monetària serà la mateixa per a tota Europa i que, per tant, els tipus d'interès seran idèntics a tota Europa. L'única manera que tindran els espanyols d'afectar la política monetària a Espanya serà la utilització del vot que tindran al BCE. Lluny quedaran, per tant, els temps en què els propis espanyols decidien la política monetària a Espanya.

La tercera implicació important l'acabem d'esmentar de passada. Les decisions de política monetària per a tota Europa les prendrà el nou Banc Central Europeu. Com funcionarà exactament aquest nou banc encara no està decidit, però el que està clar és que els diferents membres de la unió monetària només podran influir en la política monetària a través del seu vot al BCE. Segurament els alemanys i els països del seu entorn tindran més influència al BCE que no pas Espanya o Itàlia, però cal no oblidar que aquests països menors també tindran alguna cosa a dir. Això vol dir, em sembla a mi, que la política monetària que es portarà a terme a partir d'ara serà una mena de barreja de les polítiques que actualment es porten a terme als diferents països europeus: ni tan inflacionàries com al sud d'Europa, ni tan anti-inflacionàries com al nord. Per tant, és d'esperar que la fortalesa del nou euro serà superior a la fortalesa històrica de la pesseta espanyola o la lira italiana, però inferior a la fortalesa històrica del marc alemany.

Abans de preguntar-nos quines seran les conseqüències econòmiques més importants de la introducció de la moneda única, analizarem el camí seguit per a assolir-la i si estem realment preparats per a eliminar totes les monedes nacionals i substituir-les per l'euro.

3.- Estem Preparats per a la Unió Monetària?

Els Criteris de Maastricht

Abans de poder entrar a la unió monetària, els diferents països han hagut de satisfer uns criteris econòmics: els cèlebres "criteris de Maastricht" segons els quals els països demostraven que eren suficientment competents per a comandar la política monetària abans de poder entrar a la moneda única.

Els criteris són:

Criteri de la Inflació: la taxa d'inflació dels aspirants no podrà superar la taxa dels tres països amb inflació més baixa en un 1.5%. Per exemple, si la mitjana de les taxes d'inflació dels tres països amb inflació més baixa és de l'1.1%, aleshores els països que tinguin inflació inferior a 2.6% hauran satisfet el criteri d'inflació.

Criteri del Tipus d'Interès: els tipus d'interès dels bons a 10 anys dels països aspirants no podrà superar la mitjana de tipus d'interès dels tres països amb inflació més baixa en un 2%. Aquest criteri és similar al de la inflació.

Criteri del Deute Públic: L'estoc de deute públic no podrà ser superior al 60% del Producte Interior Brut. La interpretació literal d'aquest criteri hauria suposat que la unió monetària no s'arribés a assolir mai, ja que ben pocs països l'han acabat satisfent (per exemple, a Espanya, l'estoc de deute públic representa el 68% del PIB, mentre que a Bèlgica representa més del 130% !) Per aquesta raó, aquest criteri s'ha acabat interpretant de manera generosa i l'han superat tots els països que presentaven una tendència favorable per a poder-lo satisfer en futur no massa llunyà.

Criteri del Dèficit Públic: El dèficit públic no podrà ser superior al 3% del PIB.

Criteri d'Estabilitat Canviària: el tipus de canvi del país candidat no es podrà moure més enllà d'una banda de fluctuació durant els dos anys anteriors al maig del 1998 (la banda de fluctuació es va situar originalment en un 2.5%, però l'agost del 1993, just després de les devaluacions del 1992 i 1993, es va ampliar al 15% en pensar que, si no s'ampliava la banda, els països no el complirien).

En principi, només els països que, a primer de maig del 1998 satisfessin aquests cinc criteris podrien participar en la moneda única. Com ja hem dit, però, posteriorment el criteri del deute es va relaxar i ara només s'han de satisfer els altres quatre. Sembla que 11 països europeus amb voluntat de formar part a la moneda única els han satisfet. Entre els països que volien entrar, només Grècia s'ha quedat fora.

Racionalitat dels Criteris

Per què es van posar aquests criteris com a condició necessària per a participar en la Unió Monetària? Quina és la seva racionalitat econòmica?

La resposta cínica és que la sola existència d'aquests criteris és una mica estranya: els criteris de Maastricht estan dient al Banco de España que ha de demostrar que és una institució competent abans de signar la seva acta de desaparició. Si el Banco de España demostra que és competent, aleshores podrà desaparèixer i deixar de dirigir la política monetària espanyola. Si, per contra, no demostra que és una institució competent, aleshores l'obligarem a seguir existint i a guiar el destí monetària d'Espanya. Això és com autoritzar l'eutanàsia als malalts terminalssempre i quan primer demostrin que estan guarits. Això seria ben absurd ja que, si estan guarits, ja no cal que hi hagi eutanàsia!

La resposta no cínica és que els criteris de Maastricht tenen un cert sentit econòmic ja que intenten obligar els països candidats a reduir llurs necessitats d'incrementar la massa monetària. Recordem que els països membres de la Unió Monetària podran afectar la política monetària de tots els altres països membres amb el seu vot al BCE. Si, per exemple, Espanya té necessitat que el BCE augmenti la quantitat de diners en circulació a Europa (això que els economistes anomenen polítiques monetàries expansives o inflacionistes), aleshores votarà a favor de polítiques monetàries expansives, i això pot no agradar als alemanys. La millor manera d'evitar aquesta situació és no deixar entrar ningú que tingui molta necessitat de mantenir polítiques monetàries inflacionistes. La pregunta és si realment els criteris de Maastricht garanteixen que els països deixen de tenir aquesta necessitat inflacionària.

En aquest sentit, el criteri clau és el del dèficit i la raó és ben simple. Si un govern vol gastar més del que recapta amb impostos, es diu que té un dèficit. Els governs tenen dues maneres de finançar els dèficits: emetent deute públic o bé imprimint diners (els diners són uns paperets que només els governs, o els seus bancs centrals, poden imprimir). Quan un govern imprimeix diners, tendeix a generar inflació (veure la discussió a la secció anterior). És per això que, de vegades, a la inflació se l'anomena impost inflacionari: perquè és una manera que té el govern de finançar la despesa. És a dir, és com una mena d'ingrés del govern, un impost. La clau, però, està en el fet que un govern que tingui problemes de dèficit tendirà a tenir incentius per a imprimir diners i crear inflació. Aquest país tendirà a votar a favor d'imprimir diners i crear inflació al BCE. Com que això afectarà la inflació de tots els països membres, és per això que països de la Unió Monetària es volen assegurar que tots els candidats deixen de tenir dèficits (i, per tant, incentius a crear inflació) abans d'entrar a formar part de l'euro i del BCE.

La pregunta és si això s'ha aconseguit amb els criteris de Maastricht. La resposta, em temo, és que no per dues raons: els criteris no s'han satisfet honestament (és a dir, s'han fet trampes de comptabilitat creativa) i els criteris adoptats no són suficients.

 

Els Criteris No s'han Satisfet

Per a poder satisfer els criteris i, en particular, per a poder satisfer el criteri principal del dèficit, els diferents països candidats han utilitzat tota mena de trampes que, eufemísticament, s'han anomenat mètodes de comptabilitat creativa. Per exemple, en el cas espanyol, el govern va crear la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI) que va absorbir les societats deficitàries públiques, emmarcades en l'Agencia Industrial del Estado (AIE). Aquesta reorganització va permetre que els beneficis que la SEPI obtenia a través de privatitzacions i dividends de llurs empreses (uns 400.000 milions de pessetes el 1997) paguessin el "forat" de pèrdues de la AIE (uns 270.000 milions de pessetes el 1997). D'aquesta manera, es va aconseguir que les empreses públiques deficitàries com Hunosa, Santa Bàrbara o AESA no augmentessin (comptablement) el dèficit del govern espanyol. És a dir, el govern va utilitzar la venda d'empreses públiques per a tapar la necessitat de finançament que tenien les empreses amb pèrdues. Noteu, però, que això no es podrà repetir indefinidament, ja que arribarà un punt que no quedaran més empreses públiques rendibles que es puguin vendre, i el govern espanyol tornarà a tenir necessitat de finançament inflacionari. En termes de la racionalitat dels criteris de Maastricht que hem esmentat més amunt, Espanya no ha satisfet "l'esperit" del criteri, que és l'eliminació de les necessitats futures de finançament inflacionari.

Els governs europeus també han utilitzat altres tipus de "trampes" amb l'objectiu de satisfer els criteris. Tot i que, literalment, això no és una trampa, la congelació dels salaris del sector públic es poden interpretar com una trampa. De fet, la congelació salarial experimentada pels funcionaris espanyols és com si el govern hagués "manllevat diners" dels propis funcionaris, diners que haurà de tornar més endavant. Sense anar més lluny, Itàlia ha portat a terme polítiques de congelació similars i molt més explícites.

Per tant, tot i que des d'un punt de vista legal els criteris s'han satisfet, les trampes utilitzades ens fan dubtar de si, realment, els països candidats han eliminat realment les necessitats de finançament inflacionari, que és realment l'esperit del que cercaven els criteris de Maastricht.

 

Els Criteris que Mai No Ho Van Ser

La segona raó per a dubtar que els països que han "superat" els criteris de Maastricht estiguin realment preparats per a formar part de la moneda única és que els criteris no garanteixen realment l'eliminació de les necessitats de polítiques inflacionistes. Val a dir que els governs decideixen portar a terme polítiques monetàries expansives no només per a finançar el pressupost públic a través de l'impost inflacionari: sovint, els governs imprimeixen diners per a ajudar a les economies a sortir de les crisis, per tal d'abaixar els tipus d'interès amb l'objectiu d'incrementar les inversions i reduir l'atur, etc. En aquest sentit, si el que volem és eliminar els incentius dels països candidats a crear inflació (per tal que, d'aquesta manera, no votin a favor de polítiques expansives al BCE) el que hagués calgut és tenir uns criteris de convergència real. Alguns criteris que s'haguessin pogut adoptar i no es van adoptar haurien estat:

 

(A) convergència en taxes d'atur

(B) convergència en costos laborals unitaris (adequant els salaris de cada país més a la seva productivitat que no pas a diferències de tractament fiscal)

(C) convergència en renda per capita

(D) convergència en regulacions laborals

(E) convergència en despesa pública com a fracció del PIB

(F) convergència en taxes de creixement

(G) convergència en sistemes de seguretat social

(H) convergència en la "volatilitat" del PIB o d'altres mesures de ciclicalitat real

(I) convergència en la número d'hores perdudes en vagues

Tots aquests criteris semblen, en principi, raonables (almenys tan raonables com el criteri del deute o el del tipus d'interès) i s'haurien pogut aplicar. No es va fer. En aquest sentit, val a dir que, en un principi, a Maastricht es van discutir alguns d'aquets criteris reals de convergència. De fet, el Regne Unit volia que un dels criteris de convergència per a entrar a la moneda única fóra el de tenir una taxa d'atur de menys del 7%, així com també la convergència en costos laborals. En no acceptar-se els criteris de convergència real, els anglesos van decidir no participar en la següent fase de la moneda única. Notarà el lector que si s'hagués posat qualsevol d'aquests criteris reals (que són del tot raonables), cap país d'Europa els hagués satisfet i la moneda única no estaria a punt de ser una realitat.

En definitiva, es pot dir que els estats europeus s'han estat preparant per a la carrera de la moneda única ja que han hagut de fer esforços fiscals per a satisfer uns criteris. Em dóna la impressió, però, que molts d'aquests Estats han fet trampes per a poder participar en l'euro des del primer moment i que, en tot cas, no han assolit pas convergència en el sentit real. Potser, doncs, Europa no està tan preparada com ens pensem per a afrontar la moneda única.

Un cop satisfets els criteris de Maastricht, està obert el camí per a la integració monetària definitiva. La pregunta que ens hem de fer és: quines seran les conseqüències, positives i negatives, de tal integració? Passem a discutir aquests aspectes a les properes seccions.

4.- Els Efectes Positius de l'euro

Efectes Positius Evidents

(A) Eliminació dels Costos de Canvi de Moneda

Lògicament, l'eliminació de les monedes nacionals tindrà alguns efectes positius. El més immediat serà el fet que els exportadors i els turistes europeus no hauran de canviar de moneda cada cop que canviin de país. Això estalviarà costos i molèsties (els costos i les molèsties d'haver d'anar al Banc de Sabadell a canviar pessetes per marcs cada cop que volem anar a Alemanya) ja que les monedes que nosaltres normalment portarem a la butxaca seran les mateixes que s'utilitzaran a Alemanya.

Per tant, el primer avantatge de passar a tenir una moneda única és que no s'hauran de fer canvis de moneda en transaccions internacionals dins d'Europa.

 

(B) Eliminació de la Incertesa del Tipus de Canvi

Un segon aspecte positiu serà el fet que s'eliminarà la incertesa sobre els valors futurs de les monedes. Per exemple, quan avui dia l'empresa Freixenet ven cava a Salamanca, sap exactament el número de pessetes per ampolla que rebrà d'aquí a Nadal (rebrà exactament el preu que decideixi posar, per exemple, 935 pessetes per ampolla). Això no és ben bé cert amb les ampolles que ven (actualment) a Alemanya, ja que els alemanys compren el cava amb marcs. Freixenet pot decidir quants marcs costarà cada ampolla (diguem, 11 marcs per ampolla), però a la gent de Freixenet no li interessa saber els marcs sinó les pessetes que cobraran per ampolla, ja que ells són catalans i necessiten comprar coses en pessetes. El problema és que no saben ben bé quantes pessetes li donaran per cada marc obtingut. Si passat Nadal (que és quan Freixenet portarà els marcs que ha guanyat a base de vendre a Alemanya) el marc està a 85 pessetes Freixenet haurà acabat cobrant 935 pessetes per ampolla (11 marcs per 85 pessetes per marc són 935 pessetes), igual que el que cobren a Salamanca. Ara bé, si al gener el marc val 100 pessetes, aleshores haurà cobrat 1.100 pessetes per ampolla i això haurà estat un bon negoci ja que estarà per sobre del que cobren a Salamanca. Per contra, si resulta que el marc està a 60 pessetes, aleshores el preu que Freixenet haurà cobrat per ampolla haurà estat de 660. Una ruïna. Veiem doncs que el preu que l'empresa Freixenet acaba cobrant de les vendes a Alemanya depèn crucialment de la cotització de la pesseta. Això, lògicament, introdueix una incertesa (que els economistes anomenen incertesa en el tipus de canvi) que no és bona per a l'empresa. Aquesta incertesa pot reduir els incentius a invertir a l'estranger i això pot reduir la riquesa i el creixement econòmic. Amb la moneda única, la moneda alemanya serà la mateixa que la catalana i, en conseqüència, Freixenet sabrà exactament el que cobrarà per cada ampolla tant si les ven a Salamanca com si les ven a Alemanya.

Per tant, el segon avantatge clar de la introducció de l'euro és que s'eliminarà la incertesa en el tipus de canvi

Efectes Positius Menys Transparents

A més d'aquests dos avantatges clars, hi ha d'altres avantatges una mica més subtils: l'eliminació de les guerres de devaluacions competitives, la possibilitat de rebaixar la inflació per causa d'una millor reputació dels bancs centrals, i l'eliminació de potencials atacs especulatius. Passem a discutir aquests tres aspectes de la integració monetària.

 

(A) Guerres de Devaluacions Competitives

Imaginem que França i Catalunya competeixen pels turistes europeus. Imaginem que, de moment, tots dos països tenen la seva pròpia moneda (el franc i la pesseta respectivament) i que actualment el tipus de canvi és de 25 pessetes per franc (és a dir, per a comprar un franc, has de pagar 25 pessetes). Imaginem que el preu d'una nit d'hotel és de 10.000 pessetes a la Costa Brava i de 400 francs a la costa francesa (noteu que si expresem el preu de l'habitació francesa en pessetes sortirà a 400 francs per nit, multiplicat per 25 pessetes per franc, igual a 10.000 pessetes, de manera que el preu de les habitacions catalanes i franceses és idèntic). Finalment, imaginem que, amb aquests preus, cada país espera rebre un milió de turistes alemanys.

Amb l'objectiu d'atraure més turistes, durant el mes de gener els francesos podrien decidir baixar el preu del franc (en termes econòmics això s'anomena depreciar o devaluar el franc). Per exemple, podrien fer que el franc passés a valer 20 pessetes. Noteu que això voldria dir que una nit d'hotel a la costa francesa, que encara costa 400 francs, passaria a costar 8.000 pessetes (400 francs multiplicat per 20 pessetes cada franc) mentre que l'habitació a la costa catalana seguiria sent de 10.000 pessetes. Com que els turistes alemanys trobaran que els hotels francesos són ara més barats que els catalans, part del milió de turistes alemanys que pensaven venir a Catalunya aniran a França. És a dir, a base de depreciar el franc, les autoritats monetàries franceses han aconseguit atraure més turistes, més riquesa i més ocupació a França (i el cost el paguen els catalans, que tenen menys turistes, menys riquesa i menys ocupació). D'alguna manera, amb la devaluació els francesos han aconseguit "robar" als seus veíns.

La veritat, però, és que no tot serà bo per a l'economia francesa. Si bé és cert que a curt termini han aconseguit "robar" els turistes als catalans, cal recordar que la manera que té el banc de França per a depreciar el franc és augmentant la quantitat de francs en circulació. És a dir, ha d'imprimir diners. I les implicacions d'això són, com és sabut, que a la llarga hi haurà inflació a França. Aquest augment de preus farà que, a llarg termini, l'habitació a la costa francesa passi a valer 500 francs (a 20 pessetes el franc, això vol dir que a la llarga l'habitació a França costarà 10.000 pessetes i, per tant, els guanys s'hauran esvaït per causa de la inflació). En resum, la devaluació de la moneda comporta guanys de competitivitat a curt termini i inflació i pèrdua de competitivitat a llarg termini.

I mentrestant els catalans què fan? Doncs com que, d'entrada, no volen perdre els turistes alemanys, ells també voldran devaluar la seva moneda i tornar a la paritat inicial de 25 pessetes per franc (aquí faig el supòsit arriscat que les autoritats del Banco de España realment es preocupen per l'economia catalana i que reaccionaran a la política de devaluació del franc amb una devaluació de la pesseta). Si això passa, notareu que tant França com Catalunya hauran imprimit força diners i crearan inflació als seus propis països, mentre que, al final del dia, el tipus de canvi serà el mateix que al principi. És a dir, quan s'estableix una "batalla de devaluacions competitives", cap dels dos països hi surt guanyant en el sentit que la paritat entre la pesseta i el franc no varia, i els dos hi surten perdent en el sentit que creen inflació.

Lògicament, una manera d'evitar aquesta situació és que Catalunya i França tinguin una moneda única. I aquest és un altre benefici de la unió monetària.

El tercer benefici de la introducció de l'euro és que s'evitaran les batalles de devaluacions competitives entre els diferents membres de la Unió Europea.

Reputació dels Bancs Centrals

Un avantatge poc transparent de la moneda única que és una mica complicat d'explicar és el de la "reputació dels Bancs Centrals". Ho farem a través d'un exemple. Imaginem que els empresaris i treballadors d'un país es reuneixen a principis d'any per a negociar augments salarials. Lògicament, els augments que pactin dependran de com creuen que augmentaran els preus durant l'any: si creuen que els preus pujaran molt, els treballadors voldran uns grans augments salarials per a minimitzar la pèrdua de poder adquisitiu que l'esperada pujada de preus provocarà. Imaginem, per exemple, que esperen que la inflació sigui del 10% i, en conseqüència, pacten un augment salarial del 10%. Un cop ja han signat els augments salarials, el govern ha de decidir si crearà una gran inflació o no. El problema a què s'enfronta el govern és que, si decideix obtenir una inflació menor del 10%, aleshores veurà com els empresaris paguen uns salaris molt alts (ja que han augmentat en un 10%) mentre que els preus pujen menys del 10%. És a dir, els salaris en termes reals hauran pujat molt, cosa que portarà als empresaris a acomiadar treballadors. Per tant, el govern no voldrà fer una inflació de menys del 10%. Noteu que si, a principis d'any, els empresaris i els treballadors creuen o esperen que la inflació serà del 10%, aleshores el govern haurà de fer una inflació del 10% i no la voldrà baixar. Per contra, si esperen que la inflació només sigui del 5%, aleshores el govern farà una inflació del 5% i no la voldrà baixar. En definitiva, si per qüestions històriques o pel que sigui, el govern d'un país te reputació de perseguir taxes d'inflació elevades, aleshores els empresaris i treballadors esperaran que la inflació sigui elevada i, en conseqüència, la inflació acabarà sent elevada. I és per això que sovint veiem que els governs tenen problemes a l'hora de reduir la inflació: no és que no sàpiguen com fer-ho. És que si redueixen la inflació quan la gent creu que la inflació serà elevada poden crear una greu crisi econòmica.

Què pot fer el govern d'un país (com és el cas d'Espanya o Itàlia) que té una reputació històrica de tenir taxes d'inflació elevades? Doncs té diferents alternatives, però una de les més clares és la de crear una unió monetària amb un país que tingui una reputació d'inflació reduïda ja que, com hem assenyalat en més d'una ocasió, la inflació en una unió monetària serà la mateixa per a tots els seus membres. En el cas d'Europa, els alemanys (i en particular, el Bundesbank) tenen una reputació històrica de tenir inflacions molt petites i, per tant, si Espanya i Itàlia s'apunten a una Unió Monetària liderada pel Bundesbank, podran gaudir de la reputació del Bundesbank, i com que tothom esperarà que la inflació sigui petita, els contractes incluiran aquesta expectativa i, per tant, la inflació acabarà sent molt reduïda (noteu, però, que segons aquesta argumentació, no està clar què hi guanya el Bundesbank amb això de la unió, ja que a partir d'ara el BCE tindrà una pitjor "reputació" en qüestions inflacionistes ja que Espanya i Itàlia tindran veu i vot en les decisions de política monetària del BCE).

 

Per tant, el quart avantatge de la Unió Monetària és que permetrà als països d'elevada inflació històrica del sud d'Europa "gaudir" de la superior reputació antiinflacionista del Bundesbank per a obtenir taxes d'infació properes a zero.(4)

(C) Eliminació dels Atacs Especulatius

Al 1992 el financer George Soros va fer que la lliura esterlina es devalués respecte de la resta de les monedes europees i que el Regne Unit abandonés el sistema de tipus de canvi fix que regnava a Europa (el Sistema Monetari Europeu, SME). Pocs mesos després, Itàlia i Espanya patien els "atacs especulatius" dels poderosos financers internacionals.

Què són els atacs especulatius i per què es produeixen? Quan dos països tenen monedes diferents i decideixen de mantenir un sistema de tipus de canvi fix, el que fan és, purament i simple, comprometre's a comprar i vendre qualsevol quantitat de divises a un preu constant. Per exemple, imaginem que Espanya decideix tenir un tipus de canvi fix amb Alemanya, per exemple, 85 pessetes per marc. Això vol dir que el Banco de España es compromet a comprar i vendre qualsevol quantitat de marcs a 85 pessetes per marc. Per tal que el Banco de España pugui portar a terme aquesta promesa, ha de tenir marcs (en terminologia econòmica, ha de tenir reserves de divises). Quan el Banco de España deixi de tenir marcs, aleshores haurà de deixar que les forces del mercat actuïn lliurement i el tipus de canvi de la pesseta amb el marc serà el que decideixi el mercat. Imaginem ara que els especuladors internacionals creuen que al Banco de España se li estan acabant les divises i, a més, que quan no pugui intervenir, el preu del marc pujarà a 100 pessetes per marc, de manera que aleshores tindran un gran negoci a la vista: si compren totes les divises que hi ha al Banco de España a 85 pessetes, el Banco haurà de deixar que el mercat decideixi el preu del marc. Quan això passi, el mercat decidirà que el preu és 100 pessetes per marc i, aleshores, els especuladors podran revendre a 100 tots els marcs que han comprat a 85. Negoci rodó. Quan els especuladors internacionals fan això, es diu que han fet un atac especulatiu contra la pesseta. Noteu que el que passa després d'un d'aquests atacs és que el preu del marc acaba pujant o, dit d'una altra manera, la pesseta s'acaba devaluant. I això és exactament el què va passar al Regne Unit, a Espanya i a Itàlia al 1992 i 1993.

La raó per la qual aquests atacs especulatius es donen és que els especuladors creuen que el preu de la moneda espanyola en termes de la moneda alemanya pot canviar. Si sabessin que el preu està irrevocablement fixat, aleshores mai no ho intentarien. Clarament, si la moneda espanyola és la mateixa que la moneda alemanya, la possibilitat que es produeixin aquests atacs especulatius desapareix.

Per tant, el cinquè avantatge de tenir una moneda única és que s'elimina la possibilitat de patir atacs especulatius.

5.- Els Efectes Negatius de l'Euro.

Com totes les decisions de política econòmica, la introducció de l'euro tindrà aspectes positius i aspectes negatius. De la mateixa manera que hi ha espectes positius, hi ha aspectes negatius evidents i també n'hi ha que són una mica menys transparents.

Efectes Negatius Evidents

(A) Costos d'Aprenentatge i Adaptació

El primer cost evident de la introducció de la moneda única és que les diferents entitats econòmiques s'hauran d'adaptar a la nova situació. Les persones s'hauran d'acostumar a comptar amb una nova unitat. Les empreses hauran de comprar noves balances i caixes enregistradores que s'expressin en euros i no pas en pessetes. Els bancs hauran de comprar nous programes informàtics que comptabilitzin en euros. Si bé és cert que aquests costos d'aprenentatge i adaptació només s'hauran de pagar una sola vegada, també és cert que no es poden ignorar. Per exemple, només en nous programes informàtics, el sector bancari espanyol haurà de pagar entre 150.000 i 200.000 milions de pessetes. La xifra puja a gairebé dos bilions de pessetes si sumem els costos atribuïbles a tots els estats europeus.

Per tant, el primer inconvenient de la Unió Monetària és que comportarà uns costos d'adaptació i aprenentatge.

(B) Cost de no Poder Tenir una Política Monetària Pròpia.

Un tercer cost important de la unió monetària és que els països deixaran de poder decidir unilateralment la seva política monetària, ja que aquesta passarà a ser competència del BCE. Per exemple, a la secció anterior hem parlat de l'impost inflacionari. És a dir, quan els governs augmenten la quantitat de diners, augmenta la inflació i això fa que la gent que porta diners a la butxaca perdi poder adquisitiu en favor del govern. D'alguna manera, quan el govern crea inflació està creant un impost en el sentit que hi ha gent que paga (la gent que porta diners a la butxaca) i el govern ho cobra. És per això que la inflació sovint s'anomena impost inflacionari. Un dels aspectes favorables de l'impost inflacionari és que és l'únic impost que l'economia submergida i les activitats illegals paguen ja que, com que els diners són actius que permeten al seu propietari en l'anonimat (a diferència dels bons i de les accions de Repsol), les persones que fan activitats illegals tendeixen a tenir una fracció més gran de llur riquesa en diner i menys en accions i obligacions. Per tant, els sectors ilegals tendeixen a ser els principals pagadors de l'impost inflacionari. Doncs bé, com l'economia submergida i illegal és diferent a cada país, és normal que cada país vulgui tenir la seva taxa d'inflació. Com que la Unió Monetària implicarà la mateixa política monetària i la mateixa taxa d'inflació per a tothom, els països perderan la seva capacitat de tenir el seu propi impost inflacionari. I això és el tercer efecte negatiu de la Unió Monetària.

Per tant, el segon inconvenient de l'Euro és que els països membres perderan la capacitat de decidir la pròpia política monetària i és possible que la política adoptada pel Banc Bentral Europeu no s'adapti tan be a les necessitats dels països individuals com les polítiques que porten a terme cada país individualment.

(C) Pèrdua de Negoci Bancari.

Un tercer tipus de cost, gairebé immediat, és la pèrdua del negoci canviari que patiran els bancs. És a dir, una part important del negoci bancari es deriva del cobrament de comissions cada cop que els turistes, els consumidors o les empreses canvien monedes internacionals. Com que a partir d'ara els països de la unió monetària tindran la mateixa moneda i, per tant, les persones i les empreses no hauran de canviar moneda cada cop que travessen una frontera europea, tot el que s'estalvïin ho perdran els bancs. Dit d'una altra manera, si a la banda dels beneficis hem posat que els consumidors i les empreses no hauran de pagar els costos de canviar moneda, a la banda dels costos hem de posar que els bancs deixen de guanyar tots aquests diners.

Per tant, el tercer inconvenient de la Unió Monetària és que els bancs perdran part del negoci canviari.

Efectes Negatius Menys Transparents: La Paràbola de la "Roba Única"

Deixeu-me utilitzar una paràbola per a ressaltar els altres possibles efectes negatius de la introducció de la Moneda Única, . Imaginem un continent amb onze països diferents. El continent és força gran i es diu Europa. Al nord normalment hi fa fred i al sud normalment hi fa calor. La gent que viu a aquests països és molt diferent. Al nord la gent és corpulenta i té els cabells rossos. Al sud la gent és més petita i són morenos. Fins ara, a cada país la gent va vestida com vol. Durant gran part de l'any, al nord porten abrics de llana de talles grans mentre que al sud van amb pantalons curts de talles petites. Un bon dia, els països d'Europa decideixen d'aprovar una llei (l'acta de la "roba única") segons la qual tothom haurà d'anar vestit de la mateixa manera: amb la mateixa roba, el mateix estil, el mateix color i la mateixa talla. Aquesta proposta té alguns avantatges com ara el fet que quan un turista del sud vol anar al nord ja no s'haurà de preguntar quina roba s'haurà de posar ja que allí porten la mateixa roba que aquí. La proposta, però, presenta una sèrie d'inconvenients.

El primer inconvenient que presenta la proposta és que s'ha de decidir quina roba portarem tots. Com es decidirà? Qui ho decidirà? Aquest simple procés de decisió ja comportarà les primeres baralles entre països. Els països del nord volen que tots portem abrics de llana de la talla grossa. Els del sud volen pantalons curts de la talla petita. El problema de les talles s'intenta solucionar obligant tots els membres a fer un règim d'un parell d'anys abans d'entrar a la zona de la roba única (això seria comparable als criteris de Maastricht, dels quals ja hem parlat a la tercera secció d'aquest article). Després del procés de règim, tothom té més o menys una talla similar, però encara hi ha diferències importants: el clima és diferent a les diferents regions del continent (en termes econòmics: després del procés de "convergència" de Maastricht, els països encara presenten diferències importants; per exemple, en les taxes d'atur, les taxes de creixement, els sistemes impositius, els sistemes de seguretat social i el nivell de renda). Per a solucionar aquest problema es crea el Centre Europeu de la Moda o CME (l'equivalent al Banc Central Europeu) per tal que prengui les decisions comunes per a tots. Com que a Europa els del nord tenen més poder que els del sud, el decideix adoptar l'abric de llana.(5) Som al gener del 1999 i al sud encara no fa massa calor, per la qual cosa l'abric de llana no fa massa nosa.

El problema arriba al mes d'abril, quan al sud d'Europa comença a fer calor mentre que al nord encara fa fred. Els del sud volem que Europa es posi roba d'estiu i els del nord diuen que no. L'arribada de la primavera simbolitza l'arribada d'una crisi econòmica al sud d'Europa. El fet de no poder canviar de roba simbolitza que els països del nord (que seran els peixos grossos del nou BCE) no tindran cap mena d'interès a ajudar els companys del sud a superar la crisi. En termes econòmics, deixeu-me ser concret i imaginar que hi ha una substitució de la demanda de productes del sud per productes del nord (la gent deixa de comprar Fiats o Seats i passa a voler comprar Mercedes). Aquesta reducció en la demanda de productes espanyols i italians provocarà una crisi econòmica a Espanya i Itàlia. Les empreses deixaran de vendre, acomiadaran treballadors, augmentarà l'atur i baixarà la taxa de creixement econòmic.

Fins ara, quan passava això, les autoritats monetàries del sud tenien algunes armes per a combatre la crisi. La primera era la reducció dels tipus d'interès: amb uns tipus d'interès inferiors, les empreses tenen més facilitat per a invertir, els consumidors tenen més incentius per a manllevar diners per a comprar cases o cotxes i aquest augment de la demanda d'inversió i de consum ajudaven l'economia a sortir de la crisi. Noteu que aquesta política no serà possible quan siguem a l'euro perquè, com ja hem explicat, tots els països de la moneda única hauran de tenir els mateixos tipus d'interès. La segona arma monetària a l'abast dels bancs centrals del sud és la depreciació de les seves monedes: si devaluen les monedes, els productes del sud s'abaratiran, cosa que farà retornar la demanda de llurs productes al seu nivell original. Noteu que aquesta política no serà possible quan siguem a l'euro perquè, com ja hem explicat, tots els països de la moneda única tindran la mateixa moneda i, per tant, no es podrà canviar el preu de la moneda del nord en termes de la moneda del sud.

Vol dir això que els països del sud d'Europa s'hauran d'"empassar" la crisi? Doncs en principi hi ha dues alternatives addicionals (al menys a nivell teòric). Malauradament, cap d'elles es donarà a Europa. La primera alternativa addicional és que tots els treballadors que quedin aturats al sud d'Europa emigrin a Alemanya durant tres anys. Això és, per exemple, el que passa als Estats Units: quam hi ha una crisi forta a Califòrnia, més d'un milió de treballadors marxen temporalment cap a Nova York i a l'inrevés. Desafortunadament, no crec que això passi a Europa: quan hi hagi crisi a Andalusia, no hi haurà ningú que marxi cap a Alemanya durant tres anys, el que passarà és que els treballadors aturats es quedaran a Andalusia cobrant de l'atur. La segona alternativa addicional és que el govern central europeu es dediqui a posar impostos als alemanys i transfereixi els recursos al sud d'Europa. Això, que és una cosa que el govern federal nord-americà sí que fa, no és una cosa que el govern central europeu estigui en condicions de fer ja que, de moment, és un govern molt petitet. El problema és més greu del que sembla, sobretot si tenim en compte que el govern regional (en aquest cas el govern espanyol o italià) no podrà augmentar gaire els subsidis d'atur per dues raons: els criteris de Maastricht no li deixen augmentar el dèficit (el límit del 3% del PIB seguirà sent vàlid per a tots els països de la unió un cop implementada la moneda única) i no podrà canviar els impostos (ja que el proper pas en un procés d'unificació europea és la unificació o armonització fiscal, cosa que obligarà tots els països a tenir els mateixos tipus impositius). Noteu que això no passa als Estats Units, on cada estat de la unió té llibertat per a decidir els tipus impositius, de manera que quan a Geòrgia tenen una crisi, poden reduir els impostos amb l'objectiu d'atraure empreses i ocupació.

Aquest exemple posa de relleu els següents inconvenients potencials de la unió monetària europea, inconvenients que hem d'afegir a la llista que hem començat a l'anterior subsecció:

El quart inconvenient de l'adopció de la Moneda Única és que en el procés de presa de decisions de política monetària hi ha haurà més (i no menys) baralles polítiques. Per tant, més que no pas accelerar el procés de germanor entre europeus i el camí cap a la unió política, la unió monetària accentuarà les diferències i les baralles entre països (us imagineu les crítiques xenòfobes que hi haurà a França quan els alemanys es neguin a reduir els tipus d'interès europeus quan hi hagi una crisi econòmica a França?)

El cinquè inconvenient de l'adopció de la Moneda Única és que, les crisis "regionals", que fins ara se solucionaven amb política monetària (rebaixes dels tipus d'interès i devaluació de la moneda local), no es podran solucionar. A diferència dels Estats Units, Europa no està preparada per alleugerar crisis econòmiques amb polítiques no monetàries com l'emigració temporal o les transferències fiscals. La implicació és que, a partir d'ara, les recessions seran més greus i profundes que fins ara.

Malauradament, els problemes no s'acaben aquí. Quan un dóna al govern la capacitat de decidir la roba que portaran els ciutadans, li està donant al govern molt de poder. I un cop el govern té tant de poder, què o qui l'aturarà? Sóc del parer que els governs petits que estan propers als problemes dels ciutadans funcionen de manera molt més eficient que no pas els grans. Una manera que els ciutadans tenen de parar els peus als governs és emigrar (o, com es diu normalment, "votar amb els peus"). Si el govern esdevé massa gran, aleshores obté un monopoli sobre els ciutadans que no poden escapar-se ni a través de l'emigració a un altre estat de la unió. Per contra, és bastant fàcil emigrar quan el govern és petitet: emigrar de Barcelona a Tarragona no és massa complicat. És molt més difícil escapar-se quan el govern europeu monopolitza tot el territori del continent: a on anirem si no ens agrada el que fa el govern? En aquest sentit, la unió monetària va en la direcció de crear un megagovern europeu amb un gran poder, cosa que va justament en la direcció contrària a la que s'hauria d'anar: governs petits i eficients. Per tant, el sisè inconvenient de la Unió Monetària és que va en la direcció equivocada en potenciar un megagovern europeu massa gran en lloc de governs locals molt més petits i eficients.

6.- Fallàcies Monetàries.

Acabem de veure que hi ha arguments a favor i en contra de l'adopció d'una moneda única. A l'hora de parlar de l'euro, però, sovint s'utilitzen arguments falsos o fallaciosos, arguments contra els que hem d'estar previnguts i que passo a discutir.

(A) Una Moneda que Competeixi amb el Dòlar

Molts dels defensors de l'euro posen com a argument principal a favor de la creació de l'Euro el fet que aquesta moneda serà una moneda forta, capaç de "competir amb el dòlar" (veure, per exemple, Tamames, p. 283). Se suposa que l'euro és fort: aleshores molts països del món l'utilitzaran en lloc d'utilitzar el dòlar en llurs transaccions internacionals (per exemple, els xinesos compraran el petroli als iranians i pagaran amb Euros en lloc de fer-ho amb dòlars. Suposo que sentir-se important en el món dels negocis internacionals té el seu atractiu. La pregunta, però, és si tenir una moneda forta que "competeixi amb el dòlar" és atractiu des d'un punt de vista econòmic. És a dir: quants diners ens costarà poder anar pel món orgullosos de tenir un euro fort?

El primer cost és que Europa perdrà una moneda que avui dia ja és molt forta: el marc alemany. I és ben possible que l'euro no sigui mai tan fort com el marc alemany ja que, com hem dit abans, a partir d'ara les decisions monetàries les pendrà el Banc Central Europeu. Molts països hi tindran alguna cosa a dir (suposo que les decisions al sí del BCE es prendran per majoria i, per tant, molts dels països amb un historial poc brillant pel que fa a la política monetària tindran part de la responsabilitat monetària, cosa que pot fer que el nou euro no sigui tan fort com ho és ara el marc alemany). Aquesta pèrdua s'accentuarà quan, d'aquí uns anys, els anglesos també entrin a la unió monetària, per la qual cosa Europa perdrà dues monedes poderoses (el marc i la lliura esterlina) i, a canvi, tindrà un euro de fortalesa dubtosa.

El segon cost es deriva del fet que els polítics europeus i els euro-obsessos voldran tenir una moneda "forta" (noteu que, curiosament, els polítics sempre se senten orgullosos i fan volar les banderes nacionals quan la "moneda està forta").(6), (7) Com que l'euro serà la moneda de tota Europa això pot portar molts maldecaps a la gent del carrer. Per a illustrar aquest punt, deixeu-me posar un altre exemple hipotètic...però que és probable que algun dia realment succeeixi. Som a l'any 2004. L'euro ja és una realitat i ha començat a caminar. Les autoritats del BCE han aconseguit que sigui una moneda forta. De sobte, Turquia, Tunísia i els països de l'antiga costa iugoslava (tots ells competidors del sector turístic de la Costa Brava) decideixen devaluar la seva moneda per a atraure el turisme europeu. Com que no són part de la unió monetària europea, ells ho poden fer. Els euro-optimistes van a Turquia a fer discursos dient que les devaluacions no són mes que maneres de camuflar la pròpia manca de productivitat. Els turcs riuen i els ignoren. Mentrestant, el sector turístic català truca al BCE i demana que s'abarateixi l'euro, per a fer les places turístiques catalanes una mica més barates. Les autoritats del BCE somriuen i diuen que ells volen un Euro ben fort. Mentrestant, els hotels de la Costa Brava són ben buits.

Així doncs, una moneda sigui forta no beneficia necessàriament tot el país . Hi ha gent que hi surt guanyant (en general, la gent que compra coses a fora -com ara els importadors i els turistes- troba que els productes estrangers són més barats i, per tant, hi surten guanyant) i hi ha gent que hi surt perdent (la gent que ven a l'exterior -com ara els exportadors i el sector turístic- troban que els productes que compran són mes cars).

En resum, l'euro-obsessió per a tenir una moneda forta i competitiva amb el dòlar és una fallàcia que sovint es presenta com una cosa que no pot ser dolenta. I això no és veritat. Com sempre, hi haurà molta gent que patirà (i molt) per causa d'aquesta euro-obsessió per competir, d'una manera gairebé irracional, amb els americans.

(B) Els Europreus: Els Preus Seran els Mateixos a tota Europa

Una altra fallàcia que s'utilitza a favor o en contra de la moneda única és que, un cop introduïda, els preus seran els mateixos a tot Europa. Aquests preus únics sovint s'anomenen europreus. El temor és que, com que els preus a Alemanya són molts més alts que a Catalunya, doncs hi sortirem perdent, i molt, ja els salaris no pujaran però tots els productes seran més cars per la qual cosa pedrem molt de poder adquisitiu. La gent que utilitza aquest argument a favor de l'euro diu que la major competència entre les empreses farà que els preus convergeixin a la baixa per la qual cosa tot serà més barat.

Em sembla que aquest argument és fals. Primer, no és pas cert que tots els preus seran els mateixos a tota Europa. Els productes que són comercialitzables i fàcilment transportables sí que tindran un preu similar a tot arreu: el petroli i l'or tindran el mateix preu a Barcelona i a Frankfurt. I la raó és que si el preu a Barcelona fóra més baix que a Frankfurt, aleshores els empresaris intelligents anirien a comprar or a Barcelona i el vendrien a Frankfurt l'endemà i farien un gran negoci. Aquest augment de la demanda d'or a Barcelona faria que el preu a Barcelona pugés fins que s'igualés al preu que es cobra a Frankfurt. El primer problema és que això ja és cert, encara que Barcelona i Frankfurt no tinguin la mateixa moneda. La raó per la qual els preus dels productes comercialitzables s'igualen no té a veure amb què hi hagi diferents monedes sinó amb el fet que el producte sigui comercialitzable i fàcilment transportable. I això em porta al segon problema d'aquest argument, i és que la majoria de productes no són comercialitzables i fàcilment transportables. Per exemple, si les cases són molt més barates a Barcelona que a Frankfurt, no hi haurà empresaris que comprin cases a Barcelona i se les emportin amb helicòpter cap a Frankfurt. El mateix passa amb una infinitat de productes que van des dels tallats de cabells fins a les hamburgueses calentes. Com a exemple pràctic que illustra la falsetat de l'argument suara esmentat, el lector notarà que Barcelona i Segòvia, avui dia, ja tenen la mateixa moneda, la pesseta, i l'han tinguda durant 130 anys. Això no ha volgut dir, de cap manera, que un pis al centre de Barcelona costi el mateix que un pis al centre de Segòvia, que una tallada de cabells a l'Iranzo valgui el mateix que una tallada de cabells al millor perruquer de Segòvia, i fins i tot que un Big Mac (hamburguesa de la casa McDonald's) valgui el mateix a les dues ciutats. Per tant, no cal esperar que la introducció de l'euro generi els mateixos preus a tots els punts de la unió.

(C) Els Estats Units van crear en el seu dia una Moneda Única que Funciona, El Dòlar: Per què no ha de funcionar a Europa?

Un argument aparentment convincent que s'utilitza a favor de la creació de la moneda única és que els Estats Units, que són com una mena d'objectiu que cal imitar, en el seu dia va eliminar les monedes que cadascun dels estats tenia per a adoptar una moneda única, el dòlar. Si el dòlar es va adoptar als Estats Units i va funcionar, per què no hem d'adoptar els europeus també una moneda única que ens funcioni?

Aquest argument és fallaciós per diverses raons. La primera és que si volem imitar el que fan o van fer els nord-americans, el que hem de fer és assegurar-nos que els mecanismes que aquests tenen per a superar les crisis econòmiques regionals estiguin al seu lloc. A la secció anterior ja hem esmentat que quan hi ha crisi a un estat dels Estats Units, els treballadors i les empreses emigren a un altre estat sense cap mena de vergonya. Això no passa a Europai no passarà encara que tinguem una mateixa moneda. També hem indicat que el govern federal nord-americà realitza transferències interestatals per a palliar les conseqüències econòmiques de les crisis. El govern federal nord-americà, però, representa el 35% del PIB. L'europeu representa menys del 2% del PIB i no està, per tant, capacitat per a portar a terme aquestes tasques redistributives.

La segona raó per la qual aquest argument és fallaciós és que la creació del dòlar al moment en què es va crear no és comparable, ni de bon tros, a la creació de l'euro al moment actual. I això és cert per diversos motius. Primer, el dòlar es va crear amb la llei de Hamilton ("coinage act") del 1792, que va eliminar les tretze monedes que cadascun dels tretze estats membres de la Unió tenia en aquell moment. El punt central, però, és que això no va passar fins al 1792. Recordem que els Estats Units van esdevenir un país al 1776. Per tant, els Estats Units primer van ser un país i setze anys més tard van crear una unió monetària. A Europa es vol crear una unió monetària amb l'objectiu de facilitar la unió política, i després es citen els Estats Units com a exemple d'aquesta situació quan, en realitat, els Estats Units van ser una unió política abans que una unió monetària. Per tant, si estem imitant els Estats Units, estem començant la casa per la teulada. Segon, quan es va crear el dòlar, la major part dels consumidors i empreses dels estats utilitzaven monedes privades emeses pels bancs privats. És a dir, el dòlar va ser una moneda que ningú no feia servir i que va substituir una colla de monedes que ningú no utilitava. Això no és cert a Europa ja que les úniques monedes de curs legal als països de la Unió Europea són les monedes públiques. Tercer, les tretze colònies nord-americanes del 1792 eren uns territoris petits, sense importància econòmica. Europa és una quarta part de la producció mundial i intentar comparar el que avui és Europa amb el que eren les tretze colònies angleses del segle XVIII està totalment fora de lloc. I, finalment, no està tan clar que la unió monetària nord-americana funciona perfectament. És cert que és factible. Però ningú no dubta que l'Euro sigui factible. El què es discuteix és si és desitjable. I això no està tan clar. I no està clar perquè no sabem com serien les crisis econòmiques a Texas si aquesta tingués la capacitat de devaluar la seva moneda en relació a la moneda de la resta dels estats. Per exemple, creieu que la crisi de les caixes dels anys 80 (la "savings and loans crisis") hagués estat tan profunda si Texas hagués pogut devaluar el dòlar texà? La veritat és que no ho sabem, però sospitem que no.

En resum, la comparació del dòlar amb l'euro i la comparació de la creació de l'euro amb la creació del dòlar no són encertadas, i no hem de basar la nostra argumentació en aquestes comparacions.

7.- Conclusions

En aquest article hem assenyalat que la intrucció de la moneda única a Europa comportarà una sèrie de beneficis, però també comportarà una sèrie de costos. Alguns en sortiran beneficiats i d'altres en sortiran perjudicats. La pregunta que ens fem tots és si els beneficis seran superiors als costos i si els qui hi guanyaran són més que els que hi perdran. Arribats a aquest punt, crec que com economistes hem de ser honestos i hem de confessar la nostra ignorància: ni els costos ni els beneficis es poden quantificar de manera precisa i, per tant, tot aquell que digui de manera taxativa qie l'euro serà bo o serà dolent està fent més un judici de valor o una opinió que no pas una conclusió científica basada en dades i anàlisis reals.

La meva impressió, i m'agradaria remarcar la paraula impressió, és que els costos seran superiors als beneficis si l'euro s'introdueix (com sembla que passarà amb gairebé total seguretat) l'any 1999. La raó, a mi em sembla, és que els beneficis són bastant petits: la reducció dels costos de canviar moneda són gairebé nuls i no crec que generin cap gran augment de la inversió i el comerç internacionals: crec que la raó per la qual els empresaris catalans no inverteixen més a Alemanya és que no coneixen el país, les lleis ni la cultura, que no es refien dels alemanys, que no parlen l'alemany, o simplement que Alemanya està massa lluny. No crec que hi hagi cap empresari que deixi d'invertir a Alemanya perquè alli utilitzen marcs en lloc de pessetes. Per tant, els suposats increments d'inversió i activitat econòmica derivats de l'eliminació de les monedes nacionals seran, crec, ben petits. Per altra banda, crec que l'argument de la reducció de la incertesa del tipus no és massa vàlid ja que, avui dia, aquesta incertesa es pot eliminar a base de comprar assegurances de canvi als mercats de futurs. L'argument de les guerres de devaluacions competitives tampoc em sembla quantitativament interessant: quantes vegades hem vist aquest tipus de guerres? A més, per eliminar aquests problemes no és necessari crear una moneda única. N'hi ha prou amb coordinar les polítiques monetàries dels països en qüestió. El mateix passa amb els atacs especulatius: cal tenir tipus de canvi raonables i cal que els diferents bancs centrals es coordinin i es prometin ajut en cas d'atac. Per exemple, per tal que els especuladors no ataquin la pesseta contra el marc, n'hi ha prou que el Bundesbank faci públic que si algú ataca la pesseta, deixarà tots els marc necessaris per a que no es produeixi devaluació (i a veure qui s'atreveix a jugar-se que se li acabaran els marcs a la institució que els fabrica!). Finalment, l'argument de la reputació dels bancs centrals és també quantitativament feble com es pot demostrar amb el fet que Espanya ha aconseguit tenir una inflació de menys del 2% sense necessitat de tenir la mateixa moneda que Alemanya.

Per altra banda, l'argument que Europa encara és un continent que estarà subjecte a crisis regionals i que no hi ha mecanismes no monetaris per a alleugerar aquestes crisis potencials em sembla un argument potent. Sovint es posa l'exemple dels Estats Units com el d'una economia similar en tamany a l'economia europea i subjecta a crisis regionals. Cal no oblidar, però, que als Estats Units hi ha mecanismes automàtics que ajuden a alleugerar les crisis com són la migració interna o l'existència d'un govern federal (que representa el 35% del PIB) que redistribueix renda de les regions que no pateixen crisis a les regions que estan en crisi. El govern europeu, per contra, només representa el 2% del PIB i no està en condicions de redistribuir res de res. Fins que no se solucionin aquests problemes, crec que els inconvenients que representarà l'euro poden ben bé ser superiors als avantatges i hauríem d'anar amb cura a l'hora d'embarcar-nos en una aventura d'aquesta magnitud.

Finalment, és preocupant el fet que els dirigents europeus anuncïin i creguin que s'ha assolit alguna mena de fita important un cop satisfets els criteris de Maastricht. Com hem assanyalat a la secció 3, els criteris que finalment es van adoptar a Maastricht són una mica "aigualits", no molt difícils de satisfer si es permeten les comptabilitats creatives i d'altres trampes polítiques i, a més, no respresenten cap mena de convergència real. Mentre estàvem obsessionats per satisfer aquests criteris, els problemes de veritat (l'atur, la pobresa, el creixement, la desigualtat, la reforma de la seguretat social, etc) s'han deixat una mica de banda, i això és bastant dolent. És cert que tenim una inflació molt semblant a l'alemanya i és cert que el dèficit és menys del 3% del PIB. Però també és cert que la taxa d'atur segueix al voltant del 20%, que la seguretat social està a punt de quedar collapsada i que la nostra renda per capita queda molt lluny de la mitjana europea. Curiosament, d'això els euro-optimistes no en parlen. Al cap i a la fi, aquests problemes no eren criteris de Maastricht.

 

NOTES:

 

1. 1 Curiosament, però, la pesseta va ser creada al 1868 per un català, el ministre d'hisenda Laureà Figuerola, i fins i tot el nom adoptat va ser pesseta, derivat de la moneda catalana, la peça, en perjudici de les monedes amb més casta espanyola com eren el real o el escudo (aquesta darrera, símbol del regnat d'Isabel II)

2. 2 A la història hi ha hagut molts països que han abandonat llurs monedes en favor de la d'altres països. També s'ha esdevingut que diferents regions d'un país que tenien monedes diferents han abandonat llur moneda en benefici d'una moneda comuna (la creació del dòlar als Estats Units o la del Reichmarc a Alemanya en són exemples coneguts). El que no ha passat mai és que onze països independents que representin gairebé el 20% de la riquesa mundial hagin decidit d'abandonar llurs monedes en favor d'una moneda comuna com ara l'euro. És en aquest sentit que dic que aquest és un "experiment" inèdit en la la història econòmica mundial.

3. 3 El fet que el banc central d'un país pugui decidir la taxa d'inflació pot sobtar més d'un lector. La taxa inflació no és més que la taxa d'increment del conjunt preus de l'economia. Aquests preus només són la quantitat de pessetes que els consumidors han de donar a canvi de productes. Imaginem una economia primitiva on hi ha productors de porcs i de vaques. Els productors de porcs volen comprar vaques i a l'inrevés. Si hi ha deu vaques i deu porcs, aleshores es bescanviarà una vaca per un porc. És a dir, el preu dels porcs en termes de vaques serà 1. Si augmenta la quantitat de vaques i passem a tenir-ne vint, aleshores haurem de donar dues vaques per cada porc. És a dir, el preu dels porcs en termes de vaques haurà pujat. El mateix passa amb els diners i els productes: si el govern augmenta la quantitat de diners, aleshores els preus dels productes en termes de diners (el nivell de preus) puja. Quan el nivell de preus puja, es diu que hi ha inflació. Per tant, el govern pot fer augmentar la inflació a base d'augmentar la quantitat de diners que circulen a l'economia (o l'oferta monetària)i pot reduir la inflació a base de reduir l'oferta monetària. La raó per la qual els governs poden no reduir la inflació és que potser no els convé reduir l'oferta monetària, cosa que discutirem a la seccions 3 i 4 d'aquest article.

4. 4 Noteu, però, que segons aquesta argumentació, no està clar què hi guanya el Bundesbank amb això de la unió, ja que a partir d'ara el BCE tindrà una pitjor "reputació" en qüestions inflacionistes ja que Espanya i Itàlia tindran veu i vot en les decisions de política monetària del BCE.

5. 5 El lector cínic (i el no cínic també) podria argumentar que els catalans preferiran els abrics de llana més que no pas els "trajes de luces" que fins ara ens feien portar els espanyols. És a dir, encara que les polítiques monetàries que portaran a terme els alemanys a partir d'ara no siguin les més idònies per a Catalunya, poden ser millors que les portades a terme pel Banco de España, institució que té un historial d'incompetència bastant remarcable (val a recordar que els bitllets de 2.000 pessetes que avui dia portem a la butxaca, estan firmats pel senyor Mariano Rubio qui, aprofitant la seva situació privilegiada com a governador del Banco de España, va estafar una bona pila de diners.)

6. 6 Una possible raó per la qual és avantatjós tenir la moneda que s'utilitza en les transaccions internacionals és que els preus de les matèries primeres (com per exemple, el petroli) vindran expresats en la nostra pròpia moneda. Això vol dir que les variacions en els tipus de canvi no generen variacions dels preus que paguem pel petroli. Avui dia, els països productors volen cobrar en dòlars. El preu que nosaltres paguem per un barril de petroli puja quan el dòlar puja. Això no passaria si el preu del barril estigués expressat en pessetes o euros. El problema d'aquest argument és que, si els països productors no han volgut utilitzar el marc com a moneda de referència per al petroli, és bastant improbable que a partir d'ara vulguin utilitzar l'euro, moneda que, amb tota probabilitat, serà més dèbil que el marc alemany.

7. 7 Un altre avantatge de tenir la moneda que s'utilitza en transaccions internacionals és que quan els estrangers utilitzen la teva moneda, aleshores també paguen l'impost inflacionari (que hem descrit en seccions anteriors). Tot i que això és cert en teoria, els guanys quantitatius d'això són molt petits. S'estima que els ingressos que el govern nord-americà obté de l'impost inflacionari no arriben al 0.2% del pressupost federal.

Search

Banner

twitter