19 February 1995
Democràcia, Creixement, i Lluch
Mass media - Articles XSM
Diari Avui
  
 

Tags: Capitalism

Diari Avui, Febrer 1995

Es cert que la democràcia perjudica el creixement econòmic? L'espectacular éxit econòmic assolit per les petites economies asiàtiques amb trajectories democràtiques poc impressionants en els darrers 30 anys (amb taxes de creixement mitges anuals de, per exemple, 8.5 per cent a Singapur o de 10.3 per cent a Corea del Sud) han portat a molts analistes a pensar que els règims autoritaris poden ser superiors a l'hora de generar creixement econòmic.

Des del punt de vista teòric, hi ha arguments defensables per les dues bandes. Hi ha qui diu que la democràcia és dolenta, perquè en una economia on tothom pot votar, es tendiran a emprendre polítiques que beneficien a determinats grups de pressió i que no necessàriament seran bones pel creixement econòmic (per exemple, els impostos necessaris per a seguir polítiques redistributives poden espantar la inversió i reduir, d'aquesta manera, el creixement a llarg termini). Un dictador benvolent pot sacrificar les llibertats democràtiques a canvi de portar a terme polítiques econòmiques d'inversió i creixement que permeten escapar la trampa de la pobresa. Per altra banda, també es cert que no qualsevol dictadura és bona. Quan el dictador utilitza el seu poder per a robar la riquesa de la nació (com ha estat el cas en diversos països de l'Africa i Amèrica Llatina i Filipines) aleshores l'economia no creix, i la democràcia és desitjable ja que permet eliminar el polític corrupte a través d'unes eleccions.

Com que la teoria no ens ajuda a decidir si la democràcia genera més creixement econòmic o no, cal passar a l'anàlisi de tipus empíric. En aquest sentit, el Professor Barro, de la Universitat de Harvard, ha realitzat un estudi publicat al National Bureau of Economic Research dels Estats Units al mes d'Octubre de 1994. Utilitzant tècniques economètriques convencionals, el Professor Barro ha investigat si les economies amb més llibertats democràtiques havien crescut més depressa durant els darrers 30 anys. Les conclusions a les que arriba el Professor Barro són dues: la relació entre democràcia i creixement és negativa però feble. És a dir, les economies més democràtiques han crescut una mica menys que les menys democràtiques. Segon, la relació entre creixement i democràcia sembla ser no lineal: les economies amb poques llibertats democràtiques poden augmentar el creixement si esdevenen un xic més lliures. Ara bé, quan les economies que ja gaudeixen de molta democràcia augmenten el grau de llibertat política, aleshores tedeixen a créixer menys. Val la pena emfatitzar que les conclusions del Professor Barro ho son sobre la relació entre democràcia i creixement econòmic. No sobre si és preferible ser pobre però lliure, o si la millor manera de mesurar la felicitat d'un poble és el volum del PIB.

Davant d'aquestes conclusions, que poden estar més o menys d'acord amb els nostres ideals polítics, hi ha dues reaccions possibles. La del científic o economista acadèmic és preguntar-se coses com si la metodologia del Professor Barro és prou ferma o si la mesura de llibertat democràtica (construïda pel professor Gastil, que no pel Professor Barro) és acurada.

El segon tipus de reacció és la del senyor Ernest Lluch a un parell d'articles recents ("Cinco Dias" al 21-12-94, I "La Vanguardia" al 26-1-95). Aquesta posició, més pròpia d'un fanàtic religiós o un inquisidor medieval que la d'un rector d'universitat, és la de pensar que la pròpia creença (que és podria resumir com: "la democràcia és bona i qualsevol que ho discuteixi és una persona diabòlica") és una veritat immutable i inviolable. La reacció en aquest cas, serà la d'escriure articles als diaris tot insultant a l'economista herètic que s'ha atrevit a treure conclusions pecaminoses tot qualificant-lo de "Franquista" i de mantenir posicions "intolerables". L'acusaran de produir "teories peregrines" com la que diu que "el dèficit que estava impulsant la presidència de Reagan no tenia per què preocupar" i diran que aquesta teoria era el "fruit de la obsessió per justificar tot el que fa la dreta". També diran que "quan la seva [de Barro] teoria de les expectatives racionals va fracassar, va tenir el gust de desaparèixer discretament. Potser per covardia o potser simplement per fer-se el despistat". I finalment, li dedicaran "l'insult" més gran de tots: l'acusaran de ser professor de la Universitat Pompeu Fabra.

En mig de tots aquests insults, entre còmics i patètics, del senyor Lluch, hi ha una pila d'errades I falsedats. Per manca d'espai aquí només en destacaré tres. Primera, tot i que és cert que el Professor Barro va escriure un article que deia que el deute era irrellevant, també es cert que ho va fer a l'any 1974. Per tant, abans d'acusar-lo d'escriure la teoria per a justificar el dèficit "que estava impulsant" el president Reagan, en Lluch ens hauria d'explicar com es que Reagan no va prendre possessió fins el 1981. Segona, si un llegeix les revistes d'investigació econòmica, veuràque el supòsit de les expectatives racionals és ben viu entre la comunitat científica. Es més, a diferencia del senyor Lluch, en Robert Barro és, avui dia, un dels economistes més prestigiosos i respectats de tot el món. Per tant, ni covard, ni despistat, sinó un altre errada o falsedat d'en Lluch.

I finalment, per més que insisteixi en Lluch, el Professor Barro NO és professor de la Universitat Pompeu Fabra. La confusió li ve al senyor de Lluch de veure la foto del Robert Barro a alguns butlletins de la UPF. Però, la foto hi apareix, no perquè en Robert Barro en sigui professor, sinó perquè fa un parell d'anys va anar un dia a la UPF a fer un seminari. Per entendren's, és com si ara diguéssim que el senyor Lluch es una peixatera perquè un dia, quan era ministre, vavisitar el mercat! Un cop aclarit el malentès, m'agradaria afegir que trobo del tot raonable que en Lluch critiqui repetidament a la UPF. La Pompeu Fabra (universitat a la que tinc l'honor de pertànyer, encara que sigui de manera temporal) és una universitat moderna, oberta a totes les idees, on els professors d'esquerres entenen que es pot ser de dretes i intelectualment competent, i a l'inrevés. Com que això, el senyor Lluch, no ho acaba d'entendre, doncs es normal que menyspreui la Pompeu Fabra i tot el que representa (m'abstindré per ara de fer interpretacions més Freudianes dels atacs repetits d'en Lluch a la Universitat Pompeu Fabra).

Com a resident d'un país on pallassos com el Chiquito de la Calzada guanyen piles de diners, no em sorprèn trobar articles tant poc seriosos com els que escriu el senyor Lluch. Com a membre de la comunitat universitària, però, la intransigència, el fanatisme I la falta de respecte per la veritat d'un rector d'universitat m'entristeix.

Search

Banner

twitter