02 October 2011
Faltant a la veritat
Mass media - Articles XSM
La Vanguardia
  
 

Tags: Barça

Quan Joan Laporta i la seva junta vam abandonar la direcció del Barça, la meva intenció era marxar sense fer soroll, sense formar part de cap candidatura a les eleccions del 2010 i sense criticar a qui havia de venir. Després de més d’un any de silenci, però, crec que he de parlar perquè, malgrat el prec de Pep Guardiola per a què la junta de Sandro Rosell no comencés una guerra barcelonista als tribunals, l’acció de responsabilitat ha estat finalment interposada i jo em veig en l’obligació de defensar la meva imatge i reputació. En els propers articles explicaré la meva veritat sobre el que ha estat passant. Abans, però, voldria agrair-li al Pep les seves paraules i dir-li públicament que l’estima és mútua: cada cop que he parlat amb ell he vist un home extraordinàriament intel·ligent i brutalment honest. Gràcies, doncs, míster, pel teu suport.

La primera cosa que vull comentar és allò de què, quan Rosell va arribar a la presidència, no hi havia ni un euro a la caixa i que, per tant, va haver de demanar un crèdit de 150 milions i fins i tot van haver de vendre Txigrinski per pagar els salaris. Ho va dir a la primera entrevista que va fer i hi ho ha repetit a tots els mítings que ha pogut, incloent-hi els de les dues assembles de compromissaris.

La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig sentir dir a Rosell que s’havien trobat la caixa sense un euro


Sense voler ser irrespectuós amb ningú: això no és veritat. Els hi ho explico. Quan la junta de Laporta va arribar al Barça al 2003, va demanar un crèdit sindicat per valor de 150 milions d¡’euros (sindicat vol dir que no el concedeix un sol banc o caixa sinó molts d’ells a la vegada). Aquest crèdit era una mica peculiar perquè el Barça no rebia 150 milions en efectiu sinó que una part se la quedaven els propis bancs perquè el Club estava obligat a avalar quasi 60 milions. La raó és que Laporta havia heretat un deute amb hisenda d’uns impostos que la junta de Josep Lluís Núñez no havia pagat molts anys abans. El Barça havia recorregut als tribunals però havia perdut. I mentre esperava la sentència definitiva, va ser obligat a presentar un aval de 60 milions en concepte d'impostos evadits, interessos i multes. Com que no tenia prou diners (el Núñez no va deixar 60 milions en un calaix per a que el proper president pogués pagar!), Laporta va haver de demanar als bancs que una part del crèdit fos en forma d'aval... per si de cas.

Com era d'esperar, la sentència definitiva va arribar i, a març de 2010 va fer dos pagaments de 35,92 i 23,5 milions respectivament. Aquests pagaments implicaven dues coses. Primera, els diners que el Barça tenia al calaix es van reduir en 60 milions. Segona, els avals bancaris ja no calien perquè, un cop pagats els deutes, ja no s’havia d’avalar. Per aquests dos motius vam demanar als bancs que els crèdits de 60 milions en forma d’avals es transformessin en crèdits de 60 milions en forma de diners. D’aquesta manera es reomplia la caixa, s’eliminaven uns avals innecessaris i la situació financera tornava a la normalitat. Val a dir que, amb aquesta reestructuració, el deute bancari total del Barça seguia sent de 150 milions. Es tractava simplement de transformar els avals en efectiu per restituir el que s’havia hagut de donar a Hisenda!

Lògicament, les negociacions amb els bancs van durar uns mesos (al ser el crèdit sindicat, hi havia molts bancs i caixes involucrats i això allarga les coses). El 13 de juny el Sandro Rosell va guanyar les eleccions i prenia possessió l’1 de juliol. Durant la transició vam estar en contacte permanent (i jo diria que bastant cordial) amb Javier Faus i Carles Vilarrubí. Ells semblaven estar d’acord en reestructurar el crèdit sindicat tal i com havíem negociat nosaltres durant mesos. Però just quan l’anàvem a signar, un parell de dies abans de la presa de possessió, en Vilarrubí ens va dir que preferien signar-lo ells perquè no estaven d’acord amb algun aspecte del pla de negocis que nosaltres havíem presentat als bancs. Naturalment, nosaltres vam accedir.

La meva sorpresa va ser majúscula quan, dos dies més tard, vaig sentir dir a Rosell que s’havien trobat la caixa sense un euro i que, per tant, s’havien vist obligats a demanar un nou crèdit sindicat de 150 milions, un crèdit que va signar el 14 de juliol. Això era sorprenent!: de veritat algú creu que al 2010, en plena crisi financera, era possible posar d'acord a mitja dotzena de bancs en només 14 dies per que concedissin un nou crèdit de 150 milions a un club de futbol que segons el seu propi president estava arruïnat? Impossible!

El que més em sorprenia a mi era que, una junta que es vanagloriava de ser honesta i transparent insistia a dir que la mala situació econòmica heretada els havia portat a demanar un nou crèdit quan la realitat era que el crèdit no era nou sinó una reestructuració obligada pels pagaments dels deutes fiscals de Núñez i que les negociacions no les van fer ells en només 14 dies sinó que les vam estar portant nosaltres durant mesos. On estaven l'honestedat i la transparència de la que tant parlaven?

Per què la junta de Rosell va voler enganyar a la gent? No ho sé. Tinc les meves sospites però avui no vull parlar de sospites sinó de fets verificables. I els fets que els explico són fàcilment verificables: simplement preguntin als bancs involucrats! Els asseguro que espero que algun periodista amb inquietud per saber la veritat ho faci. Així quedarà demostrat, d’una vegada per totes, que quan Rosell diu que no hi havia ni un euro a la caixa, està faltant a la veritat.

Read the whole article (CATALAN)


Read the whole article (SPANISH)

Search

Banner

twitter