HOMEBLOGSCrisi (593): L'Aixeta del BCE - Crisis (593): El Grifo del BCE
01 December 2011

Crisi (593): L'Aixeta del BCE - Crisis (593): El Grifo del BCE

Written by 

Itàlia i Espanya són, en principi, països solvents però mancats de liquiditat. És a dir, poden tornar el què deuen però necessiten demanar prestat a curt termini per pagar salaris i despeses d'administració. El problema d'aquest tipus de països és que quan s'escampa el pànic entre els creditors que pensen que no cobraran, aquests exigeixen una "prima de risc" i només presten a interessos elevats. Si aquests interessos pugen massa, poden acabar convertint un país solvent en un d'insolvent.

Una manera d'evitar aquest tipus de pànics financers és que el Banc Central Europeu (BCE), la institució que imprimeix els euros que tots utilitzem, es comprometi a comprar deute d'aquests països a tipus d'interès raonables. Si ho fes, els inversors tindrien la seguretat de que acabarien cobrant, cosa que faria desaparèixer les primes de risc i, per tant, els tipus d'interès per a Espanya i Itàlia passarien a ser semblats als alemanys i tot tornaria a la normalitat.

El problema és que Angela Merkel s'ha estat negant a què el BCE imprimeixi diners amb un argument de pes: És il·legal! Efectivament, l'article 123.1 del tractat de la UE prohibeix al BCE prestar directament (repeteixo, directament!) a governs o institucions públiques. Això semblaria posar punt final a la solució BCE sinó fora per què hi ha maneres de saltar-se la norma. I és que, insisteixo, l'article 123.1 diu que el BCE no pot prestar "directament" els governs... però no impedeix que ho faci "indirectament" a través de mitjancers. I aquesta és la solució que sembla que s'està forjant als més alts despatxos de la UE: que el BCE doni diners al Fons Monetari Internacional o al fons de rescat creat per ajudar Grècia, Irlanda i Portugal (anomenat EFSF) i que siguin aquests els que prestin a Itàlia i Espanya. D’aquesta manera, el BCE estaria comprant deute indirectament sense violar l'article 123.1.

Sigui com sigui, sembla que hi ha maneres legals de permetre que el BCE imprimeixi diners i acabi amb el pànic. La pregunta és: per què no ho fa? La resposta és, de nou, per l'oposició de Merkel: per a què el BCE imprimeixi diners es necessita el permís del seu soci més important, Alemanya, i aquest s'hi ha estat oposant per almenys quatre raons.

La primera és la seva legendària aversió a la inflació que es generaria si s’imprimissin tants diners. La segona és que una cosa és comprar deute de països "solvents però mancats de liquiditat" i una altra cosa diferent és comprar deute de països directament "insolvents". Tot indica que Itàlia i Espanya són solvents... però això només és veritat si fan les reformes necessàries per a garantir el retorn del creixement i la reducció dels seus extravagants dèficits. Què passaria si Itàlia o Espanya no fossin capaces de resoldre els seus problemes a mig termini? Doncs que no podrien tornar els crèdits. I si el BCE hagués comprat 3 bilions de deute de països que no poden pagar (3 bilions és el que es calcula que Espanya i Itàlia necessitaran per sobreviure durant els propers 3 anys, que és el temps que es necessita per a fer reformes serioses), tindria un forat financer còsmic que el descapitalitzaria. Si això arribés a passar, algú hauria de posar diners per recapitalitzar el BCE. En cas contrari, l'euro desapareixeria. Qui hauria de posar els diners? La resposta és, com no?, Alemanya! D'aquí la reticència de Merkel.

La tercera raó per la qual Alemanya s'oposa a la intervenció del BCE és de tipus polític. Merkel ja ha vist massa vegades com Zapatero i Berlusconi li prenien el pèl i anunciaven reformes en moments d'urgència financera, reformes que perdien impuls una vegada desapareixia la urgència. Com saben que les reformes tindran costos socials i polítics importants, Merkel tem que no les duran a terme si no són contra la paret. Per tant, Alemanya tensarà la corda fins al límit, posarà Europa sencera al llindar de l'abisme per aconseguir el compromís ferm de Rajoy i Monti que aquesta vegada, els deures es faran de debò. El problema és que, quan un s'apropa massa a l'abisme, corre el risc de caure. I allà som, al llindar del precipici, mentre els nostres polítics juguen al joc de la gallina.

La quarta raó es diu "risc moral": els alemanys saben que si el BCE ajuda a països que sistemàticament gasten per sobre de les seves possibilitats, acabarà amb el pànic financer a curt termini... però estarà llançant el missatge que no passa res si es generen dèficits insostenibles perquè, al final, sempre ve el Pare Noel alemany i et salva. Això incentivaria el malbaratament futur i sembraria les llavors de la pròxima crisi financera. Per evitar que això succeeixi, Alemanya exigirà que la perifèria renunciï explícitament a gastar més més que no pas ingressa abans de rescatar-la amb diners del BCE. Tot apunta que s'imposarà un nou pacte d'estabilitat que obligui a Itàlia o Espanya a renunciar a una part de la seva sobirania fiscal: la UE controlarà llurs ingressos i llurs despeses i imposarà càstigs exemplars (en forma de pèrdua de fons estructurals o pèrdua del vot en les institucions europees) si es continuen comportant irresponsablement.

No sé si el que diré ara és el que crec o el que vull creure perquè, si estic equivocat, l'hecatombe econòmica d'Europa serà de proporcions gargantuesques, però deixin que em llenci a la piscina: penso que una vegada hagi obtingut totes aquestes concessions dels governs malbaratadors, Merkel evitarà l'apocalipsi de l'euro i deixarà que s'obri... l'aixeta del BCE.

---------------------

Crisis (593): El Grifo del BCE

Italia y España son, en principio, países solventes pero faltos de liquidez. Es decir, pueden devolver lo que deben pero necesitan pedir prestado a corto plazo para pagar salarios y costes de administración. El problema de este tipo de países es que cuando cunde el pánico entre los prestamistas que piensan que no van a cobrar, éstos exigen una “prima de riesgo” y solo prestan a intereses elevados. Si esos intereses suben demasiado, pueden acabar por convertir a un país solvente en uno de insolvente.

Una manera de evitar este tipo de pánicos financieros es que el Banco Central Europeo (BCE), la institución que imprime los euros que todos utilizamos, se comprometa a comprar deuda de esos países a tipos de interés razonables. Si lo hiciera, los inversores tendrían la seguridad que acabarían cobrando por lo que las primas de riesgo desaparecerían, los tipos de interés para España e Italia pasarían a ser parecidos a los alemanes y todo volvería a la normalidad.

El problema es que Angela Merkel se ha venido negando a que el BCE imprima dinero con un argumento de peso: ¡Es ilegal! El artículo 123.1 del tratado de la UE prohibe que el BCE preste directamente (repito, ¡directamente!) a gobiernos o instituciones públicas. Eso parecería poner punto final a la solución BCE sino fuera por el hecho de que hay maneras de saltarse la norma. Y es que, insisto, el artículo 123.1 dice que el BCE no prestar “directamente” a los gobiernos... pero no impide que lo haga “indirectamente” a través de intermediarios. Y esa es la solución que parece que se está fraguando en los más altos despachos de la UE: que el BCE dé dinero al Fondo Monetario Internacional o al fondo de rescate creado para ayudar a Grecia, Irlanda y Portugal (llamado EFSF) y que sean éstos los que presten dinero a Italia y España. El BCE, pues, estaría comprando deuda indirectamente sin violar el artículo 123.1.

Sea como fuere, parece que hay maneras legales de permitir que el BCE imprima dinero y acabe con el pánico. La pregunta es: ¿por qué no lo hace? La respuesta es, otra vez, por la oposición de Merkel: para que el BCE imprima dinero necesita el permiso de su socio más importante, Alemania éste se ha venido oponiendo por al menos cuatro razones.

La primera es su ya legendaria aversión a la inflación. La segunda es sque una cosa es comprar deuda de países "solventes pero faltos de liquidez” y otra cosa distinta es comprar deuda de países “insolventes”. Todo indica que Italia  y España son solventes... pero eso solo es verdad si hacen las reformas necesarias que garanticen el retorno del crecimiento y la reducción de sus extravagantes déficits. ¿Qué pasaría si Italia o España no fueran capaces de resolver sus problemas a medio plazo? Pues que no podrían devolver los créditos. Y si el BCE hubiera comprado 3 billones de deuda de países que no pueden pagar (3 billones es lo que se calcula que Espanya e Italia van a necesitar para sobrevivir durante los próximos 3 años), tendría un agujero financiero cósmico que le llevaría a descapitalización. Si eso llegara a pasar, alguien debería poner dinero para recapitalizar al BCE. En caso contrario, el euro desaparecería. ¿Quien tendría que poner el dinero? La respuesta es, ¿cómo no?, ¡Alemania! De ahí la reticencia de Merkel.

La tercera razón por la que Alemania se opone a la intervención del BCE es de tipo político. Merkel ya ha visto demasiadas veces cómo Zapatero y Berlusconi le tomaban el pelo y anunciaban reformas en momentos de urgencia financiera, reformas que perdían impulso una vez desaparecía la urgencia. Como saben que las reformas van a tener costes sociales y políticos importantes, Merkel teme que no las van a llevar a cabo si no están contra la pared. Por lo tanto, Alemania va a tensar la cuerda hasta el límite, va a poner a Europa entera al borde del abismo para conseguir el compromiso firme de Rajoy y Monti de que esta vez, los deberes se van a hacer en serio. El problema es que, cuando uno se arrima demasiado al abismo, corre el riesgo de caer. Y ahí estamos, al borde del precipicio, mientras los políticos juegan al juego de la gallina.

La cuarta razón se llama “riesgo moral”: los alemanes saben que si el BCE ayuda a países que sistemáticamente gastan por encima de sus posibilidades, acabará con el pánico financiero a corto plazo... pero estará lanzando el mensaje de que no pasa nada si generan déficits insostenibles porqué, al final, siempre viene el Papá Noel alemán y te salva. Eso incentivaría el derroche futuro y sembraría las semillas de la próxima crisis financiera. Para evitar que eso suceda, Alemania va a exigir que la periferia renuncie explícitamente a gastar más de lo que ingresa antes de rescatarla con dinero del BCE. Todo apunta a que se impondrá un nuevo pacto de estabilidad que obligue a Italia o España a renunciar a una parte de su soberanía fiscal: la UE controlará sus ingresos y sus gastos e impondrá duros castigos (en forma de pérdida de fondos estructurales o pérdida del voto en las instituciones europeas) si se siguen comportando irresponsablemente.

No sé si lo que voy a decir ahora es lo que creo o lo que quiero creer porqué, si estoy equivocado, la hecatombe económica de Europa será de proporciones gargantuescas, pero pienso que una vez haya obtenido todas estas concesiones de los gobiernos manirrotos, Merkel evitará la apocalipsis del euro y dejará que se abra... el grifo del BCE.

Read 31566 times
Rate this item
(1 Vote)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner

Search

Banner