HOMEBLOGSCrisi (28): Profecies Autorrealitzades - Crisis (28): Profecías Autorrealizadas
14 September 2011

Crisi (28): Profecies Autorrealitzades - Crisis (28): Profecías Autorrealizadas

Written by 

(Versión española más abajo)

Crisi (28): Profecies Autorrealitzades

Una de les escenes més interessants de Mary Poppins és quan Mr. Banks intenta impedir que el seu fill Michael gasti dos penics que ha estalviat comprant aliment per a ocells i li obliga a anar al banc dipositar els diners. Una vegada a la sucursal, apareix el director del banc, l'ancià Mr. Dawes ("un gegant de les finances", li xiuxiueja Mr. Banks al seu fill) qui, després de cantar una cançó ressaltant les bondats de la frugalitat, la prudència i la inversió financera, li treu els dos penics de la mà. El nen reacciona tot cridant enfurismat: retorni´m els diners! I és llavors quan comença el desastre: en sentir la protesta del nen, una clienta interpreta que el banc no pot reintegrar els diners als seus dipositants i, alarmada, vocifera: aquest banc no és segur!, a mi també tornin-me els diners! Tot seguit, el pànic s'apodera de tots els clients que, alarmats, corren cap als caixers per retirar els seus estalvis. En menys del que es triga a dir supercalifragilisticoespialidós, el banc, arruïnat, és obligat a tancar portes.

Els pànics bancaris com els descrits a la Mary Poppins de principis del segle XX, són un exemple del què els economistes anomenem "falses profecies autorrealitzada": falsos rumors que desencadenen uns fet que acaben fent que el rumor es compleixi. En el cas del banc suara esmentat, el banc pot ser perfectament solvent (és a dir, els actius són superiors als seus deutes). Si apareix un rumor que diu que el banc no té prou recursos per reintegrar els seus dipositants, es pot generar un pànic que porti als clients a retirar llurs estalvis. Si ho fan, el banc es queda sense efectiu. Per obtenir més diners, ha de vendre actius a preu de saldo i pot arribar el punt en què els actius que li quedin siguin tan petits que, efectivament, no són suficients per pagar els deutes. El banc és, doncs, insolvent tal i com anunciava el fals rumor.

Per solucionar el problema dels pànics bancaris, durant el segle XX es van introduir tres solucions. La primera va ser l'assegurança de dipòsits (a Espanya anomenat Fons de Garantia de Dipòsits). Aquest fons assegura que si un banc fa fallida, els clients recuperaran els seus estalvis de manera que mai no té per què escampar-se el pànic. La segona va ser la creació del Banc Central: un banc amb capacitat d'imprimir diners i al que qualsevol banc privat pot demanar prestat durant uns dies en cas que tots els clients vagin al banc alhora a retirar els seus estalvis. La tercera és la regulació: l'estat obliga els bancs a mantenir una quantitat segura de diners en efectiu per fer front a possibles pànics.

Els explico tot això perquè és possible que alguns països de l'euro, com Espanya, s'enfrontin a un tipus de falsa profecia autorealitzaada semblant. El deute espanyol no és extravagantment elevat, almenys si el comparem amb la de la resta de països europeus. Quan un fa els càlculs d'ingressos de l'estat presents i futurs i li resta les despeses obligatòries (subsidis d'atur, salaris de funcionaris, sanitat, etc), un veu que Espanya, en principi, té prou diners per pagar als seus creditors als tipus d'interès vigents ara. És a dir, l'estat espanyol és perfectament solvent. Però imaginem que, de sobte, corren rumors que diuen que Espanya pot fer fallida. És a dir, que pot no tenir prou recursos fiscals per fer front als seus deutes. És un rumor fals però, veient el que passa a Grècia, alguns inversors pensen que no és pas forassenyat. Per cobrir-se en salut, aquests inversors només prestaran a l'estat espanyol a uns tipus d'interès superiors. És el que es diu la prima de risc. Fe fet, si el pànic s'apodera dels inversors, els tipus d'interès poden arribar ser tan alts que Espanya no els pugui pagar. La falsa profecia que deia que Espanya era insolvent, doncs, s'acaba autorrealitzant.

Com en el cas del pànic bancari, hi ha diverses maneres de corregir aquest problema. Una és que el Banc Central Europeu, BCE, es comprometi creïblement a comprar deute espanyol a tipus d'interès baixos. Una altra solució és la creació d'un fons semblant al Fons de Garantia de Dipòsits, finançat per tots els estats de l'Euro, que garanteixi que el deute de tots els membres serà retornat. Europa ja s'ha compromès a crear el "Mecanisme Europeu d'Estabilitat" (MEE) a partir del 2013.  Si el fons està prou dotat i la seva permanència en el temps està garantida, les primes de risc degudes als falsos rumors haurien de desaparèixer. Una tercera solució seria que tots els estats membres de l'euro es facin responsables solidaris dels deutes dels demés. És a dir, si Espanya no torna els diners, Alemanya es compromet a fer-ho per ella. En aquest cas, els bons de l'estat espanyol deixarien de ser espanyols i passarien a ser europeus. Són els anomenats eurobons.

I aquí és quan vostès es pregunten: si és tan fàcil, per què les nostres autoritats no ho fan? La resposta és tan senzilla com la pregunta: perquè els alemanys no volen... o no poden. Fins ara, el BCE ha comprat bons espanyols i italians, però aquestes compres han estat erràtiques i ningú no sap fins quan ho continuarà fent. El BCE hauria d'aclarir la seva política però no ho fa perquè els representants alemanys s'oposen a comprar deute. De fet, el representant alemany del BCE va dimitir la setmana passada precisament per la seva oposició a la compra de bons de l'estat.

L'oposició alemanya també entorpeix la creació del MEE i dels eurobons. De fet, el tribunal constitucional alemany va sentenciar fa un parell de setmanes que els ajuts alemanys a països amics no eren inconstitucionals sempre que fossin temporals. El que sí que era inconstitucional, van dictar els lletrats, eren els ajuts permanents. Problema: si volem que funcionin, el MEE o els eurobons han de ser mecanismes permanents. La incertesa legal que la sentència alemanya genera, doncs, és tan gran que, mentre no es resolgui, Europa continuarà vivint episodis de profecies autorrealitzades.

--------

Crisis (28): Profecías Autorrealizadas

Una de las escenas más interesantes de Mary Poppins ocurre cuando Mr. Banks intenta impedir que su hijo Michael gaste dos peniques que ha ahorrado comprando alimento para pájaros y le obliga a ir al banco depositar el dinero. Una vez en la sucursal, irrumpe en escena el director del banco, el anciano Mr. Dawes (“un gigante de las finanzas”, le susurra Mr. Banks a su hijo) quien, después de cantar una canción resaltando las bondades de la frugalidad, la prudencia y la inversión financiera, le quita los dos peniques de la mano. El niño reacciona gritando enfurecido: !Devuélvame el dinero! Y es entonces cuando empieza el desastre: al oír la protesta del niño una cliente interpreta que el banco no puede reintegrar el dinero a sus depositantes y, alarmada, vocifera: ¡este banco no es seguro!, ¡devuélvanme el dinero! Acto seguido, el pánico se apodera de todos los clientes que se encuentran allí y, alarmados, corren hacia los cajeros para retirar sus ahorros. En menos de lo que se tarda en decir supercalifragilisticoespialidoso, el banco, arruinado, es obligado a cerrar sus puertas.

Aunque fue escrita en 1934, en medio de la Gran Depresión, los hechos narrados en la novela Mary Poppins ocurren en 1910, hace ahora exactamente 100 años, cuando los pánicos bancarios eran un fenómeno recurrente. Los pánicos bancarios son un ejemplo de lo que los economistas llamamos “falsas profecías autorrealizadas”: falsos rumores que desencadenan unos hecho que acaban haciendo que el rumor se cumpla. Un banco puede ser perfectamente solvente (es decir, un banco cuyos activos son superiores a sus deudas). Si aparece un rumor que dice que el banco no tiene suficientes recursos para reintegrar a sus depositantes, se puede generar un pánico que lleve a los clientes a retirar sus ahorros. Si lo hacen, el banco se quedará sin dinero efectivo. Para obtener más efectivo, debe vender activos a precio de saldo hasta el punto que los activos que le queden sean tan pequeños que, efectivamente, se convierte en insolvente. Cuando apareció el rumor, el banco no era insolvente. Pero el propio rumor desencadenó un pánico que al final hizo que lo que antes era falso, acabara siendo cierto.

Para solucionar el problema de los pánicos bancarios, el sistema financiero se inventó tres soluciones. La primera fue el seguro de depósitos (en España llamado Fondo de Garantía de Depósitos). Este fondo asegura que si un banco se va a la quiebra, los clientes recuperarán sus ahorros de manera que nunca tiene por qué cundir el pánico. La segunda fue la creación del Banco Central: un banco con capacidad de imprimir dinero al que cualquier banco privado puede pedir prestado durante unos días en caso de que todos los clientes vayan al banco a la vez a retirar sus ahorros. La tercera es la regulación: el estado obliga a los bancos a mantener una cantidad segura de dinero en efectivo para hacer frente a posibles pánicos.

Les explico todo esto porque es posible que algunos países del euro, como España, se enfrenten a otro tipo de falsas profecías autorrealizadas. La deuda española no es extravagantemente elevada, al menos si la comparamos con la del resto de países europeos. Cuando uno hace los cálculos de ingresos del estado ahora y en el futuro y le resta los gastos obligatorios (subsidios de paro, salarios de funcionarios, sanidad, etc), uno ve que España tiene suficiente dinero para pagar a sus acreedores a los tipos de interés vigentes ahora. Es decir, el estado español es perfectamente solvente. Pero imaginemos que, de repente, corren rumores de que España puede quebrar. Es decir, puede no tener suficientes recursos fiscales para hacer frente a sus deudas. Es un rumor falso pero, visto lo que pasa en Grecia, algunos inversores piensan que es posible. Para cubrirse en salud, esos inversores sólo van a prestar al estado español a tipos de interés superiores (es lo que se llama la prima de riesgo). Si el pánico se apodera de los inversores, los tipos de interés pueden llegar ser tan altos que España no los pueda pagar. La falsa profecía que decía que España era insolvente, pues, se acaba autorrealizando.

Como en el caso del pánico bancario, hay diversas maneras de corregir este problema. Una es que el Banco Central Europeo, BCE, se comprometa creíblemente a comprar deuda española a tipos de interés bajos. Otra solución es la creación de un fondo parecido al Fondo de Garantía de Depósitos y financiado por todos los estados del Euro que garantice que la deuda de todos los miembros será devuelta. Europa ya se ha comprometido a crear el “Mecanismo Europeo de Estabilidad” (MEE) a partir del 2013.  Si el fondo está suficientemente dotado y se garantiza su permanencia en el tiempo, las primas de riesgo causadas por los falsos rumores deberían desaparecer. Una tercera solución sería que todos los estados miembros del euro se hagan responsables solidarios de las deudas de todos los demás. Es decir, que si España no devuelve el dinero, Alemania se compromete a hacerlo por ella. Los bonos del estado español dejarían de ser españoles y pasarían a ser europeos. Son los llamados eurobonos.

Y aquí es cuando ustedes se preguntan: si es tan fácil, ¿por qué nuestras autoridades no lo hacen? La respuesta es tan sencilla como la pregunta: porque los alemanes no quieren... o no pueden. Hasta ahora, el BCE ha comprado bonos españoles e italianos, pero esas compras han sido erráticas y nadie sabe si lo seguirá haciendo o hasta cuando lo seguirá haciendo. El BCE debería clarificar su política pero no lo hace porque los representantes alemanes se oponen a comprar deuda. El representante alemán del BCE dimitió la semana pasada precisamente por su oposición a la compra de bonos del estado.

La oposición alemana también entorpece la creación del MEE y de los eurobonos. De hecho, el tribunal constitucional alemán sentenció hace un par de semanas que las ayudas alemanas a países amigos no eran inconstitucionales siempre y cuando fueran temporales. Lo que sí era inconstitucional, dictaron los letrados, eran las ayudas permanentes. Problema: para que funcionen, el MEE o los eurobonos deben mecanismos permanentes. La incertidumbre legal que la sentencia alemana genera es tan grande que, mientras no se resuelva, Europa seguirá viviendo episodios de profecías autorrealizadas.

Read 31796 times
Rate this item
(5 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner

Search

twitter