HOMEBLOGSEls Lobbies dels Petits Botiguers
05 July 2012

Els Lobbies dels Petits Botiguers

Written by 

 

La llibertat d’horaris torna a estar de moda. El govern espanyol del Partit Popular ha amenaçat amb aprovar lleis que eliminin les actuals regulacions que prohibeixen als empresaris treballar durant els dies i les hores que més els convé i els obliga a fer-ho els dies i les hores que decideix el govern.

Anem a pams. L’intervencionisme del govern català que, des de fa anys, impedeix que les empreses i los botigues obrin quan més els convé és un exemple clar de proteccionisme camuflat. Ja fa dècades que ser “proteccionista” no queda bé. Impedir la competència dels competents per impedir que els incompetents amb poder polític surtin perjudicats no és una estratègia socialment acceptable. Entre els economistes seriosos, fins i tot els més d’esquerres con Paul Krugman es declaren contraris al proteccionisme.

Però el proteccionisme no desapareix. Simplement es transforma. Els seus defensors busquen alguna excusa “supra econòmica” com que el seu sector es “estratègic” o “sostenible” per aconseguir la protecció del govern.

A Catalunya, un dels lobbies amb més poder polític és el dels petits botiguers. És  el gremi favorit de CIU i té un poder tan gran que ha aconseguit que tots els partits polítics els protegeixin: ERC, PSC, Iniciativa i fins i tot alguns sectors del PP donen suport a les seves demandes de prohibir que les empreses tinguin llibertat per operar i obrir a les hores que els hi doni la gana. Com passa amb tots els episodis de proteccionisme modern, el discurs de defensa d’aquestes mesures es disfressa amb un discurs tan embellit com fals. Els convergents diuen, més o menys que “el govern català aposta pel model de comerç de proximitat on les botigues són properes al ciutadà amb l’objectiu de donar vida al centre de les nostres ciutats”. Fixeu-vos en les fal·làcies que conté aquesta frase tan munyida.

Primera, el govern “aposta pel model”. Què vol dir que el govern “aposta pel model”? Darrera d’aquesta frase hi ha la idea de què és el govern qui ha de teledirigir l’economia cap a on ell pensa que és el futur i aquest procés de planificació està per sobre de la llibertat dels individus. Es pensen que els polítics, els funcionaris i els buròcrates que mai no han tingut cap negoci, saben millor què és el què convé als consumidors i als empresaris que no pas els propis consumidors i empresaris. I per això cal prohibir-los allò que ells, voluntàriament, voldrien fer. És igual que hi hagi comerciants que pensin que el “model” ideal per a ells és obrir els diumenges que és quan hi ha els turistes comprant. És igual que aquests comerciants perdin diners cada cop que el govern els impedeix obrir la botiga perquè s’ha de “protegir el model de país”. És igual que el país perdi milions d’euros i llocs de treball ja que moltes de les vendes que es farien durant els dies i les hores que estan obligats a tancar, son vendes que no es realitzaran mai. És igual que la regulació absurda com és la prohibició de que la gent competeixi lliurement és una de les raons per les quals les nostres empreses no son prou competitives. L’important és que aquest suposat “model de comerç de proximitat” està per sobre de tots, fins i tot de la llibertat.

Segona, la frase indica que si es prohibeix a les botigues obrir el diumenge, el ciutadà tindràcomerç de proximitat”. Suposo que amb això de “comerç de proximitat” volen dir botigues al centre de les ciutats. Ho dic perquè de botigues sempre n’hi haurà i la gent que visqui a la vora de les botigues tindrà comerç de proximitat i la gent que no visqui a la vora, no. És més, el que vol el govern és que la gent visqui al centre i compri al centre encara que la gent vulgui viure al centre i agafar el cotxe per anar a comprar a la perifèria. Per tant, sembla que no només el govern té un “model de comerç” sinó que també té decidit on vol que visqui la gent i on vol que la gent vagi a comprar. I jo em pregunto, de veritat pensa el govern que la seva missió és la de decidir quin tipus de de comerços hi ha, on viu la gent i on va a comprar la ciutadania que en teoria ha de triar lliurement on fa cadascuna d’aquestes coses? És realment feina del govern dissenyar les nostres vides d’aquesta manera?

I tercera, la idea de promoure el petit comerç al centre de les ciutats és que el govern pensa que si no hi ha tendeixens al centre, la gent marxarà cap els suburbis, els centres de les ciutats quedaran desèrtiques i això, sembla ser, no és desitjable. I com que això no és desitjable hem de prohibir que els comerços obrin els diumenges: si deixem que obrin, els petits comerços no podran competir amb els grans i hauran de tancar. I això generarà una gran catàstrofe urbanística amb la desertització del centre de la ciutat. Aquesta teoria és completament falsa. Jo visc a Nova York, concretament a la illa de Manhattan (el més cèntric dels cinc veïnats de la ciutat i on hi vivim uns tres milions de Novaiorquesos) des de fa 17 anys. A Nova York cada botiga obre exactament els dies i les hores que li dona la gana. Algunes troben òptim tancar els diumenges. Altres tanquen els dissabtes. Altres no tanquen cap dia. Altres tanquen a les 6 de la tarda. Altres no tanquen mai. És un plaer passejar per Manhattan a les 4 de la matinada i poder anar a comprar menjar al supermercat, o comprar fruita a la fruiteria o fins i tot anar al banc a parlar amb el teu assessor financer. Tothom que hagi visitat Nova York haurà vist que ni el centre de la ciutat de Nova York no està mort, ni les petites botigues han desaparegut, ni els petits comerços s’han arruïnat sota el pes de la competència de les grans superfícies. Per tant, la teoria convergent de que si el govern no obliga a tancar les botigues el diumenge, els centres de la ciutat desapareixeran és una fantasia que no té res a veure amb la realitat.

Conclusió, la munyida frase “el govern català aposta pel model de comerç de proximitat on les botigues són properes al ciutadà amb l’objectiu de donar vida al centre de les nostres ciutats” és falsa. Penso que CIU hauria d’explicar la veritat i admetre que els seus tics proteccionistes, la veritable raó per la qual es limita la llibertat dels ciutadans a treballar a les hores que més els convingui i dels comerços a obrir durant les hores que més profitós és que el lobby del petit comerç català té un enorme poder polític i ells han decidit baixar-se els pantalons i cedir a les seves demandes. No hi ha més. I penseu que jo entenc que els partits han de buscar els vots dels ciutadans i que el petit comerç genera simpaties entre els votants i que la protecció d’aquest grup dona molts vots (suposo que és per això que PSC, ERC i IV també tendeixen a voler protegir-los, a veure si poden esgarrapar vots a CIU). Ara bé, que no ens enganyin! Que diguin la veritat sobre les raons per les què ho fan i, sobre tot, que tinguin clar quines en són les conseqüències: el gran problema de la nostra economia és la falta de competitivitat. Sense competitivitat les nostres empreses no exportaran massivament i sense exportar massivament l’economia no sortirà de la crisi, la recaptació fiscal no es recuperarà i les retallades de despesa no s’aturaran. Per tant, és prioritari recuperar la competitivitat. Una de les raons per les que a es nostres empreses els manca competitivitat és la manca de competència molt sovint causada per una regulació excessiva i mal feta. I una de les regulacions excessives i mal fetes és aquesta dels horaris comercials. Si hi hagués més llibertat, molts comerços no perdrien les vendes del diumenge quan venen els turistes de cap de setmana, moltes botigues no deixarien de vendre si el gran creuer resulta que arriba un diumenge, moltes botiguers es veurien obligats a treballar més, a ser més eficients i a fer les coses millor.

No. No dic que la culpa de la crisi la tinguin els botiguers. Però la insistència del govern de la Generalitat a protegir el petit botiguer amb la teoria equivocada i absurda del “model de comerç de proximitat” és un reflex de què molts encara no han entès què cal fer per sortir de la crisi. Una altra llei que va en la mateixa direcció és la llei de rebaixes. Estem en mig d’una crisi, moltes empreses no venen res i potser, només potser, podrien fer una mica de negocis si fessin unes rebaixes de preus. Això és el que fan totes les empreses del món quan veuen que les vendes no tiren: baixen els preus. Ah! Però les empreses d’aquí no ho poden fer perquè hi ha una “llei de rebaixes”. Una llei dissenyada per uns polítics i uns funcionaris que no saben què és vendre un calçotet, que no han treballat en cap feina productiva en tota la seva vida però que decideixen els dies i les hores en que les empreses poden fer rebaixes. “Es que les guerres de preus perjudicaria els petits botiguers!”, dirien, com si l’actual sistema no hagués aconseguit la ruïna de centenars de milers de botiguers a qui els funcionaris no han deixat competir i els han obligat a tancar! Les rebaixes lliures no només permetria més flexibilitat als empresaris sinó que beneficiaria en gran mesura als consumidors, que gaudirien de preus més baixos tot l’any. Això seria especialment desitjable en aquests moments en els què el propi govern els retalla els sous, els puja els impostos i les taxes de tot tipus de productes!

Això ens porta a la proposta del govern del PP: va en la bona direcció. El govern català s’ha queixat perquè diu que envaeix competències. Jo no sé si les competències per a canviar aquesta regulació són del govern de la Generalitat, de l’ajuntament de Barcelona o del govern de Madrid. Si són del govern central, que ho canvii el govern central. Si són de la Generalitat que ho canvii la Generalitat. I si són de l’ajuntament, que ho canvii l’ajuntament. Però que es posin les piles i ho canvii algú! No està en les nostres mans posar solució a tots els problemes que comporta aquesta complicada i llarga crisi. Però les coses que estan en les nostres mans les hem de començar a fer. Diguin el que diguin els lobbies de petits botiguers.

 

Read 39243 times
Rate this item
(87 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner

Search

twitter