HOMEBLOGSAlgunes dades sobre evasió fiscal: Resposta al post de Roger Palà
06 January 2013

Algunes dades sobre evasió fiscal: Resposta al post de Roger Palà

Written by 

Durant els darrers dies alguns lectors han qüestionat l’afirmació que feia al meu article de La Vanguardia del dia 2, on deia: “A l’hora d’enganyar a hisenda, també és cert que hi ha uns quants espavilats que que evadeixen enormes quantitats d’impostos, però la major part dels diners que l’Estat deixa de recaptar és evadida en petites quantitats”.

Alguns lectors m’han exigit (alguns amb més i d’altres amb menys bona educació) que donés la font d’aquesta afirmació. En particular, tot i que no va ser l’únic, en Roger Palà va demanar al seu blog que jo “quantifiqués -ni que sigui de manera orientativa- el volum del  ‘petit frau generalitzat" com per afirmar que supera el de les grans empreses i corporacions!”. I ho exigia perquè, segons el propi Roger, “No podem funcionar en base a actes de fe“.

La veritat és que aquesta reacció d’en Roger em va sorprendre per diverses raons. La principal és que el meu article de La Vanguardia va dels mecanismes psicològics que fan que la gent que evadeix impostos (ja siguin petites o grans quantitats) a autojustificar-se. Arran d’això, el missatge principal per al govern era que mentre ells facin les coses malament (ja sigui malbaratant o robant els diners dels contribuents), l’autojustificació pels evasors serà més fàcil i l’evasió seguirà. Aquest missatge és cert, hi hagi molts o pocs evasors i siguin els petits evasors la majoria o la minoria. La frase “la major part dels diners...” en què tanta èmfasi ha posat el Roger és tangencial a la tesi de l’article (per això als meus tweets li deia que em semblava que no ho havia acabat de llegir bé) i d’aquí la meva sorpresa en veure la demanda que fa al seu blog. Hi ha altres raons que expliquen la meva sorpresa però les deixo per a una nota al final d’aquest post(*).

Malgrat la sorpresa, però, coincideixo amb ell quan diu que seria interessant que es parlés empíricament de qui evadeix al nostre món. I ho penso perquè les poques dades que tenim no demostren de cap manera la seva creença. Per tant, avui vull parlar una mica d’alguns estudis fets per economistes sobre aquest tema.

Abans de començar, cal dir que donar dades precises sobre una activitat que, precisament, consisteix a amagar-se és molt difícil. De fet, és per això que em costa d’entendre que hi hagi tanta gent que repeteixi la dada del 71,8% que va donar GETSHA i que vaig criticar al post del dia 2! Per tant, no hi ha estudis que facin estimacions creíbles amb precisió decimal (tornaré a aquest tema a la darrera frase d'aquest post). El que sí que podem fer és formar-nos una idea sobre diferents peces d’informació extretes de diferents fonts i, posant-les junts, extraure’n conclusions.

Un altre apunt abans de començar: la discussió que feia al meu article era sobre la evasió fiscal i no sobre l’elusió fiscal. De fet, el títol mateix de l’article era evasió i no pas elusió fiscal! L’evasió és la utilització de mecanismes il·legals o fraudulents per a pagar menys impostos: mentir sobre els ingressos obtinguts (no declarant, per exemple, algunes feines fetes), fer passar per despeses desgravables algunes despeses que no ho són, contractar gent (la minyona, el jardiner, l’amic que t’ajuda a arreglar el cotxe) sense dir-ho a hisenda, no declarar el valor total d’una transacció (“la meitat del pis el venem en B o en negre”). Per contra, l’elusió és la utilització de mecanismes legals per a pagar menys impostos. Per exemple, posar diners a un fons de pensions a finals de desembre per a reduir el pagament de l’IRPF redueix els pagaments que un ha de fer a hisenda però és perfectament legal. L’elusió serà més o menys ètica però és legal i no és el tema del que tractava el meu article a La Vanguardia. Si el govern vol reduir l’elusió el que ha de fer és canviar les lleis. Si vol reduir l’evasió no cal que canvii les lleis perquè el que fan ja és il·legal. Com que el meu article parlava de cometre actes il·legals, el concepte que cal mesurar és el d’evasió, no elusió.

La principal raó que em va portar a dir que la majoria de l’evasió la fa una majoria de gent evadint poques quantitats i no uns pocs grans evasors, és l’article clàssic de Charles Christian, de la pròpia agència tributària dels Estats Units (IRS). L’agència tributària als Estats Units té un grup investigadors econòmics (que canvien de nom i que ara s’anomenen National Research Program) a qui es permet agafar una mostra aleatòria de declaracions de l’impost sobre la renda i, línia a línia, mirar la quantitat declarada i pagada, quantitat que es compara amb el què es creu que hauria d’haver pagat. Extrapolant els números a la resta de l’economia, estimen cada any la quantitat de diners que s’haurien d’haver pagat i que no es paguen.

Doncs bé, en un article del 1994 (“Voluntary Compliance with the Individual Income Tax”, IRS Research Bulletin) , Christian estima que els rics tendeixen a evadir proporcionalment menys que els pobres: Segons Christian, la gent que té rendes de 500.000 dòlars declara el 97,1% de la seva renda mentre que els que tenen entre 5.000 i 10.000 dòlars només declaren el 78,7%. Els rics evadeixen proporcionalment menys que els pobres. Segurament l’explicació és que els rics troben maneres d’eludir legalment (segurament perquè tenen advocats i mecanismes per a fer-ho) i per tant les dades indiquen que la dita que empren els economistes “els rics eludeixen i els pobres evadeixen” és ben certa. Però sigui quina sigui l’explicació, l’evidència empírica de Christian mostra que hi ha una relació inversa entre nivell de renda i evasió. Val a dir, però, que l’anàlisi de Christian no analitza els impostos de les corporacions... però per això tenim la segona peça d’evidència: el “survey” que Joel Slemrod va escriure al Journal of Economic Perspectives al 2007 (“Cheating Ourselves: The Economics of Tax Evasion). Slemrod utilitza les dades del National Research Program per l’any 2001 i analitza també els diferents impostos sobre la renda i es pregunta qui evadeix. Aquesta anàlisi no inclou els impostos del consum (el que a Europa seria l’IVA) ni tota la gent que no declara res (potser perquè està ficada en activitats il·legals com contractar la minyona o la cangur dels nens).

La Taula 1 de l’article del Slemrod (pàgina 28) i que reprodueixo aquí, mostra la gran varietat de gent que evadeix: assalariats, no assalariats, rendes de capital, grangers, gent que lloga els seus pisos, petites empreses, grans empreses, etc. Sumant el que es declara de menys, el que no es declara i el que es declara però no es paga, el total evadit als EEUU és de 345.000 milions de dòlars. La dada interessant des del meu punt de vista és que l’evasió de les grans empreses (les que tenen actius superiors als 10 milions de dòlars) és, segons aquestes estimacions, 25.000 dels 345.000 milions. A diferència el què afirma Roger (allò de que el 71% de l’evasió el fan les grans empreses) sembla ser que l’evasió és generalitzada i la practiquen assalariats, no assalariats, rendes de capital, grangers, no grangers, gent que lloga els seus pisos, petites empreses, grans empreses,...

 


Un tercer grup d’estudis interessants són els que fan “experiments”. Explicat ràpidament, s’agafa un grup de, per exemple, 40.000 contribuents. S’escull aleatòriament la meitat d’ells i se’ls audita amb tot tipus de rigor i es castiga l’evasió segons la llei. A l’altra meitat no se l’audita. L’any següent s’envia aleatòriament una carta als 40.000. A uns se’ls diu que seran auditats amb tota seguretat. Als altres se’ls diu que hi ha una certa probabilitat de que seran auditats. El canvi en les declaracions del primer any al segon any i la diferència entre els que se’ls diu que se’ls auditarà segur i els que se’ls diu que s’els auditarà amb una certa probabilitat permet analitzar quins contribuents tendeixen a evadir més. El millor estudi d’aquest tipus és el que es va publicar a Econometrica al Maig del 2011 i realitzat a Dinamarca per Jacobsen, Knudsen, Kreiner, Pedersen i Saez i titulat “Unwilling or Unable to Cheat: Evidence from a tax audit experiment in Denmark”. Els resultats d’aquest tipus d’estudis demostren que la majoria d’evasions es produeixen entre la gent que “pot” evadir. És a dir, la gent els ingressos de la qual estan declarats per un tercer tendeixen a declarar-ho tot: els ingressos d’un treballador normal són declarats per l’empresa i per tant, són difícilment evadits. Els ingressos que no són declarats per, contra, són més fàcilment evadits i s’evadeixen més sovint. El títol de l’article és una pregunta: “qui evadeix: qui pot o qui vol?”. La resposta és: qui pot. En particular, si la teva renda no és declarada per un tercer (com li passa a un assalariat d'una empresa), tens molts números per ser un evasor! I aquesta era, precisament, la tesi principal del meu article de La Vanguardia: qui pot evadir, evadeix!

Si! Tots aquests estudis estan molt bé, però cap d’ells fa referència a Espanya, podríeu pensar. I tindríeu raó. En aquest sentit, em consta que un grup d’investigadors econòmics van demanar al govern de Zapatero que els deixés fer aquest tipus d’experiments a l’agència tributària espanyola. La resposta va ser que no. Concretament, la vicepresidenta del govern, senyora Salgado, va vetar qualsevol tipus d’estudi sobre el tema. No sé si per raons pressupostàries o ideològiques (de vegades als socialistes els és ideològicament més atractiu que segueixi corrent el bulo de que les grans corporacions són culpables de tot), el cas és que hi ha gent disposada a fer progrés en l’anàlisi de l’evasió fiscal a Espanya... però les autoritats no ho volen!

Tot això no vol dir que no se sap res sobre l’evasió a Espanya? No. Algunes coses sabem. Una cosa que sabem, per exemple, és que al 1995 l'Agència Tributària va crear una unitat de control per empreses grans. En particular, per a empreses que facturessin més de 1.000 milions de pessetes. Avui aquesta unitat especial de control segueix viva i inspecciona amb especial intensitat les empreses de més de 6 milions d’euros (sorprenentment aquest threshold s'ha mantingut constant després de més de 15 anys ja que 1.000 milions de pessetes és equivalent a 6 milions d’euros). La raó per la qual l’agència tributària posa una especial èmfasi a inspeccionar les grans empreses és que hi ha rendiments a escala: és més barat investigar a una empresa gran que a 10 de petites. I com que la línia que separa l’evasió il·legal de l’elusió legal és molt fina i les grans empreses tenen sofisticats equips d’advocats que intenten eludir el màxim i evadir el mínim, hisenda dedica un exèrcit d'inspectors a revisar cada una de les tàctiques que les empreses intenten emprar per eludir i mirar si ho poden qualificar d'evasió. Els inspectors d’hisenda i els advocats corporatius, doncs, es barallaran per dir si una cosa va a una banda o l’altra de la legalitat. Tot això fa que difícilment una gran empresa amagui ingressos pensant que potser té sort i no tindrà cap inspecció perquè saben que, amb tota probabilitat, seran inspeccionades. I això no passa ni amb les petites empreses ni amb les persones físiques. Com que tots creiem que els inspectors d'hisenda són gent que fa la seva feina, hem d'arribar a la conclusió que l'evasió serà més gran entre els petits que entre els grans (malgrat que l'elusió serà més gran entre els grans que entre els petits). Exactament igual que el que troba l'estudi de Christian!

Això és el que ens diu la lògica (les empreses de més de 6 milions d’euros tendiran a evadir menys perquè estan subjectes a inspeccions espcials i específiques). Curiosament, però, a més de la lògica també ens ho diu el comportament de les mateixes empreses. En un intel·ligent estudi (encara no publicat però presentat aquesta setmana als Annual Meetings de l’American Economic Association de San Diego) realitzat per Miguel Almunia i David Lopez-Rodríguez (“The Efficiency Costs of Tax Enforcement: Evidence from a Panel of Spanish Firms”) els autors utilitzen el registre mercantil per veure les dimensions de les empreses a Espanya i la quantitat d’empreses que hi ha per cada dimensió. Quan fa un gràfic de quantes empreses hi ha per a cada nivell de facturació es veu que hi ha un número desproporcionat d’empreses just per sota de 6 milions i un anormalment petit d’empreses just per sobre de 6 milions. És a dir, que les empreses intente evitar passar dels 6 milions i n’hi ha moltes que s’acumulen al llindar de 6 milions sense passar-hi. Perquè intenten no arribar a 6 milions? La resposta és simple: saben que si es passen de 6 milions, el grup especial d’inspectors per empreses grans se’ls tirarà a sobre i això pot ser molt costós per a elles. Això indica que, des del punt de vista fiscal, ser petit és millor que ser gran.


Com aspecte interessant i relacionat, l’article d’Almúnia i Lopez-Rodríguez també mostra que alguna cosa passa al llindar dels 4,7 milions (i això és especialment cert per a empreses que decreixen). La raó és que aquesta és la quantitat a partir de la qual les empreses estan obligades a tenir la comptabilitat revisada per auditors externs.

Finalment, i per acabar, jo posaria l’experiència pròpia(**). Suposo que, en no ser un economista acadèmic sinó un periodista, el Roger no només accepta evidència acadèmica com la que acabo de mostrar sinó que també accepta l’experiència del carrer, tal i com fan la majoria de periodistes. La meva experiència (i suposo que la de la majoria dels lectors) és que les grans cadenes comercials (Corte Inglés, Zara, Caprabo), mai no et pregunten si vols o no el rebut quan compres algun producte. Simplement l’imprimeixen i te’l donen. Els petits negocis, per contra, o bé no et fan automàticament el ticket o bé et pregunten si el vols. Per què? Jo no ho sé.  Ara bé, la recerca dels danesos de la que he parlat més amunt apunta que no evadeix qui vol si no qui pot, i si no hi ha ticket, és més fàcil evadir. Cadascú que en tregui les seves conclusions.

Resumint, encara que l’estudi de la magnitud i la responsabilitat de l’evasió fiscal és, per definició, complicada, hi ha alguns estudis econòmics que ens mostren diferents aspectes d’aquest fenomen. Si posem juntes totes les peces, ens queda un quadre com que el que suggeria al meu article de La Vanguardia: el fenomen de l’evasió fiscal és bastant generalitzat i la gent que pot (és a dir, la gent a qui no li declara els diners una tercera persona) acaba evadint alguna quantitat. El fenomen de l’evasió el practiquen les persones físiques i les empreses grans i petites. Però segurament perquè estan més vigilades i perquè tenen recursos per eludir de manera legal, les grans corporacions tendeixen a especialitzar-se en eludir legalment.

Dit això i aprofitant que el Roger Palà va proposar un “debat seriós” sense entrar en “territoris pantanosos difícils de descriure” tot donant dades i “quedant-se tan ample”. Com diu ell mateix “no podem funcionar amb actes de fe sinó a base de preguntes i respostes”. Ell va fer una pregunta i jo he donat resposta. Ara jo li retorno la pregunta: quins són els estudis que demostren l’afirmació que va fer al seu primer tweet  on criticava el meu article de La Vanguardia: “el 71,8% de l’evasió la fan les grans corporacions”? I quan dic estudis no vull dir declaracions d’un sindicalista dient que té uns estudis que ningú no ha vist, ni articles o llibres on es citen uns suposats estudis però on no hi ha cap link a cap estudi(***). Cal mostrar els estudis de primera ma, com he fet jo, que expliquin la metodologia utilitzada, que ensenyin la mostra d’empreses i altres tipus d’evasors que s’utilitza, que es facin específics els supòsits per extrapolar dades observables a realitats no obsevables, que es concreti si es mesura l’evasió o l’elusió, si s’està parlant de tot tipus d’impostos o només de l’IRPF, etc. I cal recordar que, a diferència del meu article original la tesi principal del qual no té res a veure amb si “la majoria dels impostos els evadeixen uns o altres”, la tesi principal del Roger quan va criticar primer amb tweets i després al seu blog, és que el 71,8% (amb precisió decimal) de l’evasió la fan les grans corporacions. La meva pregunta súper-senzilla és: d’on surt aquesta dada? Segur que tard o d'hora en Roger Palà –com fa gairebé sempre– ens aportarà alguna resposta interessant.

NOTES:

(*) Hi ha tres raons addicionals pel que la demanda del Roger em va sobtar. Primera, perquè el meu era un article d’opinió i als diaris i els blogs del nostre país es publiquen centenars d’articles d’opinió i mai no he vist que s'exigeixin les fonts. És curiosa la sobtada necessitat de tenir fonts en un mitjà (els articles d’opinió) on un dels pocs que sistemàticament dona dades i fonts soc jo!.

Segona, perquè el Roger exigeix dades sobre “si el petit frau generalitzat supera el de les grans corporacions”. La meva frase original era “la major part dels diners que l’Estat deixa de recaptar és evadida en petites quantitats”. És més, tothom que llegeixi el meu article veurà que la paraula “corporació” no hi surt ni una sola vegada. Si un llegeix la crítica del Roger, veu que comença amb la frase correcta i, poc a poc, va canviant la frase fins acabar demanant que demostri que “el petit frau generalitzat supera el de les grans corporacions”. Sobta que el Roger, després de donar lliçons de bon periodisme i d’ètica professional, exigeixi que justifiqui una frase sobre l’evasió de les grans corporacions que no es meva ni apareix en lloc del meu article. No sé si el Roger es deixar portar pel document de GESTHA que cita al SEU post (i que jo no cito pas al meu article) o si, com a molts dels que l’hi han aplaudit els tweets (entre els que hi ha alguns dels dirigents d’ICV), no s’adona que la seva ideologia el porta sistemàticament a acusar les “grans corporacions” de tots els mals i per a ell, quan parlo de grans i petits evasors al seu cap ho transforma en petites i grans corporacions. En qualsevol cas, jo no parlo pas de grans corporacions i per tant, la seva demanda és, com a mínim, un pel curiosa.

Tercera, perquè la meva frase original no defineix la paraula “petita quantitat” i, per tant, la meva frase ha de ser certa gairebé amb total seguretat i no requereix demostració. Per a veure-ho, permeteu-me una petita lliçó d’estadística: agafem la distribució d’evasors i els posem en ordre, d’esquerra a dreta, des del que evadeix més al que evadeix zero. Sumem les quantitats evadides del primer, més el segon, més el tercer.... i així anar tirant cap a la dreta fins arribar al 49% del total. Anomenem X a darrera persona que ha entrat al grup. Els que estan a l’esquerra d’X són els que han evadit quantitats més grans i, a l’hora, sumen el 49% del total evadit. Per tant, estareu d’acord amb mi en què totes les altres persones que queden a la dreta d’X, han evadit, per definició, unes quantitats més PETITES i la suma de totes elles és el 51% del total. Per tant, la majoria de les evasions han estat fetes en quantitats petites si definim com a petita, la quantitat evadida per la persona X!!! Aquest argument és cert per a quasi qualsevol distribució d’evasions i, en aquest sentit, el fet que en Roger demani explicacions per una cosa que, per lògica estadística, ha de ser certa, té el seu punt de gràcia.

(**) Hi ha tota una sèrie d’articles que estimen l’evasió tot utilitzant dades d’economia submergida i projectant la quantitat de diners que es recaptarien si l’economia submergida fos zero. Els articles científics que estimen la mida de l’economia il.legal (la majoria fets per investigadors del Banc Mundial liderats per Scheider) són necessàriament burds i imprecisos (utilitzen complicats mètodes economètrics i estimacions de la quantitat de diner en circulació sota el supòsit teòric de que TOT l’excés d’utilització de diners al comptat està causat per les activitats il·legals). Aquests marges d’error gegantins no permeten parlar amb cap mena de rigor sobre la magnitud real del sector negre o submergit. I, per tant, les estimacions de la dimensió de l’evasió basades en aquests estudis no tenen cap mena de credibilitat i, per tant, no els incloc a la meva anàlisi. Entre els estudis que més famosos s’han fet que empren aquest mètode hi ha els de el Tax Justice Network.

(***) Dic això perquè a la seva crítica al meu article, el Roger citava aquest article http://www.media.cat/anuari/el-frau-fiscal-costa-a-cada-catala-876-euros-lany/. El link ens porta a un article periodístic que no aporta ni una sola font, ni una sola dada contrastada. Simplement parla d’un suposat informe de tècnics d’hisenda però els autors no han fet pas l’esforç de posar un link a aquest suposat estudi. I això, basant-nos en les regles ètiques desplegades pel propi Roger, no és acceptable ja “no podem funcionar basant-nos en actes de fe!”. De fet, en un post al meu blog ja vaig explicar que la dada del 71% (que el Roger va arrodonir ja que en realitat és del 71,8%) ve d’unes declaracions fetes per un sindicalista d’hisenda (d’un sindicat proper a CCOO i Izquierda Unida) que fa referència a un estudi que ningú mai no ha vist! És una dada que tothom va repetint però l’estudi no apareix per enlloc. Al meu post dic (i al Roger sembla no agradar-li aquesta afirmació) que aquesta dada NO TE CAP VALIDESA no perquè l’estudia en la que es basa estigui mal fet, SINO PERQUE NO HI HA CAP ESTUDI!!! I, si hi és, no ens l’ensenyen per a que el poguem estudiar i avaluar la seva validesa. I com que no hi ha cap estudi, no es pot saber ni si aquesta dada fa referència a l’evasió o a l’elusió, si fa referència a l’IRPF, a l’IVA, a tots els impostos o a què, si té en compte les activitats no declarades o simplement les infra-declarades. Tampoc se sap quina metodologia empra ni si és fiable i robusta in en base a quines dades. És a dir, el Roger posa un link que no aporta res i, no només es queda tan ample, sinó que es permet acusar els altres de “no donar dades, no contrastar i no posar en context”!!! Com si posar un link inútil a un article periodístic sense fonament ja fos suficient per a contrastar el que es diu!!!

 

Read 44406 times
Rate this item
(80 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner

Search

Banner