Arran de les greus acusacions que alguns mitjans de comunicació han fet sobre el Partit Popular i el seu finançament, he decidit penjar un escrit del Vicenç Aparício (@VAparicio83), economista, advocat i amic, sobre la presumpció d'innocència a la vida política. El Vicenç va escriure una versió d'aquest text al Facebook. Com que el seu argument em va fer pensar, li he demanat de penjar-lo al meu blog. Perquè penso que entre tots hi hauríem de pensar sobre aquest tema. Quan els polítics utilitzen la presumpció d'innocència combinada amb la lentitud del sistema judicial per a tenir impunitat, és hora de què els ciutadans pensem en alternatives.
Un diari informa d’uns fets que comprometen greument un destacat líder polític així com el seu partit. Dies més tard aquest polític compareix davant els mitjans de comunicació per defensar la seva honorabilitat. Es mostra visiblement ofès. Tot és fals, afirma. Opinadors i polítics d’un i altre signe valoren de forma diferent la notícia, però hi ha un consens general, unes frases que es repeteixen: cal respectar la presumpció d’innocència i deixar actuar els tribunals. Sembla una reacció molt assenyada, oi? Doncs no ho és, o com a mínim, no és la que crec que caldria esperar d’una democràcia consolidada.
Tota societat defineix, de forma més o menys àmplia, unes determinades conductes que reprova i considera que han de ser reprimides. Per prevenir-les i, a la vegada, castigar aquells qui les cometen, estableix penes, per les més greus, i sancions, per la resta. Aquesta és la raó de ser del dret sancionador, penal o administratiu. La imposició d’una pena pot comportar una multa, inhabilitació, prohibicions o, fins i tot, la presó. Es tracta, en tots els casos, de la privació o la restricció de drets de la persona. Per aquest motiu, el procés penal és extremadament garantista amb l’acusat, que es presumeix innocent i no serà condemnat fins que no es demostri la seva culpabilitat.
És vàlid aquest enfocament per la responsabilitat política? Considero que no.
La democràcia actual es fonamenta en el mandat representatiu. Els parlamentaris, partits polítics, membres del govern representen, directa o indirectament, els electors i, a través d’ells, tota la ciutadania. La relació de representació entre els electors i els càrrecs públics és la base mateixa de la legitimitat democràtica.
El polític, com tot ciutadà, pot cometre infraccions i delinquir, i ha de rebre per aquestes conductes les conseqüències que l’ordenament jurídic preveu. És una obvietat. Però el representant polític és també una part del sistema democràtic. Exerceix o participa en l’exercici de potestats públiques en la mesura que ha estat investit per un mandat representatiu. Dit d’una altra manera, la seva condició de representant públic és fonamenta en la confiança dels electors envers la seva persona o el seu partit polític. Quan aquesta confiança s’afebleix o, directament, es trenca, allò que queda en qüestió és la democràcia mateixa.
La responsabilitat política no és un mecanisme per prevenir o castigar la comissió de delictes que afecten els polítics, sinó que és un instrument a través del qual es corregeix la pèrdua de confiança de la ciutadania respecte els seus representants polítics. Es estèril debatre si un polític ha de dimitir quan és imputat, acusat o quan és condemnat. La responsabilitat penal i la responsabilitat política tenen fonaments, principis i finalitats ben diferents.
Quan els votants creuen que el president del govern ha cobrat en negre, té legitimitat aquest president per demanar més esforços fiscals als ciutadans? Quan tenen la sospita que el govern ha adjudicat contractes i donat un tracte de favor a empreses que havien finançat en secret el seu partit, té legitimitat aquest govern per seguir gestionant els diners que es recapten amb els impostos dels ciutadans? Aquestes preguntes no responen a un debat jurídic, sinó polític, i és en aquest segon pla on cal donar-hi resposta
Davant una conducta que pot ser constitutiva de delicte cal deixar actuar la justícia i respectar la presumpció d’innocència. Davant d’una conducta que pot erosionar la confiança dels electors amb els seus representants polítics cal restablir aquesta confiança mitjançant l’exercici de la responsabilitat política, i aquesta passa, segons el cas, per donar explicacions, aportar evidències, demanar disculpes, dimitir, cessar o convocar eleccions.
Tornem a l’inici. Si els fets dels quals informa el diari son falsos, la responsabilitat política del càrrec públic afectat passa aportar evidències de la seva falsedat i exigir judicialment la seva rectificació. No n’hi ha prou en negar-los i demanar respecte per la presumpció d’innocència. Cal desmentir-los, refutar-los de forma convincent, o, si això no és possible, plegar o fer plegar a qui en pugui estar afectat.
Malauradament, el mal funcionament de la nostra democràcia ha arribat a l’extrem que els càrrecs públics es resisteixen a demostrar la pròpia honorabilitat o a dimitir amb la creença, en el millor dels casos, que aquestes explicacions que donin, informació que aportin o la seva dimissió seran una admissió de culpabilitat, abans que aquesta pugui ser judicialment demostrada. De nou es confon responsabilitat política amb responsabilitat penal.
Al poc temps de ser elegit Juli Cèsar per la dignitat de pontifex maximus, la seva segona dona, Pompeia, neboda del dictador Sul•la, va organitzar a la domus publica, residència oficial del pontifex maximus, les celebracions per la festivitat de la bona dea, a la qual només hi podien assistir dones. La celebració va acabar precipitadament quan s’hi va descobrir, disfressat de dona, a Clodius, fill d’una família patrícia i reconegut llibertí. Pompeia va jurar no tenir cap relació amb Clodi, però Cèsar s’hi va divorciar, i va ser en aquell moment quan es diu que va pronunciar una de les seves frases més conegudes: la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar.
A qui gestiona els diners dels nostres impostos i decideix les normes que tots haurem de complir no només se li ha de demanar que respongui dels delictes comesos, sinó també que demostri la seva honradesa quan hi hagi evidències d’actuacions irregulars que puguin malmetre la confiança dels seus electors o, si això no és possible, dimitir.
