HOMEMASS MEDIAInterviews“El món del febrer no tornarà. O m’adapto o em quedo tirat”
10 May 2020
“El món del febrer no tornarà. O m’adapto o em quedo tirat”
Mass media - Interviews
Diari ARA
  
 

Tags: Ara | Coronavirus | Crisis

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) feia classes presencials a 400 alumnes alhora, a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Després agafava un avió per anar fer una conferència a Bogotà, passava un moment a saludar el ministre d’Economia colombià, que el volia conèixer, i tornava l’endemà cap a casa. Això s’ha acabat. De treballar així el professor de les jaquetes acolorides en diu “el món del febrer”, i afirma que ja no tornarà. L’altre dia es va trobar escrivint un article per explicar-se a ell mateix com podia ser que et paguessin diners si compraves un barril de petroli. D’això va aquesta entrevista, del món que se n’ha anat i del que ve, del que es pot deduir a partir dels indicis que tenim, quan encara no hem trobat una vacuna contra el coronavirus i el món se’n va cap als 300.000 morts. Sala i Martín afirma: “El virus ens ha tret la por a fer servir les noves tecnologies, o la por que ens espiïn, o la por a pensar en portar la indústria de tornada cap a Catalunya. Algunes coses seran bones, d’altres dolentes, però són les que ens tocarà viure”.


Què li diuen les previsions econòmiques de caigudes del PIB del 10% i aturs del 20%?

Això són projeccions del passat en el futur, com si haguessis de conduir un cotxe mirant pel retrovisor, que només funciona quan la carretera és recta. Però ara som a la corba més gran de la història i passen coses que no han passat mai. De fet, l’FMI i el Banc d’Espanya, de les 200 recessions que hi ha hagut al món n’han endevinat exactament zero. I totes les prediccions dependran de si es troben solucions mèdiques o no. Com més triguem a trobar un remei o una vacuna, més gran serà la catàstrofe econòmica.

Això em deia un empresari: el confinament és com caure a la piscina i no saber nedar, com més triguin a treure-te’n, en pitjors condicions sortiràs.

Si tu vols mantenir la gent confinada li has de donar eines per sobreviure. El govern, que és qui ens priva de la llibertat de treballar, és qui ha d’intervenir, i això ho diem fins i tot els que estem en contra de la intervenció del sector públic.

¿I això ho està fent bé algú?

Als Estats Units tenen un president que recomana a la gent que es foti lleixiu pel cap, però en el tema econòmic ho han fet bé. Els demòcrates i els republicans van trigar 10 minuts a aprovar un pla de rescat de 2bilions de dòlars. En canvi, aquí a Europa tornem al 2008: als EUA la crisi va durar un any i aquí cinc anys. No va ser fins al 2013 que el Mario Draghi va dir el “ Whatever it takes ” i el Banc Central Europeu va imprimir diner per salvar les economies. Les repercussions econòmiques del virus seran molt greus si ho fem com Europa i menys greus si ho fem com els EUA.

Doncs no li han fet gaire cas a vostè, en això d’imprimir diners.

És que cal tornar a prioritzar els riscos. Ens hem gastat bilions en perseguir Bin Laden, i hem perdut milers de milions d’hores als controls dels aeroports per pujar a un avió, i ara resulta que apareix el virus quan perseguíem terroristes amb despesa militar. El sistema d’avaluació de riscos el teníem del tot equivocat.

El terrorisme ha matat molta gent.

Sí, però, tornem-hi: prioritzem els riscos. L’11-S del 2001 als EUA van morir 3.000 persones. Quantes n’ha matat el virus?

Als Estats Units van cap a 76.000 i al món cap a 270.000.

I a Madrid els atemptats d’Atocha van provocar 193 morts, que és menys del que hi ha ara cada dia a Espanya. Posem les coses en perspectiva. Vull dir que preocupar-se ara per la inflació és com si quan s’enfonsava el Titanic el capità s’hagués amoïnat per si les cadires de coberta estaven ordenades. Ja veurem com pagarem el deute, però no és un problema comparable amb el de perdre la meitat de les empreses i dels llocs de treball! Els alemanys tenen gravat al cor la hiperinflació dels anys 20, però si la UE s’enfonsa els grans perjudicats seran ells: qui els comprarà res? A part, la inflació no es dispararia. Amb el “ Whatever it takes ” el BCE va imprimir uns 7.000 euros per europeu i va comprar deute a cabassos. ¿I algú ha vist la inflació? No. Fem-ho ara, perquè ens costarà més rescatar empreses mortes.

El nord europeu diu que Espanya no ha controlat el dèficit.

I és veritat, Espanya no ha complert ni un sol any els termes del tracte que va fer per rebre el crèdit. Europa té raó quan diu que aquests paios no són seriosos. Però ara no és el moment de retreure el problema, perquè ells també van al Titanic!

Quin món no tornarà?

El que jo he notat és l’acceleració de fenòmens que ja estaven existint. El més evident el tenim tu i jo davant dels nassos. Sense coronavirus, l’entrevista l’estaríem fent al plató de l’ARA i no cadascú des de casa seva. Això canviarà el món. Molts de nosaltres hem descobert que això es pot fer així. Això vol dir que en una ciutat com Barcelona hi haurà moltes menys convencions, restaurants, hotels, avions, cotxes... Molta gent veurà que no cal viure a Barcelona i pagar lloguers estrafolaris podent teletreballar des del Pirineu. Les ciutats es buidaran, hi haurà menys cotxes. Això ja començava a passar.

Més pantalles vol dir més control de les nostres vides.

Els grans guanyadors d’aquesta pandèmia estan sent les gran tecnològiques nord-americanes: Amazon, Facebook, Google, Apple, Netflix... No només perquè estaven asseguts sobre una gran pila de cash (gran lliçó sobre tenir una empresa sense deutes), sinó perquè allò de “És que el que li dius a la Siri queda gravat, i Amazon ja sap el que compraràs dues setmanes abans...” s’ha acabat. El debat sobre la privacitat s’ha acabat i han guanyat ells. El dia que l’empresa et digui “Per sortir de casa has de firmar aquesta aplicació conforme no tens febre”, tu firmaràs. Mira els futbolistes: qui no passa el test del virus, no juga. Aquesta invasió de la privacitat que fa dos mesos no hauríem tolerat, ara tots clicarem que sí.

¿I qui guanyarà el poder: les empreses tecnològiques o els estats?

Tots dos. La capacitat dels estats d’espiar els ciutadans serà enorme.

Potser temporalment.

Hi ha una dita en economia: no hi ha res més permanent que una política temporal del govern. L’impost sobre la renda se’l van inventar als EUA el 1860 temporalment per pagar la guerra civil i encara no l’han tret. Quan el govern té poder és difícil que el cedeixi o que l’hi prenguis. Ja trobaran excuses, diran que el control va molt bé per al terrorisme.

¿S’ha acabat la globalització?

Sí, tal com anava, sí. La hiperglobalització dels 90, sí. Tornem a allò que dèiem de l’acceleració de fenòmens que apareixien: el comerç internacional va caure el 2008 i va baixar el 2016 en picat per culpa de l’ America first del Trump. Ara el virus agreuja les sospites que tots tenim del que és estranger. Trump diu que és un virus xinès, i els xinesos diuen que hi va haver unes maniobres militars dels americans. Al començament de la crisi els països es van comportar incívicament, fins i tot a la UE, prenent-se el material de protecció els uns als altres. La muralla que Trump volia fer a la frontera de Mèxic dirà que no és per parar delinqüents o gent que et vol prendre la feina sinó per parar el virus, i més gent ho acceptarà. I als africans que venen amb pasteres els farem el mateix. Entrarem en una dinàmica humanament espantosa. Tornem a una mena de món bipolar, amb guerra freda. Tothom ens voldrà espiar però cadascú amb el seu sistema, xinès o americà. Els xinesos han creat la versió xinesa de totes les tecnològiques americanes, i el món es dividirà entre la influència xinesa i l’americana. Serà una globalització dual.

¿No té cap cantó positiu?

Sí. Les cadenes de producció no estaran fraccionades com ara, que una bicicleta igual té components fabricats en una pila de països, i la indústria catalana podrà repatriar molta empresa. Si som llestos serem capaços d’atrapar indústria que va marxar a la Xina des de Sabadell i Terrassa. Veurem el nacionalisme de les indústries essencials. Hem descobert que no fabricàvem mascaretes, ni bates, ni tests, i els hem hagut de comprar a la Xina. Això ja no ens tornarà a passar. Mira com ens hem espavilat a fabricar respiradors. I amb la cadena alimentària passarà igual. Fixa’t que ja venia la tendència del km 0.

Però no s’acabarà el comerç internacional.

No, n’hi continuarà havent i els països s’hauran d’especialitzar. No tothom farà iPhones i no tothom farà calçots. No tornarem a una autarquia on tothom ho farà tot, però es crearan dos grups: l’asiàtic i l’occidental. Els europeus suposo que serem al grup occidental, encara que al 5G anàvem amb la Xina. Però la indústria tornarà a Sabadell, a Igualada i a Terrassa, i les empreses que anticipin això hi sortiran guanyant.

Bé per a la indústria i malament per al turisme.


Sí, perquè el turisme és contacte, és estar amuntegat amb altres turistes. Però quan s’acabi el virus en quedarà la memòria. Recorda com se’ns feia estrany veure xinesos amb mascareta als aeroports, anys enrere, i ens en rèiem. Ells havien après la lliçó de la SARS del 2003 i els va quedar la por en la interacció. Això ens quedarà a nosaltres, i es notarà en els costums que teníem d’anar a restaurants, a hotels, a països. Això costarà molt de remuntar.

Penso en la gent que ara té 30 anys, els de la doble crisi, o els que ara en tenen 18. Què els recomana?

En general, recomano a tothom pensar cap on va la pilota i ser el primer d’anar-hi. El món del febrer no tornarà. Em costa dir-li a un restaurador o a una peixatera el que ha de fer.

¿A vostè com l’ha afectat?

M’he hagut d’espavilar a fer classe amb una càmera i he après a editar els meus vídeos. S’han acabat aquelles classes en un teatre amb 400 estudiants on els feia un gran xou. Aquest trimestre a Colúmbia s’han cancel·lat totes les classes i exàmens presencials i no ha anat malament. Tots n’hem après molt, jo m’he convertit en una mena d’actor de televisió. I les conferències les hauré de fer igual. L’altre dia en vaig fer una per a la Cambra, amb 5.000 persones connectades, i uns mesos enrere m’hi hauria hagut de desplaçar personalment i posar-me la disfressa de colors. I ara parlo amb els quadres del meu fill al darrere. El món del febrer no tornarà, però o m’adapto o em quedo tirat.

¿Està espantat?

No. Soc molt optimista amb la vacuna del virus. Soc un estudiós de l’economia de les idees, i els grans problemes de la humanitat els hem solucionat amb idees. Tenim la màquina més meravellosa que s’hagi inventat, que és el cervell humà, i tenim 7.500 milions de cervells humans pensant en com solucionar el problema. Trobarem solucions i les trobarem aviat. El retall de les llibertats em sembla el més perillós. I hauríem de treballar molt per evitar-lo.

- Link al Diari ARA

Search

Banner