Tags: Catalunya | Competitiveness

Xavier Sala-i-Martín (Cabrera de Mar, 1962) és catedràtic d’Economia a la Universitat de Colúmbia de Nova York i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1985, el mateix any que va emprendre la seva aventura als Estats Units, on va realitzar el doctorat a la Universitat Harvard. El 1990, any en què va presentar la tesi On States and Growth, va iniciar la seva trajectòria fora de les aules com a investigador del National Bureau of Economic Research de Cambridge de Massachusetts. Tres anys més tard va exercir, des de Washington, de consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional (FMI) fins al 2004, tot just un any després de ser nomenat assessor econòmic principal del Fòrum econòmic mundial de Davos. Per si no fos suficient, aquell 2003 Sala-i-Martín va fitxar pel Futbol Club Barcelona, en el mateix moment que ho va fer Ronaldinho. Si bé el catedràtic d’Economia no va revolucionar el terreny de joc com ho va fer el jugador brasiler, sí que va assumir un paper essencial en l’inici de l’època daurada del Barça, esdevenint membre de la junta directiva, tresorer i president de la comissió econòmica.

Sala-i-Martín és autor de Doncs jo ho veig així (2010), És l'hora dels adéus? (2014), Economia en colors (2015) o De la sabana a Mart: L’economia de la intel·ligència natural (2023), entre d’altres. La seva àmplia trajectòria ha estat reconeguda amb prestigiosos guardons, com ara el Premi Kenneth J. Arrow al millor article del món sobre economia de la salut (2000), el Premi Comte de Godó de Periodisme (2003) o el Premi d'Economia Rei d'Espanya (2004), i ha estat representada per les seves famoses i llampants americanes. Després de parlar de talent, productivitat i intel·ligència artificial al Cercle d’Economia i de protagonitzar la 8a Jornada d'Internacionalització de la Cambra de Comerç de Terrassa, acull VIA Empresa -amb una americana vermell escarlata- a l’edifici egarenc.

En diverses ocasions l’hem sentit dir que els grans experts en intel·ligència artificial són europeus, es formen a les nostres universitats, però marxen als Estats Units. És també el seu cas. Què li va fer marxar als Estats Units?

Els Estats Units s’ha especialitzat en captar talent i, per tant, les millors universitats del món es troben allà, i es troben allà perquè capten els millors professors i els millors estudiants, independentment de l’origen. Actualment, a la facultat d’Economia de la Universitat de Colúmbia som uns 40 professors, i em sembla que hi ha només tres americans.

Aquí sí que importa l’origen?

En el cas dels catedràtics sí, fixa’t que tots són catalans. Però en el cas dels futbolistes no, no els mirem el passaport, i això ens hauria de fer reflexionar. Per què a la universitat tenim unes normes que fan que no hi hagi catedràtics marroquins, i, en canvi, en el futbol no, i que sí que hi hagi treballadors marroquins com en Lamine Yamal. Les normes que fem servir en un lloc i en un altre són molt diferents.

Passa el mateix amb les diferències salarials. A la universitat no acceptem que un professor cobri 10 vegades més, en canvi, en el Barça, si els millors no cobren 10 vegades més, marxaran. Això fa que els metges més importants dels grans hospitals de Nova York siguin catalans. Què fan allà? Què fan el Valentí Fuster i el Carles Cordón allà? Què feia el Josep Baselga? Què fa el Joan Massagué al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center? Per què no estan aquí?

En aquest sentit, com poden les empreses catalanes retenir el talent local? Estem apostant per talent estranger i deixant escapar el talent català?

No sé si realment s’aposta tant pel talent estranger. Si mires les universitats catalanes, no veuràs massa estranger. Sí que n’hi ha, a escala simbòlica hi ha estudiants d’Erasmus i algun professor júnior, però mira la cara que tenen tots els catedràtics. Tots són blancs, tots són catalans. No sé si apostem tant...

[...]

- Link to the whole article (CAT)

- Link to the whole article (ESP)