Quan l’economia espanyola creixia gràcies a la bombolla immobiliària, dos presidents de govern (Aznar i Zapatero) es van passejar pel món donant lliçons de gestió macroeconòmica. Espanya estava a la Championlí. Últimament, tanmateix, Espanya no només ja no pot donar lliçons sinó que és utilitzada com a exemple del desastre que cal evitar: tots els candidats a les eleccions franceses ho han fet!
Sense voler defensar la tasca dels líders espanyols (més que res perquè la seva gestió és indefensible), m’agradaria puntualitzar-li als senyors candidats francesos que, qui guanyi, presidirà un país completament arruïnat. Volen dades? Comencem: la despesa pública sobrepassa el 56% del PIB, molt per sobre de la mitjana de l’OCDE (43%), Espanya (41%), Alemanya i la Gran Bretanya el 50% o fins i tot Suècia (53%). França té gairebé el doble de funcionaris per càpita que Alemanya (90 per cada 1.000 habitants en comparació de 50 a Alemanya) i un estat del benestar insostenible.
El deute públic se situa per sobre del 90% del PIB i pujant ràpidament a causa d’un dèficit públic de 5,2%. Algunes empreses de ràting ja li ha tret la seva estimada triple A. A poc a poc, França està deixant d’estar en el centre de l’euro per situar-se a la perifèria. Malgrat tot això, continua la seva orgia malbaratadoras insostenible, una orgia a què el pròxim president haurà de posar fi. Sí o sí.
El problema és que això succeirà en un entorn en què les empreses més productives ja s’estan escapant de França (i el ritme de desaparició s’accelerarà si el socialista Hollande guanya i implementa la seva populista proposta d’IRPF del ¡75%!) i que fa anys que la competitivitat del país cau en picat: durant l’última dècada, els costos laborals unitaris han pujat un 21% a França mentre que només han pujat un 5% a Alemanya. Segons l’índex “Doing Business” elaborat pel Banc Mundial, França ocupa la posició 29 del món just per sobre de la malparada Portugal, i ocupa la posició 79 quant a la protecció dels inversors o la 149 quant a la dificultat de comprar i vendre béns immobiliaris, fàbriques, naus industrials, etc. Segons l’Índex de Competitivitat Global del World Economic Forum de Davos, França ocupa el lloc 113 d’un total de 144 països quant a eficiència del mercat laboral.
A més, la societat francesa no està dotant els seus joves d’eines per sortir del pou. Del sistema universitari que va meravellar el món fa poques dècades queda ja poca cosa: segons el rànquing ARWU, no hi ha cap universitat francesa entre les 35 millors del món i només 3 entre les 100 millors (Els Estats Units tenen 8 de la 10 millors i 54 de les 100 i la Gran Bretanya que en té 2 de les 10 millors i 11 entre les 100). França ha perdut el lideratge intel·lectual al món i a Europa. A més, el sistema d’integració d’immigrants ha estat un solemne fracàs que ha generat unes “banlieues“ atapeïdes de marginats sense futur que de tant en tant exploten en ones de violència de carrer de difícil contenció. Són aquests els joves que tiraran França endavant?
Però els problemes de França no acaben aquí perquè els seus ciutadans demanden més protecció contra la competència exterior i subvencions públiques per no haver de treballar i competir. Tots hem vist l’heroi nacional, l’Astérix del Siglo XX, José Bové, cremant McDonald´s, bloquejant carreteres i autopistes, incendiant camions que transportaven tomàquets espanyols o arrencant camps de blat de moro transgènics. El problema no és que els seus ciutadans més sonats demandin proteccionisme públic a través de la violència, l’extorsió i el xantatge. El problema és que ho aconsegueixen!
I és que les autoritats Franceses s’han convertit en expertes a protegir els seus ineficients productors a través de la regulació. No! El que fan ells no és proteccionisme (això seria il·legal segons les normes pactades per la comunitat internacional en l’Organització Mundial del Comerç). Ells, cínicament, li diuen: “foment de sectors estratègics”! Hahaha. Sectors estratègics. Quin riure! El 2005, quan la nord-americana Pepsico va intentar comprar a la francesa Danone, el govern Francès va impedir la transacció declarant com a sector estratègic... (sisplau no riguin): el yogurt! Si, si. El yogurt! A veure si ens entenem: quan un país diu que el yogurt és un sector estratègic, o bé té una ciutadania amb una flora intestinal molt complicada o bé està prenent el pèl a la comunitat internacional per protegir la incompetència de les seves empreses làcties.
Es miri com es miri, doncs, França és un país cada vegada menys atractiu per als inversors internacionals i no és estrany que les exportacions franceses s’hagin estancat en un moment en què les alemanyes arriben màxims històrics. França té un seriós problema econòmic i el pròxim president, sigui qui sigui, haurà de fer les reformes que van emprendre alemanys i suecs fa 10 anys i que estan emprenent els espanyols en l’actualitat. Arran d’això, França pot caure en una recessió profunda que empetiteixi el que està passant a Espanya i que arrossegui a la resta d’Europa cap a un rescat que no pot pagar.
Sarkozy és un home baixet i acomplexat que es posa sabates de taló per ser més alt que Merkel. Aquestes sabates de taló simbolitzen la França actual: un país amb uns aires de grandesa que no aconsegueixen ocultar que, per la seva ineficiència i mida, s’ha convertit en una veritable bomba al cor d’Europa.
