La situació econòmica d’una gran part de la humanitat ha millorat molt durant els darrers segles. Per falta de dades, els economistes no podem mesurar massa bé les coses fins a la dècada dels setanta del segle XX, però fins i tot si comparem amb com estàvem als anys setanta, el món ha millorat molt.
Comencem per la taxa de pobresa extrema. És a dir, la proporció de la població mundial que viu amb uns ingressos de menys de 1 dòlar al dia (aquesta és la definició de pobres que van adoptar les Nacions Unides quan es van definir els objectius del Mil.leni a l’any 2000). Segons els meus càlculs(1), al 1970 a prop del 30% de la població mundial vivia per sota del llindar de la pobresa. La proporció al 2011 havia caigut per sota el 5%! La pobresa s’havia dividit per sis!!!!
Si en lloc de definir pobresa com “gent que viu amb menys d’un dòlar al dia” ho definim com a “dos dòlars al dia”, els números són igualment impressionants:
Hem passat de 45% de la població mundial sent qualificada com a pobre al 1970 a quasi el 12% al 2011.
Si! Ja sé que hi ha molta gent que pensa que cada dia estem pitjor però les dades no corroboren aquesta idea.
Si no us refieu de les meves estimacions, podeu visitar la web del Banc Mundial, la institució que les Nacions Unides van assenyalar com l’encarregada de mirar si els objectius del mil.leni es complien. Les dades el Banc Mundial no van tan enrere com les meves però podem veure l’evolució d’ençà del 1990. Segons el Banc Mundial, la taxa de pobresa extrema (menys d’1,9 dòlars al dia) al 1970 era de 37,1%. La mateixa taxa al 2014 havia baixat a 12,8%. (http://povertydata.worldbank.org/poverty/home/). És a dir, la pobres s’ha dividit per 3 entre 1990 i 2014.
Una gran part d’aquest progrés és el creixement espectacular de les economies asiàtiques que han abandonat les ruïnoses polítiques comunistes dels anys 50 i 60 entre les que destaca la Xina. Les taxes de pobresa a l’Est d’Àsia han passat de 60,2% al 1990 (si, si! Al 1990, el 60% de la població asiàtica vivia amb menys d’1,9 dòlars al dia!!!) al 7,2% avui. La millora a la regió Sud Àsia (on hi ha el segon país més gran del món, l’Índia, també ha estat espectacular: la pobres ha baixat de 50,6% de la població el 1990 a 18,8% a l’actualitat. Però les reduccions de pobresa no només s’han donat a Àsia. El continent més pobre del món, l’Àfrica Subsahariana, també ha millorat d’ençà de 1995: segons el Banc Mundial, la taxa de pobresa ha passat de 56,8% de la població el 1990 a 42,7% actualment.
És veritat que encara hi ha massa gent pobre al món i que encara hi ha massa gent que passa gana. Però comparat amb com ha estat la humanitat al llarg de tota la seva història, estem millor que mai. Això no es pot negar.
I no només estem millor que mai en termes de pobresa. El número d’hores que dediquem a treballar és la meitat de la que dedicaven els nostres avis fa 100 anys. El percentatge dels nostres ingressos que dediquem a comprar menjar s’ha dividit per 2 des de 1960 (cosa que vol dir que ens queden molts més diners per a comprar d’altres coses). L’esperança de vida ha augmentat en 6 anys entre 1990 i 2015 i la mortalitat infantil s’ha dividit per dos durant el mateix període. L’alçada dels sers humans (una mesura de bona salut) ha augmentat més, de mitjana, durant els darrers 100 anys que en els 2000 anys anteriors.
Podem visualitzar parcialment aquest progrés gràcies a les eines que ens proporciona la ONG Sueca Gapminder del professor Hans Rossling. Al següent gràfic veiem la relació entre renda per càpita (a l’eix horitzontal) i esperança de vida (eix vertical).
Cada cercle representa un país i la mida del cercle representa la població de manera que els dos cercles més grans són la Xina i l’Índia. Els cercles tenen un color que correspon al continent: Àfrica Subsahariana és blau fosc, Nord Àfrica i Orient Mitjà, verd, Sud Asia blau cel, Esst d’Àsia vermell, Europa taronja i les Amèriques groc. Veiem que al 1800 tots els països del món eren pobres de solemnitat i la gent es moria molt jove: la renda per càpita aproximada era d’uns 1000 dòlars (posat a preus d’avui dia!!!) i l’esperança de vida rondava els 35 anys!
La situació al 2013 és radicalment diferent. Tot i que hi ha diferències entre països, l’esperança de vida ha millorat arreu i se situa al voltant dels 70 anys. La renda per càpita de quasi tots els països també ha augmentat i només queden uns quants puntets blaus (que representen a països africans) als nivells de 1800. Hem passat d’un món del 1800 on tots érem pobres, teníem mala salut i moríem joves a un món on les rendes s’han multiplicat, la pobresa ha baixat, la salut ha millorat i ens morim molt més grans.
Podeu consultar aquestes dades, aquestes gràfiques i alguns videos entretinguts del professor Hans Rossling a la web de Gapminder: http://www.gapminder.org/videos/dont-panic-end-poverty/
Fins i tot les desigualtats globals estan disminuint. És cert que les desigualtats a dins dels països rics estan augmentant. Tal i com ha documentat l’economista Francès Thomas Piketty, les diferències dins dels Estats Units, dins de França, dins de la Gran Bretanya o dins de Suècia estan augmentant des de 1970.(1) Però les diferències globals no són les desigualtat a dins d’aquests països. A més de la desigualtat a dins dels països, a les desigualtats cal afegir-hi les desigualtat entre països: les distàncies que hi ha entre països pobres i països rics. I tots sabem que, d’ençà de 1980, els grans països emergents estan creixent molt, però molt més ràpidament que els països rics. Això fa que, de mitjana, els 1.300 milions de xinesos, els 1.200 milions d’indis, o els 230 milions d’indonesis (per posar només l’exemple de tres països superpoblats) estan convergint ràpidament creixent molt més ràpidament que els 1.000 milions de ciutadans dels països rics. És a dir, els països pobres estan convergint amb els rics. Aquesta gran convergència dels països emergents està reduint les desigualtats entre països fins el punt de fer que les desigualtats globals baixin malgrat l’augment de les desigualtats de dins dels països.(3)
Res de tot això indica que vivim en un món ideal on no hi ha pobres. Ja he dit que el 12% de la població mundial que encara està per sota del llindar de la pobresa i contra això hem de lluitar. Tampoc no vivim en un món on no hi ha fam, ni malalties, ni desigualtats, ni explotació, ni atur, ni tot tipus de problemes. Però una cosa és que hi hagi problemes i una altra que estiguem millorant. Ningú no pot negar que encara hi ha molta misèria al món. Ara bé, això no s’ha de confondre amb el fet que durant les darreres dècades la situació d’una gran part de la humanitat ha millorat i ha millorat molt! Aquestes millores no només no s’han de menystenir sinó que s’han d’explicar.
Després de viure durant tota la història al llindar de la subsistència, lluitant contra la fam, les malalties i els elements, l’espectacular progrés experimentat pels humans durant els darrers 100 anys ha estat en part degut a que hem introduït un sistema econòmic miraculós. Gràcies aquest sistema, una gran part dels ciutadans del món actual (de fet, la gran majoria) han aconseguit escapar de la situació de pobresa extrema en la què vivien tots els nostres avantpassats.
El resultat és que mai, en tota la història de la humanitat, al planeta terra hi havia hagut una taxa de pobresa extrema tan baixa com la que tenim avui dia! MAI! Aquesta és una gran fita que no ningú no pot negar.
(1) Podeu veure aquestes dades a: ““The World Distribution of Income: Estimated from Individual Country Distributions” publicat al Quarterly Journal of Economics, Maig 2006. També podeu consultar el meu article amb Maxim Pinkovskiy titulat “Parametric Estimations of the World Distribution of Income”, NBER WP, October 2009.
(2) Thomas Piketty “El Capital al Segle XXI” publicat en català per RBA el 2014.
(3) Els articles mencionats a la nota (1) també documenten les estimacions de les desigualtats al món.