Ens diuen els detractors, que la independència comporta unes grans incerteses. Tenen raó. Ningú no sap què passarà si marxem. Ningú no sap com serà el país que construirem. Ningú no sap quines polítiques implementaran els nostres futurs governs. Ningú no sap quins seran els sectors econòmiques dels quals viurem. I no sabem res de tot això perquè, quan siguem independents, serem un país normal on totes aquestes decisions les prendran els votants, els governants, els empresaris, els treballadors, els educadors, els estudiants i els ciutadans en general. Com que no sabem què decidiran entre tots, no sabem com serà el nostre país. Per tant, és veritat que el futur d’una Catalunya independent està ple d’incerteses. Ara bé, de la mateixa maner que el futur d’una Catalunya independent és incert, també comporta incerteses el futur d’una Catalunya dependent. O és que algú s’atreveix a predir cap on va Espanya? Algú sap com acabarà el procés de recentralització que ha començat el govern central? Algú sap com acabarà el model de finançament autonòmic? O la política d’infraestructures radial? O el model educatiu? La resposta és que no. Ningú no ho sap per les mateixes raons que ningú pot predir el futur de Catalunya: dependrà del què decideixin els votants, els polítics, els empresaris, els treballadors, els educadors, els estudiants i els ciutadans en general. De la mateixa manera que la cosa pot anar bé o malament amb la independència, la cosa pot anar bé o malament si seguim dins d’Espanya. Amb una gran diferència: si marxem, qui prendrà decisions serem els Catalans i qui s’equivocarà serem els catalans mentre que si ens quedem, seran d’altres qui prendran decisions i s’equivocaran per nosaltres. Els catalans volem tenir el dret a decidir. Volem tenir el dret a equivocar-nos.
Catalunya Dins d’Espanya No Funciona
La nostra situació actual, dins d’Espanya, no és pas bona. El sistema de finançament que tenim ha portat a la Generalitat a la insolvència més absoluta i a no tenir cap marge de maniobra econòmica o financera. El dèficit de la balança fiscal, que ronda el 8% del nostre PIB, ens frena i ens discrimina. L’estat fa a Catalunya menys de l’11% del total d’inversions que fa a Espanya, quan Catalunya té el 16% de la població i el 18,4% del PIB. Això, repetit al llarg dels anys, ha fet que el capital públic a Catalunya sigui del 52% del PIB mentre que a Extremadura és del 133% del PIB. La mentalitat radial que va començar amb Felip V ha fet que les xarxes de trens, autopistes, carreteres, AVEs i avions s’hagi dissenyat amb criteris polítics i no pas d’eficiència econòmica, donant lloc a una estructura radial que clarament perjudica a Catalunya. El sistema econòmic espanyol, descrit per César Molinas com a “Capitalismo Castizo”, es basa més en el favor que resulta de la influència política per aconseguir obres públiques, concessions o regulacions favorables més que no pas en la implementació de bones idees empresarials. La burocràcia és excessiva fins el punt que el Banc Mundial ens posa per sota de la Illa de Tonga en el rànquing que avalua la facilitat de crear un petit negoci. La “Marca Espanya” de la què, ens agradi o no, formem part es deteriora irremissiblement amb escàndols a la casa real, als tribunals, als partits polítics, a la classe empresarial i financer i a les institucions reguladores i supervisores com el Banco de Espanya i la CNMV. El govern espanyol ha començat un procés de recentralització que, setmana sí i setmana també, usurpa i s’auto-reassigna alguna competència que ha havia estat transferida. L’exemple més flagrant de tot aquest procés de recentralització és la nova llei d’educació (la “Llei Wert”) que intenta destruir el model d’immersió lingüística que tan bé ha funcionat a Catalunya durant 30 anys amb l’objectiu declarat pel propi ministre d’”españolizar a los niños catalanes”. Tot això es fa gràcies al rodet parlamentari implacable del PP i el PSOE. A Espanya es confon el concepte de democràcia amb el de dictadura de la majoria. Cada cop que un té majoria aprofita per fer passar pel tub a les minories. I com que els catalans, en tan que catalans, sempre serem minoria a Espanya quan els catalans tinguem uns interessos diferents dels espanyols, sempre sortirem perdent.
Com seria una Catalunya Independent?
Però com seria una Catalunya independent? El fet que no es pugui saber amb precisió com funcionarà el nou país no vol dir que no puguem dir res sobre com serà o que no puguem pensar en com ens agradaria que fos. La primera cosa que hem d’aclarir és que Catalunya seria viable des del punt de vista econòmic. De fet, entre els països més rics i més competitius del món n’hi que tenen les mateixes dimensions que Catalunya, com Suïssa. Ser un país independent ens garantiria que seriem un país petit, com Suïssa, però no que seríem un país pròsper, com Suïssa. Portugal és un país petit que és més pobre que nosaltres. I això ha de ser una lliçó per a tots els que penseu en la independència: si fem les coses bé, les coses ens aniran bé però si les fem malament, ens aniran malament. La independència no és garantia de res. És simplement l’oportunitat de fer les coses de manera diferent.
El Dividend Fiscal: el 8% del PIB!
Una altra cosa que sabem és que la Catalunya independent tindria un dividend fiscal ja que tots els diners que ara paguen els catalans i que marxen de Catalunya a través del sistema fiscal espanyol, deixarien de marxar. Això, per sí sol, representaria un guany de prop del 8% del PIB. Recuperar aquest dividend no és la raó per la qual hauríem de marxar però sí que és cert que permetria a la Generalitat de Catalunya tornar a tenir els nivells de solvència que hauria de tenir donats els impostos que paguem els catalans. Al llibre “És l’Hora dels Adéus?” he fet els comptes i, d’entrada, la Generalitat tindria un superàvit pressupostari que rondaria entre els 11.000 i els 13.000 milions, depenent de la part del deute espanyol que decidíssim heretar els catalans. Aquest superàvit pressupostari estaria garantit des del primer dia.
Assumirem el Deute Espanyol?
Fixeu-vos que he dit “decidíssim” heretar. Emfasitzo la paraula “decidíssim” perquè aquesta serà una decisió nostra i no pas una imposició d’Espanya. El deute espanyol és espanyol i l’hauran de pagar els espanyols. L’article 38.1 de la convenció de Viena diu: “Cap deute d’estat de l’Estat predecessor passarà a l’Estat de recent independència”. Per tant, d’entrada no haurem de pagar res. Ara bé, sí que és cert que un cop es vegi que Catalunya marxa, començarà un procés de negociació entre Espanya, Catalunya i la Unió Europea en el què l’objectiu de tots serà que els danys siguin el més petits possible. Això ens portarà a nosaltres a acceptar una part del deute espanyol (si no, Espanya serà insolvent i això serà un greu problema per a tota la UE, inclosa Catalunya) que pot oscil·lar entre l’11% i el 18,4%. A canvi, els espanyols s’hauran de comprometre a no boicotejar la permanència de Catalunya a la UE i a l’Eurozona (una permanència que convé a Espanya –que per exportar a Europa ha de passar per Catalunya-, a la UE –i sobre tot les seves multinacionals instal·lades a Catalunya- i, naturalment, també ens convé als catalans). Durant procés de negociació els catalans hem d’estar disposats a assumir entre l’11% i el 18,4% del deute espanyol, sabent que en qualsevol cas serà perfectament assumible pel nou govern català. De fet, si ens quedem a Espanya haurem d’assumir prop del 20% del deute (ja que el 20% és el percentatge de tots els impostos que paguen els catalans).
Les Pensions
Una de les coses que més preocupa als ciutadans és si podran seguir cobrant les pensions. Cal recordar que el sistema de pensions que tenim està basat en el repartiment entre els jubilats de les cotitzacions que fan els treballadors. És a dir, els treballadors cotitzen una part del seu salari a la seguretat social i aquesta agafa els diners i el reparteix entre els jubilats. El què poden cobrar els jubilats (ja siguin Catalans o Espanyols) depèn del número de joves que treballin, dels salaris que cobrin aquests joves i del número d’avis a repartir. Atès que a una Catalunya independent hi seguirien havent joves treballadors que cotitzarien a la seguretat social, hi hauria diners per a pagar les pensions dels jubilats. La pregunta és, n’hi hauria més o menys? Doncs bé, com que el número de treballadors per jubilat a Catalunya és més alt que a Espanya, i com que els salaris d’aquests treballadors són més alts a Catalunya que a Espanya, les pensions dels jubilats catalans no només no haurien de baixar sinó que podrien augmentar prop del 10%.
Un País Pròsper
Però ni el dividend fiscal, ni la possibilitat de tenir una Generalitat solvent i capaç de tornar a fer les polítiques econòmiques i socials que interessen als ciutadans, ni la possibilitat de tenir unes pensions més elevades són suficients per a voler obtenir la independència. Penso que la raó per a voler la independència és tenir l’oportunitat de canviar radicalment de rumb i construir un país diferent. Una possibilitat que a Espanya, ja no tenim.
Per a ser un país pròsper, calen unes institucions públiques i privades transparents, eficients i lliures de corrupció. Cal un sistema legal que funcioni ràpidament, que imparteixi justícia de manera imparcial sense interferències polítiques. Cal un sistema d’infraestructures dissenyat amb l’objectiu de facilitar la vida dels ciutadans i les empreses i no pas amb criteris polítics radials. Cal un sistema fiscal just i equitatiu, on els impostos no escanyen l’activitat econòmica i on no es fa pagar més als ciutadans que compleixen llurs obligacions per omplir el buit de diners que generen els espavilats evadeixen o eludeixen impostos. Cal un sistema educatiu que prepari als nostres joves per als reptes tecnològics i d’innovació que ja els estan amenaçant. Un sistema educatiu que abandoni la memorització i es concentri en fomentar la curiositat i la creativitat dels nens. Al cap i a la fi, són la curiositat i la creativitat la que permetrà als joves del futur innovar, crear i fer les feines que les màquines no poden fer. Un sistema educatiu que no permeti que el 50% dels que acaben l’escolarització estiguin condemnats a no trobar feina. Calen unes lleis i regulacions laborals que no donin com a resultat que la taxa d’atur es dispari per sobre del 20% cada cop que hi ha una crisi econòmica. Cal una regulació ben pensada que no ofegui innecessàriament l’activitat econòmica, que no posi traves a la creació d’empreses per part dels joves innovadors, que faciliti que les petites empreses esdevinguin mitjanes i que les mitjanes empreses esdevinguin grans. Cal un sistema financer que no només doni crèdits hipotecaris (que és el que, bàsicament, fa la banca regular) sinó que trobi maneres de finançar projectes innovadors que tenen un risc que la banca normal no pot o no vol assumir. Cal una xarxa d’universitats d`elit que doni la millor educació del món als joves estudiants i que generi idees científiques a través de la investigació i el desenvolupament. Cal un sistema econòmic diversificat on les empreses d’èxit no siguin aquelles que viuen de l’obra pública, dels permisos, de les llicències o de les concessions que dóna el poder de l’estat sinó les empreses que fan productes nous, atractius i d’alta qualitat, utilitzant tècniques organitzatives i de gestió innovadores i a través de processos cada cop més creatius.
El problema és que tot això que ens cal per a ser pròspers, difícilment ho obtindrem dins d’Espanya. Perquè sembla que els interessos espanyols van per una altra banda. La mentalitat radial està gravada en el seu ADN des que Felip V va fer la primera xarxa de camins reals amb l’objectiu de que els ciutadans poguessin anar a veure el rei i el rei als ciutadans. Aquesta mentalitat no ha canviat des d’aleshores i no canviarà pas ara. La demostració és que els darreres infraestructures que s’han fet a Espanya, com l’AVE, s’han tornat a fer amb la mentalitat radial o que la gestió dels aeroports per part d’AENA, es fa, encara a 2014, de manera radial. Fins i tot quan la Unió Europea va decidir posar diners per connectar amb ferrocarril els ports de la Mediterrània amb els mercats del nord d’Europa amb l’objectiu portar les mercaderies que venien de l’Àsia a través del canal de Suez, el govern de Madrid va demanar que els diners no s’invertissin al corredor mediterrani sinó a una via que anés des d’Algeciras fins a França... passant per Madrid! L’ADN radial segueix incrustat en el procés de decisió espanyol. I això no ens interessa.
El sistema educatiu que ens interessa tampoc l’obtindrem dins d’Espanya. Espanya acaba d’aprovar una reforma educativa. Per tant, té el sistema educatiu més recent del món. Però fixeu-vos que el debat que hi ha hagut per a dissenyar i implementar aquesta reforma educativa s’ha centrat en dos temes: la introducció de la religió com a assignatura obligatòria i el número d’hores de castellà que es feia a les escoles catalanes. Una pèrdua monumental de temps mentre la meitat dels nostres joves estan a l’atur i mentre la resta del món pensa en construir un sistema educatiu que promogui la creativitat entre els nostres estudiants. Els catalans no hem de perdre el temps qüestionant la llengua o si la religió ha de ser obligatòria. Hem de dedicar-nos a pensar en els temes importants que es debaten a la resta del món. I clarament això no ho podrem fer mentre siguem dins d’Espanya.
El sistema judicial també és impossible de canviar dins d’Espanya. La lentitud de la justícia perjudica l’eficiència econòmica que requereix decisions judicials ràpides i àgils. La lentitud també perjudica l’equitat. A mi, com a català, em fa vergonya que Fèlix Millet (per parlar d’un corrupte que ja fa anys que va confessar els seus delictes), segueixi campant en llibertat mentre el sistema judicial segueix mirant què passa. Com que la justícia és lenta, acaba cometent la injustícia de deixar en llibertat algú que clarament hauria de ser a la presó. I el mateix passa amb tots els altres casos de corrupció que han plegat la política catalana i espanyola els darrers anys. I la velocitat a la que els jutges han actuat en contra del referèndum de Catalunya sembla indicar que, quan volen, els jutges poden treballar a una gran velocitat. La pregunta és: per què només ho fan quan és qüestió de perseguir urnes, paperetes, adversaris polítics o cartells electorals i no quan han de perseguir criminals?
El problema és que els grans partits espanyols no sembla que tinguin massa ganes de reformar gaire res. Tant el PP i el PSOE afavoreixen la funcionarització dels cossos judicials, cosa que perjudica la independència de les seves decisions.
A més, els dos grans partits espanyols segueixen disposats a repartir-se, sense vergonya, els càrrecs del tribunal constitucional sense adonar-se que això comporta una pèrdua de confiança per part dels ciutadans. La deriva antidemocràtica de l’estat espanyol als darrers anys, amb la total impunitat de la què ha gaudit i està gaudint govern d’Espanya quan ha utilitzat les clavegueres per a falsificar documents incriminadors contra adversaris polítics demostren que la separació de poders que fonamenta qualsevol democràcia no s’acaba de respectar a l’Espanya actual.
El sistema tributari segueix sent intimidatori i injust. Però en lloc de reformar-lo, el ministre Montoro augmenta els impostos dels què paguen per compensar els diners que no recapten dels que no paguen. No hi ha cap senyal que demostri que això té pinta de canviar.
La Clau: Qui pren les decisions?
Resumint, Catalunya s’enfronta a una sèrie de grans reptes que actualment frenen les nostres aspiracions econòmiques i socials. Tot indica que aquests reptes no es podran adreçar dins d’Espanya. Amb això no vull dir que els espanyols siguin dolents, siguin irracionals o estiguin constantment maquinant maneres de perjudicar Catalunya. No és això. El què passa és que, en molts aspectes de la vida, ells tenen uns interessos diferents. Ells volen tenir estructures radials i nosaltres no. Ells volen que a les escoles catalanes es parli una determinada llengua i nosaltres volem que se’n parli una altra. Ells volen tenir un sistema judicial o tributari i nosaltres en volem un altre. A ells els interessa un determinat sistema de finançament autonòmic i a nosaltres un altre. Ells volen fer “corridas” de toros i nosaltres no. Ells volen afavorir les grans empreses energètiques encara que això impliqui deixar a les fosques i sense calefacció a àvies que no poden pagar la factura i nosaltres volem protegir els pobres davant dels abusos de poder i ho volem fer amb lleis que el tribunal constitucional acaba tombant. Ells no volen acollir refugiats de les guerres d’Irak i Síria i nosaltres sí.
És a dir, tenim gustos, preferències i prioritats diferents. Ni millors, ni pitjors. Diferents. No cal dir que ells tenen tot el dret a tenir els seus interessos de la mateixa manera que nosaltres tenim el dret de tenir els nostres. El problema és que, sense un sistema de garanties que protegeixin a les minories, quan el que volen ells (que són majoria) difereix del que volem nosaltres (que només som el 16%), nosaltres sempre perdem. I per tant, a Espanya s’acaba implementant el què els interessa a ells i no pas a nosaltres. Això sempre ha estat així i sempre serà així. L’estatut havia de ser una manera de blindar i protegir els nostres interessos i, de nou, el rodet de la majoria espanyola el va tombar malgrat que la majoria catalana l’havia aprovat. Aquesta impossibilitat d’arreglar els nostres problemes dins d’Espanya explica que, en definitiva, hi hagi cada cop més ciutadans catalans que es preguntin si no és millor marxar.
Quan aquests ciutadans pensin si ens convé marxar, han de recordar una cosa molt important. La independència, per sí sola, no és la solució als nostres problemes. La independència, però, és l’oportunitat per a fer les coses que dins d’Espanya no podem fer. Un cop siguem independents, serem un país normal i, com tots els països normals, escollirem als nostres líders i votarem les nostres lleis. I quan prenguem aquestes decisions, potser ens equivocarem. Els catalans no som millors que els espanyols (tampoc som pitjors) i, per tant, no està assegurat que farem les coses bé i que escollirem governants que no són ni incompetents, ni corruptes, ni dolents. Ara bé, el què sí sabem és que no ens aniran sistemàticament en contra. No tindrem uns dirigents que sistemàticament defensen uns interessos que no són els nostres i això beneficiarà els interessos dels nostres ciutadans.
La independència, doncs, no és la solució màgica a tots els nostres problemes però sí que és la garantia de que tindrem les eines per trobar aquesta solució. Suposo que és per això que, a Catalunya, cada cop som més els que volem canviar les coses. A dia d’avui, jo no sé si som és majoria. Si no ho som, ho hem d’acceptar i ho acceptarem. Però si ho som, aleshores tenim tot el dret a marxar.
Per tot això, jo el dia 1 d’Octubre votaré i votaré SI. Ha arribat l’hora dels adéus.
(Aquest text és una adaptació resumida del meu llibre "És l'Hora dels Adéus?". Si voleu les dades exactes corresponents a moltes de les afirmacions que faig a aquest article, podeu anar al llibre.)