HOMEBLOGSCrisi (31): Coitus Interruptus
15 December 2011

Crisi (31): Coitus Interruptus

Written by 

Versión española más abajo

Crisi (31): Coitus Interruptus

Durant la primera setmana de desembre, Sarkozy i Merkel van anunciar, a so de bombo i platerets, que havien trobat la solució màgica a la crisi de l'euro, una solució que revelarien als seus col·legues en la cimera de caps d'estat del divendres dia 9. Analistes i mercats van acollir la notícia amb eufòria i una espècie d'erecció financera col·lectiva es va elevar per tot Europa. A l'hora de la veritat, es va saber que la fórmula consistia en un nou tractat que forçava tots els governs a seguir estrenyent-se el cinturó a canvi d'uns centenars de miliards d'euros dipositats un nou fons de rescat que permetia posposar la restructuració dels deutes italià i espanyol fins a mitjan 2013. Què va passar? Vegem.

A grans trets, l'eurozona té tres grans problemes. El primer és de deute: ja sigui perquè han practicat polítiques fiscals irresponsables (Itàlia, Grècia) o perquè d'alguna manera s'han compromès a rescatar a uns sectors financers irresponsables (Espanya, Irlanda), la veritat és que els països de la perifèria tenen o s'espera que aviat tinguin un deute públic elevat amb risc de ser impagable. És cert que per a alguns d'aquests països (com Espanya) el deute total no és extravagant... encara, però el dèficit sí que ho és i aquest s’acumula en augments de deute.

El segon problema és el dels pànics financers. Si la gent que li deixa diners a un no està segura que un l'hi tornarà, el tipus d'interès que cobren augmenta i pot arribar a ser tan elevat que el deute es converteixi en impagable. Espanya i Itàlia estan en aquesta situació des de Març del 2010.
El tercer és la falta de creixement. Sense creixement no hi ha ocupació i ni capacitat de pagar els deutes en el futur.

El terrible d'aquesta situació és que els tres problemes es retroalimenten: quan un intenta rebaixar el deute amb retallades fiscals, les perspectives de creixement empitjoren. I un menor creixement fomenta els pànics que agreugen el problema del deute. A més d'un cercle viciós, això vol dir que la disciplina fiscal a soles (que és la medicina recomanada per Alemanya fins ara), per necessària que sigui, no arreglarà els tres problemes alhora. Per a què sigui efectiva ha de venir acompanyada per dos altres tipus de mesures: l'expansió monetària i el foment de la competitivitat. M'explico.

En la seva "Monumental Història Monetària dels Estats Units", Milton Friedman i Anna Schwartz demostren que un dels factors que més va contribuir a la Gran Depressió dels anys 30 van ser els errors de política monetària: obligat per la camisa de força del patró or, el Banc Central dels Estats Units (anomenat Reserva Federal, FED para los amigos) no va contrarestar la contracció fiscal dels anys 30 amb una política monetària expansiva. Si ho hagués fet, la depressió s'hauria evitat. Per això l'actual president de la FED, Ben Bernanke un estudiós de la història monetària de la Gran Depressió, ha imprès dòlars massivament.

En l'actualitat, el "patró euro" representa per als europeus una camisa de força semblant a la que el "patró or" va representar per als americans: impedeix que es duguin a terme polítiques monetàries expansives que esmorteeixin els efectes contractius de les retallades fiscals. Espanya va vendre la seva ànima monetària al diable (més concretament, al Banc Central Europeu, BCE pels amics) quan va entrar a formar part de l'euro i ja no pot imprimir pessetes. Per sortir del forat, doncs, ha de ser el BCE el que imprimeixi euros per al conjunt d'Europa.

És més, el BCE hauria de garantir la compra de quantitats il·limitades de deute espanyol i italiana al mateix tipus d'interès que Alemanya. Això eliminaria les primes de risc i tallaria els pànics financers de soca-rel.
El segon tipus de mesures necessàries es refereixen a la competitivitat. Si! Ja sé que em faig pesat perquè ho he dit moltes vegades, però la cosa és tan important que ho torno a repetir: els països de la perifèria són poc competitius des de fa temps. Itàlia i Grècia fa anys que no creixen i Espanya només ha crescut gràcies a una bombolla immobiliària que ha maquillat els seus problemes de productivitat. Però, per exemple, just abans de començar la crisi, la diferència entre importacions i exportacions a Espanya era del 10% del PIB, la segona més alta el món després de Grècia. Això vol dir que a Espanya li costava d'exportar: els seus productes no eren ni barats ni bons. No eren competitius. Si es vol tornar a créixer, això s'ha d'arreglar i s’ha de fer amb aquestes famoses "reformes estructurals" de les que tots parlen però que ningú no implementa. Cal alliberar la creativitat empresarial i abaratir els costos no salarials de les empreses, molts d'ells causats per unes absurdes regulacions que es poden eliminar de la nit al dia. I que tothom tingui en compte que si no es redueixen els costos no salarials, no hi haurà més remei de reduir salaris... fins a un 30%! O sigui que més val que algú es posi les piles!

Resumint: a més d'obligar els països de la UE a continuar amb la seva austeritat fiscal, Merkozy havien d'haver anunciat la intervenció massiva del BCE i l'obligació d'emprendre les reformes estructurals que tornin la competitivitat i, amb ella, les exportacions, la inversió empresarial i el creixement. Però, per a sorpresa de tots, la presumpta fórmula màgica no contenia ni l'un ni l'altre, per la qual cosa l'eufòria que havia precedit a la cimera es va esfumar i vam veure com una erecció generalitzada es convertia, una vegada més, en la versió financera d'un coitus interruptus.

Xavier Sala i Martín
Columbia University, UPF i Fundació Umbele
www.salaimartin.com


--------------------------

Crisis (31): Coitus Interruptus

Durante la primera semana de diciembre, Sarkozy y Merkel anunciaron a bombo y platillo que habían encontrado la fórmula mágica a la crisis del euro, una fórmula que iban a revelar a sus colegas en la cumbre de jefes de estado del viernes día 9. Analistas y mercados acogieron la noticia con euforia y una especie de erección financiera colectiva se elevó por toda Europa. A la hora de la verdad, se supo que la fórmula consistía en un nuevo tratado que forzaba a todos los gobiernos a estrecharse el cinturón a cambio de unos centenares de millardos de euros depositados un nuevo fondo de rescate que permitía posponer la restructuración de las deudas italiana y española hasta mediados de 2013. ¿Qué pasó? Veamos.

A grandes rasgos, la eurozona tiene tres grandes problemas. El primero es de deuda: ya sea porque han practicado políticas irresponsables (Italia, Grecia) o porqué de alguna manera se han comprometido a rescatar a unos sectores financieros irresponsables (España, Irlanda), la verdad es que los países de la periferia tienen o se espera que pronto tengan una deuda pública elevada con riesgo de ser impagada. Es cierto que para algunos de esos países (como España) la deuda total no es extravagante... todavía, pero el déficit sí que lo es y éste aumenta la deuda rápidamente.

El segundo problema es el de los pánicos financieros. Si la gente que le presta dinero a uno no está segura de que uno se lo va a devolver, el tipo de interés que cobran aumenta y puede llegar a ser tan elevado que se convierta en impagable. España e Italia están en esta situación desde Marzo de 2010.
El tercero es la falta de crecimiento. Sin crecimiento no hay ni empleo ni capacidad de pagar las deudas en el futuro.

Lo terrible de esta situación es que los tres problemas se retroalimentan: cuando uno intenta rebajar la deuda con recortes fiscales, las perspectivas de crecimiento empeoran. Y un menor crecimiento fomenta los pánicos que agravan el problema de la deuda. Además de un círculo vicioso, esto quiere decir que la disciplina fiscal a solas (que es la medicina recomendada por Alemania hasta ahora), por necesaria que sea, no va a arreglar los tres problemas a la vez. Para que sea efectiva, tiene que venir acompañada por otros dos tipos de medidas: la expansión monetaria y el fomento de la competitividad. Me explico.

En su “Monumental Historia Monetaria de los Estados Unidos”, Milton Friedman y Anna Schwartz demuestran que uno de los factores que más contribuyó a la Gran Depresión de los años 30 fueron los errores de política monetaria: obligado por la camisa de fuerza del patrón oro, el Banco Central (llamado Reserva Federal, FED para los amigos) no contrarrestó la contracción fiscal de los años 30 con una política monetaria expansiva. Si lo hubiera hecho, la depresión se hubiera evitado. Por eso el actual presidente de la FED, Ben Bernanke, un estudioso de la Gran Depresión, ha imprimido dólares masivamente.

En la actualidad, el “patrón euro” representa para los europeos una camisa de fuerza parecida a la que el “patrón oro” representó para los americanos: impide que uno lleve a cabo políticas monetarias expansivas que amortigüen los efectos contractivos de los recortes fiscales. España vendió su alma monetaria al diablo (más concretamente, al Banco Central Europeo, BCE para los amigos) cuando entró a formar parte del euro y ya no puede imprimir pesetas. Para salir del agujero, pues, debe ser el BCE el que imprima euros para el conjunto de Europa.

Es más, el BCE debería garantizar la compra de cantidades ilimitadas de deuda periférica al mismo tipo de interés que Alemania. Eso eliminaría las primas de riesgo y cortaría los pánicos financieros de raíz.
El segundo tipo de medidas se refieren a la competitividad. ¡Si! Ya sé que soy pesado porqué lo he dicho muchas veces, pero es tan importante que lo voy a volver a repetir: los países de la periferia son poco competitivos desde hace mucho tiempo. Italia y Grecia hace años que no crecen y España solo ha crecido gracias a una burbuja inmobiliaria que camufló su falta de productividad. Pero, por ejemplo, justo antes de empezar la crisis, la diferencia entre importaciones y exportaciones en España era del 10% del PIB, la segunda más alta el mundo después de Grecia. Eso quiere decir que le costaba exportar: sus productos no eran ni baratos ni buenos. No eran competitivos. Si se quiere volver a crecer, eso se debe arreglar y para ello son necesarias esas famosas “reformas estructurales” de las que todos hablan pero que nadie implementa. Hay que liberar la creatividad empresarial y abaratar los costes no salariales de las empresas, muchos de ellos causados por unas absurdas regulaciones que se pueden eliminar de la noche a la mañana. Y que todo el mundo tenga en cuenta que si no se reducen los costes no salariales, no habrá más remedio que reducir los salariales... ¡hasta un 30%! O sea que ¡más vale que alguien se ponga las pilas!

Resumiendo: además de obligar a los países de la UE a seguir con su austeridad fiscal, Merkozy tenían que haber anunciado la intervención masiva del BCE y la obligación de acometer las reformas estructurales que devuelvan la competitividad y, con ella, las exportaciones, la inversión empresarial y el crecimiento. Pero, para sorpresa de todos, la supuesta fórmula mágica no contenía ni lo uno ni lo otro, por lo que la euforia que había precedido a la cumbre se esfumó y vimos cómo una erección generalizada se convertía, una vez más, en la versión financiera de un coitus interruptus.


Xavier Sala i Martín
Columbia University, UPF i Fundació Umbele
www.salaimartin.com

Read 32141 times
Rate this item
(0 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner

Search

Banner