Banner
HOMEBLOGSCrisi (27): Coixí Constitucional / Crisis (27): Colchón Constitucional
31 August 2011

Crisi (27): Coixí Constitucional / Crisis (27): Colchón Constitucional

Written by 

(versión española más abajo)

Crisi (27): Coixí Constitucional

Quan estava pensant el tema sobre el qual escriure el meu article del 17 d'agost, ningú no parlava de reformar la constitució per eliminar el dèficit públic estructural. Sols han passat 15 dies i la proposició de reforma de l'article 135 de la constitució ja ha superat, sense problemes, el primer tràmit parlamentari. Sembla que les seves senyories tenen molta pressa per fer una cosa que fins ara se'ns havia dit que era gairebé impossible: reformar la constitució!

Un, que és desconfiat de mena, no pot deixar de preguntar-se a què ve tanta pressa i, encuriosit, connecta la ràdio per escoltar els debats parlamentaris (mai no ho faig, però aquesta vegada estava de vacances). I un se sorprèn en sentir el socialista José Antonio Alonso i la popular Soraya Sáenz de Santamaría dir, gairebé a l'uníson, que la reforma és necessària per restablir la confiança en l'economia espanyola. Amb aquest objectiu, article 135 pretén impedir que els diferents governs d'Espanya (el central, els autonòmics i els ajuntaments) mantenir dèficits estructurals. És a dir, se'ls prohibeix que de manera sistemàtica i patològica, gastin més que no pas ingressen.

El curiós del cas (i, de fet, el que em fa dubtar de la sinceritat de les seves intencions) és que la disposició addicional del mateix article que proposen de reformar diu, literalment: "els límits de dèficit establerts a l'article 135.2 de la constitució entraran en vigor a partir del 2020". A partir del 2020! Es dir, ens estan dient que restabliran la confiança avui, amb una reforma que entrarà en vigor d'aquí a 9 anys! De veritat pensen que ens creiem que el motiu és "restablir la confiança"? No serà més aviat, que han rebut alguna trucada inconfessable d'alguna autoritat de veritat? O potser aprofiten la urgència de la situació per recentralitzar el poder a Espanya? Sigui el que sigui, estaria bé que fossin honestos amb els electors i ens diguessin la veritat d’una vegada.

Deixant de banda els motius, la veritat és que sembla raonable prohibir que els nostres líders polítics puguin endeutar-se constantment pensant que ja en vindrà un altre a pagar les factures. Només l'extrema esquerra (amb el Txupacabras al capdavant) és prou irresponsables com per gastar-se els diners dels seus fills en benefici propi. Per tant, és bo que hi hagi algun tipus de regulació que impedeixi al govern de gastar de manera malaltissa uns diners que no té.

Dit això, també és profundament irresponsable exigir el dèficit zero a tota hora perquè, en moments de recessió, això no faria més que empitjorar la situació. És a dir, quan comença una crisi, la recaptació cau i la despesa en subsidis d'atur puja automàticament. Obligar el govern a quadrar els números en aquestes circumstàncies el forçaria o bé a reduir la despesa o a pujar impostos. Les dues coses agreujarien la recessió. A tall d'exemple, en començar la crisi del 2008, la recaptació fiscal d'Espanya va caure, en números rodons, uns 50.000 milions d'euros. La despesa va augmentar de manera automàtica uns altres 20.000 milions. Si hi hagués hagut una llei que prohibís mantenir dèficit el govern hauria hagut de retallar la despesa (o apujar impostos) en 70.000 milions el que hagués provocat una reducció addicional del PIB d'un 7%. És a dir, el PIB del 2009 no hauria caigut, com va caure, un 3,9% sinó un 10%. Clarament obligar el govern a mantenir l'equilibri pressupostari en èpoques de crisi és una mala idea. I això els nostres polítics ho saben. Per això proposen que la secció 4 de l'article 135 permeti mantenir dèficits fiscals en cas de recessió.

El problema és el d'execució. En moment de crisi, quant gran es permetrà que sigui el dèficit fiscal? ¿2% del PIB, 7%, 15% o se li permetrà escollir el nivell de dèficit segons la gravetat de la situació? Si es permet que el dèficit sigui del 10% del PIB, aleshores tindrem els mateixos problemes que hem tingut durant aquesta recessió. És més, qui obligarà el govern a complir la llei? I és que, els desconfiats com jo recordem que, abans de la crisi, Espanya formava part del pacte d'estabilitat europeu (aprovat pel Consell mateix d'Europa) a través del qual tots els països de l'euro es comprometien a mantenir dèficits inferiors al 2% del PIB, encara que aquest número era flexible en èpoques de crisi. Molt semblant al que ara es proposa a la constitució! El problema és que, quan va venir la recessió, tots els països es van saltar el pacte a la torera i van generar aquests dèficits extravagants que ens han portat a la situació actual. Cap autoritat no ha estat capaç d'evitar l'endeutament catastròfic de l'estat en època de crisi.

La pregunta és: hi hauria alguna manera de garantir que el govern tingués prou recursos durant les crisis sense haver d'endeutar-se excessivament? La resposta és que sí. Es podria obligar l'estat a fer el que li demanem a les famílies responsables: que estalviïn en temps de bonança i construeixin un coixí financer que els permeti gastar en temps de recessió. És a dir, el nou article 135 de la constitució hauria de tenir una clàusula que obligui el govern a mantenir superàvits fiscals quan les taxes de creixement siguin positives i construir un fons sobirà que pugui ser utilitzat durant la pròxima crisi. El govern podria quedar alliberat d'aquesta obligació quan el fons arribés a nivells de, per exemple, el 20% del PIB.

D'aquesta manera, quan arribés la crisi, el govern podria utilitzar aquest coixí financer per no veure's obligat a retallar despesa o augmentar impostos al mig de la recessió ni a endeutar-se fins a límits que posessin en perill la recuperació. Seria un coixí constitucional.

----------

Crisis (27): Colchón Constitucional

Cuando estaba pensando el tema sobre el que escribir mi artículo del 17 de agosto, nadie hablaba de reformar la constitución para eliminar el déficit público estructural. Han pasado solo 15 días y la proposición de reforma del artículo 135 de la constitución ya ha superado, sin problemas, el primer trámite parlamentario. Parece que sus señorías tienen mucha prisa por hacer algo que hasta ahora se nos había dicho que era casi imposible: reformar la constitución.

Uno, que es desconfiado de naturaleza, no puede dejar de preguntarse a qué viene tanta premura y conecta la radio para escuchar los debates parlamentarios (nunca lo hago, pero esta vez estaba de vacaciones). Y uno se sorprende al oír al socialista José Antonio Alonso y a la popular Soraya Sáenz de Santamaría decir, casi al unísono, que la reforma es necesaria para restablecer la confianza en la economía española. Con ese objetivo, artículo 135 pretende impedir a los diferentes gobiernos de España (el central, los autonómicos y los ayuntamientos) mantener déficits estructurales. Es decir, se les prohíbe que de manera sistemática y patológica, gasten más de lo que ingresan.

Lo curioso del caso (y, de hecho, lo que me hace dudar de la sinceridad de sus intenciones) es que la disposición adicional al mismo artículo que proponen reformar dice, literalmente: “los límites de déficit establecidos en el artículo 135.2 de la constitución entrarán en vigor a partir de 2020”. ¡A partir del 2020! !Es decir, nos están diciendo que restablecerán la confianza hoy, con una reforma que entrará en vigor dentro de 9 años! ¿De verdad piensan que nos creemos que el motivo es “restablecer la confianza”? ¿No será más bien, que han recibido alguna llamada inconfesable de alguna autoridad de verdad?¿O quizá aprovechan la urgencia de la situación para recentralizar el poder en España? Sea lo que sea, estaría bien que, de una vez por todas, fueran honestos con los electores y nos dijeran la verdad.

Dejando de lado los motivos, la verdad es que parece razonable prohibir que nuestros líderes políticos se endeuden constantemente pensando que ya vendrá otro a pagar sus deudas. Sólo la extrema izquierda (con el Chupacabras al frente) son suficientemente irresponsables como para gastarse el dinero de sus hijos en beneficio propio. Por lo tanto, es  bueno que haya algún tipo de regulación que impida al gobierno gastar de manera enfermiza el dinero que no tiene.

Dicho esto, también es profundamente irresponsable exigir el déficit cero en todo momento porque, en momentos de recesión, eso no haría más que empeorar la situación. Es decir, cuando empieza una crisis la recaudación cae y el gasto en subsidio de paro sube automáticamente. Obligar al gobierno a cuadrar los números bajo esas circunstancias le forzaría a reducir el gasto o a subir impuestos y ambas cosas agravarían la recesión. A modo de ejemplo, al empezar la crisis de 2008, la recaudación fiscal de España cayó, en números redondos, unos 50.000 millones de euros. El gasto aumentó de manera automática otros 20.000 millones. Si hubiera habido una ley que prohibiera mantener déficit el gobierno hubiera tenido que recortar el gasto en 70.000 millones lo que hubiera provocado una caída adicional del PIB de un 7%. Es decir, el PIB de 2009 no hubiera caído, como cayó, un 3,9% sino un 10%. Claramente obligar al gobierno a mantener el equilibrio presupuestario en épocas de crisis es una mala idea. Y eso nuestros políticos lo saben. Por eso proponen que la sección 4 del artículo 135 permita mantener déficits fiscales en caso de recesión.

Hasta aquí todo parece muy correcto. El problema es el de ejecución. En momento de crisis, ¿cuan grande se permitirá que sea el déficit fiscal? ¿2% del PIB, 7%, 15% o se le permitirá escoger el nivel de déficit según la gravedad de la situación? Es más, ¿quién va a obligar al gobierno a cumplir la ley? Y es que los desconfiados como yo recordamos que antes de la crisis, España formaba parte del pacto de estabilidad europeo (aprobado por el mismísimo Consejo de Europa) a través del cual todos los países del euro se comprometían a mantener déficits inferiores al 2% del PIB, aunque ese número era flexible en épocas de crisis. ¡Muy parecido a lo que ahora se propone en la constitución! El problema es que, cuando vino la crisis, todos los países se saltaron el pacto a la torera y generaron esos déficits extravagantes que nos han llevado a la situación actual. Ninguna autoridad ha sido capaz de evitar el endeudamiento catastrófico del estado en época de crisis.

La pregunta es: ¿habría alguna manera de garantizar que el gobierno tiene recursos suficientes durante las crisis sin tener que endeudarse excesivamente? La respuesta es que sí. Se debería a obligar al estado a hacer lo que le pedimos a las familias responsables: que ahorren en tiempos de bonanza y construyan un colchón financiero que les permita gastar en tiempos de recesión. Es decir, el nuevo artículo 135 de la constitución debería contener una cláusula que obligara al gobierno a mantener superávits fiscales cuando las tasas de crecimiento sean positivas y construir un fondo soberano que pueda ser utilizado durante la próxima crisis. El gobierno podría quedar liberado de esa obligación cuando el fondo llegara a niveles de, por ejemplo, el 20% del PIB.

De este modo, cuando llegara la crisis, el gobierno podría utilizar ese colchón financiero para no verse obligado a recortar gasto o aumentar impuestos en medio de la recesión ni a endeudarse hasta límites que pusieran en peligro la recuperación. Incluso podría llamarse el colchón constitucional.

Read 41281 times
Rate this item
(1 Vote)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Search

Banner