Banner
HOMEBLOGSCrisi (25): Mona Lisa
15 July 2011

Crisi (25): Mona Lisa

Written by 

(versión castellano mas abajo)

Crisi (25): Mona Lisa

Si un individu es presentés a la nostra oficina tot dient que és Leonardo Da Vinci i ens oferís la Mona Llisa per deu milions d'euros, què faríem? Jo imagino que no li compraríem el quadre perquè tots sabem que Leonardo ja fa quasi 500 anys que és mort i que la Gioconda està al museu del Louvre des de la revolució francesa. En estar clar, doncs, que la cosa és una enganyifa, el personatge seria degudament expulsat de la nostra oficina.

Això ho faria qualsevol persona normal, no? Doncs no! Sembla que els polítics europeus li comprarien el quadre al farsant. Almenys això és el que es dedueix de l'actitud dels nostres líders davant les agències de ràting. M’explico. Quan les persones normals invertim els nostres estalvis, necessitem saber si el que comprem és barat, car, segur o arriscat. Com que la majoria de nosaltres no hi entenem massa, apareixen unes empreses que ho fan per nosaltres: són les agències de ràting.

Les tres grans empreses del sector -Standard & Poor´s (creada el 1860), Moody's (1909) i Fitch (1913)- han ofert els seus serveis durant més de 100 anys. La seva durabilitat és testimoni de la utilitat de llurs anàlisis per a tota una constel·lació d'inversors que necessitem opinió experta a l'hora de comprar productes financers. Malgrat això, les agències van esdevenir l’ase dels cops de tot el món arran de la crisi financera de 2007-08. La raó és que, només uns dies abans que Lehman Brothers desaparegués, les agències deien que invertir en aquest banc no tenia cap risc. I poc abans que Islàndia fes fallida, les agències també qualificaven el deute d'aquest país de segur. Aquests errors catastròfics van fer que perdessin gran part de la credibilitat acumulada durant dècades i es convertissin en el centre de la crítica, l´escarni i la mofa mundial.

Les agències han tornat a estar a l'ull de l'huracà durant les últimes setmanes: dia rere dia han rebaixat la nota que posen al deute de Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya o Itàlia i fins i tot han molestat les autoritats europees en dir que el pla de rescat de Grècia no era més que una fallida encoberta.
La pregunta és: per què el que diuen les agències de ràting té cap mena de rellevància? És a dir, per què seguim llegint els seus informes i posant-nos les mans al cap cada cop que rebaixen la nota d’algun país si, des de 2008, pensem que no saben què es fan?

La raó és que estem obligats a escoltar-los i que hi estem obligats per culpa de (si us plau no riguin) la regulació que imposen els mateixos polítics europeus que les critiquen! Per exemple, els fons de pensions que molts de vostès tenen contractats només poden invertir els diners en actius qualificats de ¨segurs¨. Qualificats de segurs per qui?, es preguntaran. Doncs qualificats de segurs per... les agències de ràting! És a dir: els mateixos polítics que les acusen de no saber el que fan són els que fan unes regles que ens obliguen a fer el que ens diuen aquestes agències. Es pot ser més esquizofrènic?. Doncs... la resposta és que sí.
Veiem-ho: el Banc Central Europeu (BCE) té una normativa que permet als bancs utilitzar el deute de països com a garantia per demanar crèdits. És a dir, quan un banc compra deute del govern grec a 5 anys per valor d'un milió d'euros, rep un paperet anomenat ¨bo¨ que diu que el govern pagarà al portador un milió d'euros (més interessos) al cap de 5 anys. El banc agafa aquest bo, el porta al BCE i l´ofereix com a garantia per demanar un milió d'euros. Després agafa aquests diners i els torna a prestar per a rendibilitzar-los. Doncs bé, el BCE té una normativa que diu que els bons de països que han fet fallida no poden ser utilitzats com a garantia. La conseqüència és que si Grècia fes fallida, tots els bancs que han demanat crèdits al BCE tot utilitzant el deute grec com a garantia, haurien de tornar els diners immediatament, la qual cosa provocaria la seva pròpia caiguda. Fins aquí tot molt normal però la pregunta és: I a qui encarrega el BCE la tasca de decidir si Grècia està en fallida o no? La resposta és: a les mateixes agències de ràting que critica dia sí i dia també!

La setmana passada la situació es va convertir en còmica (o tràgica, segons es miri) quan el Sarkozy va proposar que els bancs privats voluntàriament utilitzessin els diners que el govern grec els devia per concedir-li un nou crèdit a 30 anys. Qualsevol economista que no treballi per al govern francès els dirà que això seria una suspensió de pagaments encoberta ja que és una manera de què Grècia no pagués el que deu. Les agències de ràting, lògicament, van qualificar l'operació de fallida encoberta i el pla francès va fracassar. Tothom va acusar les agències de ràting d´haver causat el fracàs. En realitat, però, les culpes eren del BCE per fer una regulació nefasta. Les agències van complir amb la seva obligació i van qualificar de suspensió de pagaments el que sens dubte ho era. Imaginin què hagués dit tot el món si les empreses de qualificació haguessin dit que tot estava bé i després hagués vingut la catàstrofe!

Resumint, les agències de rating juguen un paper important en la nostra economia malgrat que han comès errors garrafals. Ara bé, si fos cert que no saben el que fan, el que hauríem de fer és ignorar-les i no pas fer regles que ens obliguen a comprar el seu producte. D’alguna manera, és com si les autoritats europees descobrissin que el personatge que es presenta a la nostra oficina disfressat de Leonardo és un entabanador i, malgrat tot, ens obliguessin a comprar-li la falsa Mona Llisa!

Versió Final en Català

-------

Crisis (25): Mona Lisa

Si un individuo se presentara en nuestra oficina diciendo que es Leonardo Da Vinci y nos ofreciera la Mona Lisa por diez millones de euros, ¿qué haríamos? Supongo que no le compraríamos el cuadro porque todos sabemos que Leonardo ya hace casi 500 años que está muerto y que la Gioconda está en el museo del Louvre desde la revolución francesa. Al estar claro, pues, que la cosa es una farsa, el personaje sería debidamente expulsado de nuestra oficina.

Eso lo haría cualquier persona normal, ¿no? ¡Pues no! Parece que los políticos europeos le comprarían el cuadro al farsante. Al menos eso es lo que se deduce de la su actitud ante las agencias de rating. Me explico. Cuando los ciudadanos invertimos nuestros ahorros, necesitamos saber si lo que compramos es barato, caro, seguro o arriesgado. Como no entendemos del tema, aparecen unas empresas que lo hacen para nosotros: son las agencias de rating.

Las tres grandes empresas del sector -Standard & Poor's (creado en 1860), Moody's (1909) y Fitch (1913)- han ofrecido sus servicios durante más de 100 años. Su durabilidad es testigo de la utilidad de sus análisis para todos los inversores que necesitamos opinión experta a la hora de comprar productos financieros. A pesar de eso, las agencias se convirtieron el asno de todas las veces mundial a raíz de la crisis financiera de 2007-08. La razón es que, sólo unos días antes que Lehman Brothers desapareciera, las agencias decían que invertir en este banco no tenía ningún riesgo. Y poco antes de que Islandia quebrara, calificaban la deuda de este país a buen seguro. Estos errores catastróficos hicieron que perdieran gran parte de la credibilidad acumulada durante décadas y se convirtieran en el centro de la crítica, el escarnio y la mofa mundial.

Las agencias han vuelto a estar en el ojo del huracán estas últimas semanas al ir rebajando la nota de la deuda de Grecia, Irlanda, Portugal, España o Italia. Incluso han molestado a las autoridades europeas al califica al plan de rescate de Grecia de suspensión de pagos encubierta.

La pregunta es: ¿por qué lo que dicen las agencias de rating tiene ningún tipo de relevancia? Es decir, ¿por qué seguimos leyendo sus informes y llevándonos las manos a la cabeza cada vez que rebajan la nota de algún país si, desde el 2008, pensamos que no saben qué se hacen?

La razón es que estamos obligados a escucharlos y que estamos obligados por culpa de (por favor no rían) ¡la regulación que imponen los mismos políticos europeos que las critican! Por ejemplo, los fondos de pensiones que muchos de ustedes tienen contratados sólo pueden invertir el dinero en activos calificados de ¨seguros¨. ¿Calificados de seguros por quien?, se preguntarán. Pues calificados de seguros por... ¡las agencias de rating! Es decir: los mismos políticos que las acusan de no saber lo que hacen son los que hacen unas reglas que nos obligan a hacer lo que nos dicen estas agencias. ¿Se puede ser más esquizofrénico?. Pues... la respuesta es que sí.

Veámoslo: el Banco Central Europeo (BCE) tiene una normativa que permite a los bancos utilizar la deuda de países como garantía. Es decir, cuando un banco compra deuda del gobierno griego a 5 años por valor de un millón de euros, recibe un papelito denominado “bono” que dice que el gobierno pagará al portador un millón de euros (más intereses) al cabo de 5 años. El banco coge este bono, lo lleva al BCE y lo ofrece como garantía para pedir un millón de euros. Después coge el dinero y lo vuelve a prestar para rentabilizarlo. Pues bien, el BCE tiene una normativa que dice que los bonos de países quebrados no pueden ser utilizados como garantía. La consecuencia es que si Grecia hiciera suspensión de pagos, todos los bancos que han pedido créditos al BCE utilizando la deuda griega como garantía, tendrían que devolver el dinero inmediatamente, lo cual provocaría suya propia quiebra. Hasta aquí todo muy normal pero la pregunta es: ¿Y a quién encarga el BCE la tarea de decidir si Grecia está en quiebra o no? La respuesta es: ¡a las mismas agencias de rating que critica cada día!

La semana pasada la situación se convirtió en cómica (o trágica, según se mire) cuando el Sarkozy propuso que los bancos privados utilizaran voluntariamente el dinero que el gobierno griego les debía para concederle un nuevo crédito a 30 años. Cualquier economista que no trabaje para el gobierno francés les dirá que eso sería una suspensión de pagos encubierta ya que es una manera de que Grecia no pague lo que debe. Las agencias de rating, lógicamente, calificaron la operación de quiebra encubierta y el plan francés fracasó. Todo el mundo acusó a las calificadoras de haber causado el fracaso. En realidad, sin embargo, las culpas eran del BCE para hacer una regulación nefasta. Las agencias sólo cumplieron con su obligación y calificaron de suspensión de pagos lo que sin duda lo era. ¡Imaginen qué hubiera dicho todo el mundo si hubieran dicho que todo estaba bien y después hubiera venido la catástrofe!

Resumiendo, las agencias de rating juegan un papel importante en nuestra economía a pesar de que hayan cometido errores garrafales. Ahora bien, si fuera cierto que no saben lo que hacen o tienen intereses ocultos, lo que tendríamos que hacer es ignorarlas y no aprobar reglas que nos obligan a comprar su producto. De alguna manera, es como si las autoridades europeas descubrieran que el personaje que se presenta en nuestra oficina disfrazado de Leonardo es un embaucador y, a pesar de todo, ¡nos obligaran a comprarle la falsa Mona Lisa!

Version Final en Castellano: http://www.salaimartin.com/media/pdf/Crisis_25_Mona_Lisa_ESP.pdf

Read 32905 times
Rate this item
(1 Vote)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Search

Banner