HOMEBLOGSEls Importa un Rave / Les Importa un Pepino
01 July 2011

Els Importa un Rave / Les Importa un Pepino

Written by 

(Traducción al castellano mas abajo)

Els Importa un Rave

Avui començarem amb una conjectura: com creuen que funcionarien els supermercats si haguessin de seguir les regles de les escoles públiques i concertades d'Espanya? Per començar la gent pagaria els seus impostos per finançar el subministrament d'aliments. A partir d'aquí, cada família seria assignada a un determinat supermercat depenent de la seva residència. A canvi, en arribar al supermercat cada dia, totes les famílies rebries una cistella "de franc" amb una sèrie de productes ("de franc", lògicament, entre cometes perquè en realitat "de franc" vol dir que no paga l'usuari sinó el contribuent. Però de pagar, pagar, els asseguro que “de franc” no hi ha res).

Tornant al tema de la cistella: quins productes hi hauria? Doncs això dependria del que els buròcrates de torn decidissin des d'algun ministeri de Madrid, alguna conselleria de Barcelona o algun comissariat de Brussel·les. Aquests buròcrates pensarien que ells saben molt millor que els pares el que els convé als fills.

Al no tenir la llibertat d'elegir ni les verdures, ni les carns, ni les cerveses, ni els xampús, ni tan sols el centre on voldríem comprar tot això, la competència entre supermercats desapareixeria. Això faria que els directors d'aquests establiments no tinguessin incentius per esbrinar els gustos dels seus clients ni per assegurar-se que a les prestatgeries hi ha el que la gent desitja. I és que els ingressos del director del centre no dependrien de la satisfacció dels clients sinó de la decisió del ministeri. En conseqüència, no tindria cap incentiu a fer les coses bé i, per tant, la qualitat del servei al seu supermercat seria deplorable.

Però la cosa no acabaria aquí perquè després hi hauria els empleats que, seguint les regles del model educatiu actual, haurien de ser funcionaris. És a dir, no podrien ser penalitzats o expulsats del seu lloc de treball si fessin les coses malament i tampoc no podrien ser recompensats amb augments salarials si fessin les coses bé. El seu salari seria determinat, exclusivament, per la seva antiguitat. Lògicament, en estar la seva remuneració totalment deslligada de la seva productivitat, els treballadors del supermercat no tindrien cap incentiu a atendre respectuosament els clients, ni a procurar que totes les prestatgeries estiguessin sempre proveïdes, ni a netejar o arreglar els desperfectes del local. Ni tan sols no voldrien obeir el director del seu centre! De fet, tindrien incentius perversos a fer les coses malament perquè als empleats que, per vocació, sentit de responsabilitat o esperit de sacrifici, fessin la seva feina correctament, el director els tindria confiança i els demanaria que fessin feines extres com anar a reunions de pares de clients o atendre als clients més difícils.

No fa falta tenir un doctorat en economia per veure que aquests supermercats públics o concertats sense competència i amb treballadors funcionaris no donarien la satisfacció mínima als seus clients. És per això, perquè sabem que seria desastrós, que els supermercats són privats. I és per això que competeixen lliurement per capturar el major nombre de clients possible. I és aquesta competència la que fa que hi hagi un constant abastament dels béns que desitgen els consumidors al millor preu possible: el supermercat que ofereixi els productes que la gent no vol o que els ven a preus extravagants serà castigat amb la ruïna. És a dir, perdrà tots els seus ingressos ja que tots els seus clients se n'aniran al supermercat que ofereixi els productes adequats als més competitius.

Per què els explico tot això? Doncs perquè l'altre dia em vaig quedar de pedra en sentir el candidat socialista a la presidència del govern espanyol, senyor Alfredo Pérez Rubalcaba, dir que la solució als problemes educatius d'Espanya era la implementació d'un MIR per als estudiants que es graduen de les escoles de magisteri. Amb això Rubalcaba no es referia a enviar els mals estudiants a l'estació espacial soviètica , sinó a que fessin un examen semblant al que fan els metges. Encara que, per analogia, aquesta proposta pogués semblar interessant, la veritat és que respon a un mal diagnòstic de la situació. El problema de l'educació espanyola no és (només) que els llicenciats de magisteri no estan prou qualificats (cosa que es veuria amb un examen com el MIR) sinó que no existeixen els incentius necessaris perquè els professors facin bé la seva feina: ni es pot premiar als bons, ni castigar als dolents, ni els directors de centre tenen incentius a millorar l'educació dels seus centres, ni existeix la competència necessària per induir tots a millorar el seu rendiment de la mateixa manera que la competència fa que els supermercats funcionin.

És curiós. A Espanya no s'incentiva que l'educació sigui de qualitat però sí que s'assegura que, a través de la competència, la producció i distribució de cogombres o els raves als supermercats sigui el més eficaç i eficient possible. Per què?, es preguntaria Mourinho. Una possible explicació seria que als lobbys sindicals de professors ja els va bé tenir feina assegurada amb una remuneració que no estigui condicionada que exerceixin la seva tasca reeixidament... encara que això comporti un sistema educatiu mediocre. Una altra explicació és que, per als polítics que han dissenyat el sistema, els raves són més importants que l'educació. És clar que una tercera possibilitat és que, en realitat, a ells l'educació els importa un rave.

==

Les Importa un Pepino

Hoy empezaremos con una conjetura: ¿cómo creen que funcionarían los supermercados si tuvieran que seguir las reglas de las escuelas públicas y concertadas de España? Para empezar la gente pagaría sus impuestos para financiar el suministro de alimentos. A partir de ahí, cada familia sería asignada a un determinado supermercado dependiendo de su residencia. A cambio, al llegar al supermercado cada día, todas las familias recibirías una cesta “gratis” con una serie de productos (“gratis”, lógicamente, entre comillas porque en realidad “gratis” quiere decir que no paga el usuario sino el contribuyente. Pero de pagar, pagar, les aseguro que alguien paga).

Volviendo al tema de la cesta: ¿qué productos habría ésta? Pues eso dependería de lo que los burócratas de turno decidieran desde algún ministerio de Madrid, alguna consellería de Barcelona o algún comisariado de Bruselas. Esos burócratas pensarían que ellos saben mucho mejor que los padres lo que les conviene a los hijos.

Al no tener la libertad de elegir ni las verduras, ni las carnes, ni las cervezas, ni los champús, ni siquiera el centro donde querríamos comprar todo eso, la competencia entre supermercados desaparecería. Eso haría que los directores de esos establecimientos no tuvieran incentivos para averiguar los gustos de sus clientes ni para asegurarse de que en las estanterías hay lo que la gente desea. Y es que los ingresos del director del centro no dependerían de la satisfacción de los clientes sino de la decisión del ministerio. En consecuencia, no tendría ningún incentivo a hacer las cosas bien y, por lo tanto, la calidad del servicio en su supermercado sería deplorable.

Pero la cosa no acabaría aquí porque luego estarían los empleados que, siguiendo las reglas del modelo educativo actual, tendrían que ser funcionarios. Es decir, no podrían ser penalizados o expulsados de su puesto de trabajo si hicieran las cosas mal y tampoco podrían ser recompensados con aumentos salariales si hicieran las cosas bien. Su salario sería determinado, exclusivamente, por su antigüedad. Lógicamente, al estar su remuneración totalmente desligada de su productividad, los trabajadores del supermercado no tendrían ningún incentivo a atender respetuosamente a los clientes, ni a procurar que todas las estanterías estuvieran siempre abastecidas, ni a limpiar o arreglar los desperfectos del local. ¡Ni siquiera querrían obedecer al director de su centro! De hecho, tendrían incentivos perversos a hacer las cosas mal porque a los empleados que, por vocación, sentido de responsabilidad o espíritu de sacrificio, hicieran su trabajo correctamente, el director les tendría confianza y les pediría que hiciesen trabajos extras como ir a reuniones de padres de clientes o atender a los clientes más difíciles.

No hace falta tener un doctorado en economía para ver que esos supermercados públicos o concertados sin competencia y con trabajadores funcionarios no darían la satisfacción mínima a sus clientes. Es por eso, porqué sabemos que sería desastroso, que los supermercados son privados y, más importante todavía, es por eso que compiten libremente para capturar al mayor número de clientes posible. Y es esa competencia la que hace que haya un constante abastecimiento de los bienes que desean los consumidores al mejor precio posible: el supermercado que ofrezca los productos que la gente no quiere o que venda a precios extravagantes será castigado con la ruina. Es decir, perderá todos sus ingresos ya que todos sus clientes se irán al supermercado que ofrezca los productos adecuados a los más competitivos.

¿Por qué les explico todo esto? Pues porqué el otro día me quedé de piedra al oír al candidato socialista a la presidencia del gobierno español, don Alfredo Pérez Rubalcaba, decir que la solución a los problemas educativos de España era la implementación de un MIR para los estudiantes que se gradúan de las escuelas de magisterio. Con ello Rubalcaba no se refería a enviar a los malos estudiantes a la estación espacial soviética sino a que hicieran un examen parecido al que hacen los médicos en España. Aunque, por analogía, esa propuesta pudiera parecer interesante, la verdad es que responde a un mal diagnóstico de la situación. El problema de la educación española no es (sólo) que los licenciados de magisterio no están suficientemente cualificados (cosa que se vería con un examen como el MIR) sino que no existen los incentivos necesarios para que los profesores hagan bien su trabajo: ni se puede premiar a los buenos, ni castigar a los malos, ni los directores de centro tienen incentivos a mejorar la educación de sus centros, ni existe la competencia necesaria para inducir a todos a mejorar su rendimiento del mismo modo que la competencia hace que los supermercados funcionen.

Es curioso. En España no se incentiva a que la educación sea de calidad pero sí que se asegura que, a través de la competencia, la producción y distribución de pepinos en los supermercados sea lo más eficaz y eficiente posible. ¿Por qué?, se preguntaría Mourinho. Una posible explicación sería que a los lobbies sindicales de profesores ya les va bien tener trabajo asegurado con una remuneración que no esté condicionada a que desempeñen su labor exitosamente… aunque eso conlleve un sistema educativo mediocre. Otra explicación es que, para los políticos que han diseñado el sistema, los pepinos son más importantes que la educación. Una tercera posibilidad es que, en realidad, a ellos la educación les importa un pepino.

Read 32472 times
Rate this item
(4 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner

Search

Banner