HOMEBLOGSUna Altra Primavera Fracassada / Otra Primavera Fracasada
31 May 2011

Una Altra Primavera Fracassada / Otra Primavera Fracasada

Written by 

(traduccion al castellano abajo)

La indignació dels acampats està plenament justificada: la crisi econòmica és profunda, la taxa d'atur entre els joves supera el 40% fins i tot entre els que han estudiat durant anys per obtenir un títol universitari, els que tenen la sort treballar ho fan a salaris miserables i els líders polítics semblen més preocupats per la immediatesa de les pròximes eleccions (i sempre hi ha unes pròximes eleccions!) que per solucionar els seus greus problemes.

Vagi per davant que ja sé que això de les #acampades és molt heterogeni i que entre els indignats hi ha gent de totes les ideologies. Però a ningú no se li escapa que el seu pensament dominant és, cada vegada més, el dels antisistema d'esquerres: acusen als bancs d'haver causat la crisi que els impedeix trobar feina, proposen "solucions" màgiques com la taxa Tobin, la nacionalització del sistema financer o el "repartiment" de la feina amb la jornada laboral de 35 hores. I tot això estaria molt bé si no fos pel fet que no té res que veure ni amb la realitat.

El problema és que, a diferència del que diuen les seves recentment descobertes "bíblies" (que són la pel·lícula "Inside Job" i el pamflet de Stephane Hessel "Indigneu-vos"), la crisi econòmica que viu Espanya no té les seves arrels en la banca, ni en els especuladors malignes, ni en els bons tòxics subprime emesos des de Wall Street. Aquests bons potser causessin la crisi nord-americana però cal recordar que el Banc d'Espanya havia prohibit l'adquisició d'aquests actius per part dels bancs i caixes espanyols pel que a Espanya no hi havia ni un sol bo tòxic. Espanya va entrar en crisi perquè va explotar la bombolla immobiliària que va encegar a infinitat de ciutadans a la recerca dels diners fàcils.  I si! És cert que els bancs concedien hipoteques, però d'allà que siguin els causants de la crisi hi ha un bon tros perquè, que jo sàpiga, a ningú no se'l va obligar ni a comprar habitatges, ni a demanar crèdits, ni a estirar més el braç que la màniga. En canvi, el que sí que va generar la bombolla van ser uns anys de bonança i complaença que van impedir que que es fessin els deures i s'introduïssin les reformes que havien de convertir Espanya en una economia competitiva. De passada, això va permetre que diversos líders polítics (del PP i del PSOE) es passegessin pel món fanfarronejant de jugar en la "championlí" de l'economia.

Arran d'aquesta primera crisi, un govern del PSOE estimulat per tota una constel·lació de profetes del keynesianisme es va dedicar a implementar cegament unes "polítiques d'esquerra" que intentaven substituir la demanda privada per demanda pública. Emparats en l'aparent èxit que aquestes polítiques havien tingut el 1929, aquests economistes i aquests polítics van oblidar les lliçons de la gran crisi llatinoamericana dels anys vuitanta: els dèficits i els deutes públics excessius de vegades es converteixen en insostenibles a meitat de la recessió, cosa que genera una crisi encara major. Ah! Abans que no me n’oblidi: Amèrica Llatina va tardar 20 anys a sortir de la seva crisi del deute! I allà és on ens trobem en l'actualitat.

A aquesta situació de crisi causada per la incompetència del govern se suma el fet de què l'educació que els hem donat a nostre joves no és la correcta. Durant anys, la ideologia igualitària que domina el sistema educatiu els ha impedit de desenvolupar tot el seu talent. Ho he dit moltes vegades en aquestes pàgines i ho torno a repetir: si volem que tots els nens i nenes acabin els seus estudis i que, a més, tots ho facin a la mateixa velocitat, només ho aconseguirem a base de reduir els nivells: el ramat de búfals corre a la velocitat del més lent per la qual cosa l'objectiu només s'aconsegueix a base de mediocritat. I aquesta mediocritat no només impedeixi als nostres joves de competir al mercat global amb xinesos, coreans, alemanys o finlandesos, sinó que ni tan sols no els dóna prou productivitat perquè a les empreses espanyoles els surti compte contractar-los a canvi d'un salari decent.

És clar que, fins i tot els estudiants més aplicats que han aconseguit aprendre el que el sistema educatiu no els ensenya, ho tenen complicat per trobar feina decent a salaris decents. La raó és que, quan acaben els seus estudis, s'enfronten a un mercat laboral dual que protegeix els llocs de treball i els salaris de la gent de la nostra edat. És a dir, protegeix els drets dels que ja tenen feina... a base de deixar els aturats i els joves que mai no han treballat en un cercle viciós de desocupació, salaris miserables i contractes temporals dels que és impossible sortir.

Resumint, els acampats estan indignats amb tota la raó. Però les seves queixes van en la direcció equivocada. En lloc de carregar-se a la banca, als bons tòxics i al capitalisme, haurien de dirigir les seves queixes al govern d'esquerres que ha utilitzat una ideologia obsoleta que ha enfonsat a Espanya en la crisi més profunda, al cos de professors que ha impedit repetidament les reformes educatives que els permetrien obtenir els coneixements necessaris per sobreviure dignament al segle XXI i als sindicats que s'oposen a la reforma laboral que els condemna a estar a l'atur o a treballar en la més indigna de les precarietats.

El problema és que la ideologia dominant dels acampats els impedeix d'assenyalar els veritables causants de la seva indignació. O els joves indignats es desmarquen dels que fins avui semblen dominar el moviment, o aviat parlarem d'una altra primavera fracassada.

 

Versio Final Publicada a LV


---------

Otra Primavera Fracasada

La indignación de los acampados está plenamente justificada: la crisis económica es profunda, la tasa de paro entre los jóvenes supera el 40% incluso entre los que han estudiado durante años para obtener un título universitario, los que tienen la suerte trabajar lo hacen a salarios miserables y los líderes políticos parecen más preocupados por el inmediatismo de las próximas elecciones (¡y siempre hay unas próximas elecciones!) que por solucionar sus graves problemas.

Vaya por delante que ya sé que lo de las #acampadas es muy heterogéneo y que entre los indignados hay gente de todas las ideologías. Pero a nadie se le escapa que su pensamiento dominante es, cada vez más, el de los antisistema de izquierdas: acusan a los bancos de haber causado la crisis que les impide encontrar trabajo, proponen “soluciones” mágicas como la tasa Tobin, la nacionalización del sistema financiero o el “reparto” del trabajo con la jornada laboral de 35 horas. Y todo eso estaría muy bien si no fuera por el hecho de que no tiene nada que ver ni con la realidad.

El problema es que, a diferencia de lo que dicen sus recientemente descubiertas “biblias” (que son la película “Inside Job” y el panfleto de Stephane Hessel “Indignaos”), la crisis económica que vive España no tiene sus raíces en la banca, ni en los especuladores malignos, ni en los bonos tóxicos sub-prime emitidos desde Wall Street. Esos bonos quizá causaran la crisis norteamericana pero hay que recordar que el Banco de España había prohibido la adquisición de esos activos por parte de los bancos y cajas españoles por lo que en España no había ni un solo bono tóxico. España entró en crisis porque explotó la burbuja inmobiliaria que cegó a infinidad de ciudadanos en busca del dinero fácil.  ¡Y si! Es cierto que los bancos concedían hipotecas, pero de ahí a que sean los causantes de la crisis media un abismo porque, que yo sepa, a nadie se le obligó ni a comprar viviendas, ni a pedir ccréditos, ni a gastar más de lo que se tiene. En cambio, lo que sí generó la burbuja fueron unos años de bonanza y complacencia que impidieron que se hicieran los deberes y se introdujeran las reformas que debían convertir España en una economía competitiva. De paso, eso permitió que diversos líderes políticos (del PP y del PSOE) se pasearan por el mundo fanfarroneando de jugar en la “championlí” de la economía.

A raíz de esa primera crisis, un gobierno del PSOE estimulado por toda una constelación de profetas del keynesianismo se dedicó a implementar ciegamente unas “políticas de izquierda” que intentaban substituir la demanda privada por demanda pública. Amparados en el aparente éxito que esas políticas habían tenido en 1929, esos economistas y esos políticos olvidaron las lecciones de la gran crisis latinoamericana de los años ochenta: los déficits y las deudas públicos excesivos a veces se convierten en insostenibles a mitad de la recesión, cosa que genera una crisis todavía mayor. ¡Ah! ¡Y antes de que se me olvide: América Latina tardó 20 años en salir de su crisis de la deuda! Ahí es donde nos encontramos en la actualidad.

A esa situación de crisis causada por la incompetencia del gobierno se suma el hecho de que la educación que les hemos dado a nuestro jóvenes no es la correcta. Durante años, la ideología igualitarista que domina el sistema educativo les ha impedido desarrollar todo su talento. Lo he dicho muchas veces en estas páginas y lo vuelvo a repetir: si queremos que todos los niños y niñas acaben sus estudios y que, además, todos lo hagan a la misma velocidad, sólo lo conseguiremos a base de reducir los niveles: la manada de búfalos corre a la velocidad del más lento por lo que el objetivo sólo se consigue a base de mediocridad. Y esa mediocridad no sólo impida a nuestros jóvenes competir en el mercado global con chinos, coreanos, alemanes o finlandeses, sino que ni siquiera les da la suficiente productividad para que a las empresas españolas les salga cuenta contratarlos a cambio de un salario decente.

Claro que incluso los estudiantes más aplicados que han conseguido aprender lo que el sistema educativo no les enseña lo tienen complicado para encontrar trabajo decente a salarios decentes. La razón es que cuando acaban sus estudios se enfrentan a un mercado laboral dual que protege los puestos de trabajo y los salarios de la gente de nuestra edad. Es decir, protege los derechos de los que ya tienen trabajo… a base de dejar a los parados y a los jóvenes que nunca han trabajado en un círculo vicioso de desempleo, salarios miserables y contratos temporales de los que es imposible salir.

Resumiendo, los acampados están indignados con toda la razón. Pero sus quejas van en la dirección equivocada. En lugar cargarse a la banca, a los bonos tóxicos y al capitalismo, deberían dirigir sus quejas al gobierno de izquierdas que ha utilizado una ideología obsoleta que ha hundido a España en la crisis más profunda, al cuerpo de profesores que ha impedido repetidamente las reformas educativas que les permitirían obtener los conocimientos necesarios para sobrevivir dignamente en el siglo XXI y a los sindicatos que se oponen a la reforma laboral que les condena a estar en el paro o a trabajar en la más indigna de las precariedades.

El problema es que la ideología dominante de los acampados les impide señalar a los verdaderos causantes de su indignación. O los jóvenes indignados se desmarcan de los que hasta hoy parecen dominar el movimiento, o pronto hablaremos de otra primavera fracasada.

Versión Final LV

Read 31855 times
Rate this item
(2 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner

Search

Banner