(versión en castellano debajo de la Catalana)
Crisis (24): Incompetència
S'acaba de complir un any del rescat de Grècia. És una euro-efemèride important perquè es va tractar del primer rescat d'un país de la zona euro (després han vingut Irlanda i Portugal i els mercats continuen sospitant que la pròxima fitxa del dòmino financer és Espanya) i perquè... bé, doncs perquè el rescat ha estat un clamorós fracàs.
El cas és que les autoritats europees van diagnosticar malament el problema de Grècia: van pensar que es tractava d'un problema de liquiditat temporal quan en realitat es tractava d'un cas d'insolvència. M'explico. De vegades, les empreses o les famílies no poden pagar els interessos dels seus deutes perquè tenen petits problemes de tresoreria: per exemple, durant el proper mes de juny un ha de pagar 1000 euros i no els té disponibles perquè no cobrarà 5000 euros d'uns clients fins al mes de juliol. Aquest problema es pot arreglar amb un crèdit temporal de 1000 que permeti pagar el que es deu al juny i que es pot tornar sense dificultat al juliol.
Per contra, els problemes d'insolvència passen quan un s'ha endeutat tant que totes les propietats que un té valen menys del que un deu. En aquest cas, fins i tot si la família o l'empresa vengués tot el que té, no podria pagar els deutes. Quan succeeix això, es diu que és insolvent o que el deute és insostenible. Fixin-se que en aquest cas un crèdit addicional no soluciona res. Al contrari, agreuja encara més les coses ja que augmenta un deute que ja de per si és impagable.
Existeix la possibilitat que un problema de liquiditat es transformi en un problema d'insolvència terminal. Això passa, per exemple, quan el crèdit temporal que un té que demanar per solucionar la falta de liquiditat té unes condicions tan desfavorables (és a dir, els tipus d'interès són tan alts) que generen unes pèrdues que li obliguen a endeutar-se encara més i fer així una bola de neu de crèdits que acaben per ser insostenibles.
Als governs els passa una cosa semblant. De vegades tenen problemes de liquiditat (per exemple, quan necessiten pagar les nòmines al juny i la recaptació fiscal no li arribarà fins al juliol) i de vegades, tenen un problema d'insolvència (quan el seu deute és tan alt que mai no recaptarà prou com per poder tornar-la).
Doncs bé, el 2010 les autoritats europees van diagnosticar el problema de Grècia com un cas de falta de liquiditat. Van pensar que aquesta falta de liquiditat estava posant tan nerviosos als mercats, que aquests estaven prestant Grècia a uns interessos tan alts que amenaçaven de convertir el seu deute en absolutament insostenible. La solució que van adoptar va ser la del "rescat". És a dir, els governs d'Europa van crear un fons de rescat amb què van concedir un crèdit de 110.000 milions d'euros a tipus d'interès per sota dels de mercat. Amb això pensaven que els mercats veurien que Grècia tenia liquiditat per pagar els seus deutes a curt termini. A canvi d'això, Grècia es comprometia a reduir el seu dèficit fiscal a base d'imposar retallades de despesa i augments d'impostos. Aquestes reformes havien de restablir la confiança en la sostenibilitat del seu deute.
Ha passat un any i avui tothom veu clarament que aquest diagnòstic era equivocat: Grècia no tenia un problema de liquiditat sinó d'insolvència. El deute grec és molt més gran del que se'ns havia dit (sembla que el govern havia maquillat els comptes) i assoleix el 145% del PIB. Així mateix, el dèficit és molt més gran del que s'havia anunciat i arriba al 10,5% del PIB. El problema ve de lluny. Grècia mai no va haver de ser admesa a l'euro ja que mai va complir els criteris de Maastricht. Malgrat això, unes autoritats europees ansioses per ampliar la zona d'influència de l'euro i combatre així l'hegemonia del dòlar, van fer els ulls grossos i la van colar per la porta del darrere. Això, al seu torn, va permetre als grecs demanar prestat en euros a tipus d'interès semblants als alemanys. Al cap i a la fi, els polítics europeus (ufans amb la seva nova moneda) es vanagloriaven de la seguretat que l'euro donava a tots els seus membres, impedint que cap d'ells no fes fallida. I clar, deixar que un malgastador compulsiu obtingui crèdit a tipus d'interès reduïts és com deixar un nen en una fàbrica de llaminadures: els grecs es van endeutar i van endeutar fins que el seu deute va ser insostenible.
No hi ha cap previsió raonable que indiqui que Grècia pot pagar el seu deute en els terminis acordats. El deute públic grec és, doncs, insostenible pel que un nou pla de rescat torni a deixar encara més diners no només no va arreglar res sinó que empitjorarà les coses. Ha arribat el moment de fer una cosa diferent. La pregunta és: què fer? Ja que molt me'n temo que, per més que les autoritats monetàries (liderades pel governador francès del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet) l'única s'oposin, l'única alternativa és la reestructuració del deute. És a dir, cal renegociar amb els creditors i dir-los el deute es renegociarà. S'han d'allargar els terminis, s'han de rebaixar els interessos i potser s'ha de retallar el principal. El problema és que els creditors són principalment uns bancs europeus que ja tenen prou problemes de morositat.
El que passa és que no hi ha alternativa: si no renegocien els termes del deute grec no cobraran res. Els bancs i les caixes que es van equivocar en deixar diners a uns governs irresponsables han de pagar pels seus errors. Ara bé, tampoc no estaria malament que els oficials europeus que han encadenat tota la sèrie d'errors que han portat a la situació actual (des de l'admissió de Grècia a l'euro quan no complia els criteris de Maastricht fins al diagnòstic equivocat del 2010, passant per les garanties de rescat que van permetre als grecs endeutar-se més del compte) també paguessin un preu per la seva incompetència.
---------
Se acaba de cumplir un año del rescate de Grecia. Es una euro-efemérides importante porque se trató del primer rescate de un país de la zona euro (después han venido Irlanda y Portugal y los mercados siguen sospechando que la próxima ficha del dominó financiero es España) y porqué… bien, pues porqué el rescate ha sido un clamoroso fracaso.
El problema es que las autoridades europeas diagnosticaron mal el problema de Grecia: pensaron que se trataba de un problema de liquidez temporal cuando en realidad se trataba de un caso de insolvencia. Me explico. A veces, las empresas o las familias no pueden pagar los intereses de sus deudas porque tienen pequeños problemas de tesorería: por ejemplo, durante el próximo mes de junio uno tiene que pagar 1000 euros y no los tiene disponibles porque no va a cobrar 5000 euros de unos clientes hasta el mes de julio. El problema de liquidez o tesorería se puede arreglar con un crédito temporal de 1000 que permita pagar lo que se debe en junio y que se puede devolver sin dificultad en julio.
Por el contrario, los problemas de insolvencia ocurren cuando uno se ha endeudado tanto que todas las propiedades que uno tiene valen menos de lo que uno debe. En este caso, incluso si la familia o la empresa vendiera todo lo que posee, no podría pagar las deudas. Cuando sucede eso, se dice que es insolvente o que la deuda es insostenible. Fíjense que en este caso un crédito adicional no soluciona nada. Al contrario, agrava todavía más las cosas dado que aumenta una deuda que ya de por si es impagable.
Existe la posibilidad de que un problema de liquidez se transforme en un problema de insolvencia terminal. Eso pasa, por ejemplo, cuando el crédito temporal que uno tiene que pedir para solucionar la falta de liquidez temporal tiene unas condiciones tan desfavorables (es decir, los tipos de interés son tan altos) que generan unas pérdidas que le obligan a endeudarse todavía más y hacer así una bola de nieve de créditos que acaban por ser insostenibles.
A los gobiernos les pasa algo parecido. A veces tienen problemas de liquidez (por ejemplo, cuando necesitan pagar las nóminas en junio y la recaudación fiscal no le va a llegar hasta julio) y a veces, tienen un problema de insolvencia (cuando su deuda es tan alta que nunca va a recaudar lo suficiente como para poder devolverla).
Pues bien, en 2010 las autoridades europeas diagnosticaron el problema de Grecia como un caso de falta de liquidez. Pensaron que esa falta de liquidez estaba poniendo tan nerviosos a los mercados, que éstos estaban prestando a Grecia a unos intereses tan altos que amenazaban con convertir su deuda en absolutamente insostenible. La solución que adoptaron fue la del “rescate”. Es decir, los gobiernos de Europa crearon un fondo de rescate con el que concedieron un crédito de 110.000 millones de euros a tipos de interés por debajo de los de mercado. Con ello pensaban que los mercados verían que Grecia tenía liquidez para pagar sus deudas a corto plazo. A cambio de ello, Grecia se comprometía a reducir su déficit fiscal a base de imponer recortes de gasto y aumentos de impuestos. Esas reformas habían de restablecer la confianza en la sostenibilidad de su deuda.
Ha pasado un año y hoy todo el mundo ve claramente que ese diagnóstico estaba equivocado: Grecia no tenía un problema de liquidez sino de insolvencia. La deuda griega es muchísimo más grande de lo que se nos había dicho (parece que el gobierno había maquillado las cuentas) y alcanza el 145% del PIB. Asimismo, el déficit es mucho mayor de lo que se había anunciado y llega al 10,5% del PIB. El problema viene de lejos. Grecia nunca debió ser admitida al euro ya que nunca cumplió los criterios de Maastricht. A pesar de ello, unas autoridades europeas ansiosas por ampliar la zona de influencia del euro y combatir así la hegemonía del dólar, hicieron la vista gorda y la colaron por la puerta de atrás. Eso, a su vez, permitió a los griegos pedir prestado en euros a tipos de interés parecidos a los alemanes. Al fin y al cabo, los políticos europeos (ufanos con su nueva moneda) se vanagloriaban de la seguridad que el euro daba a todos sus miembros, impidiendo que ninguno de ellos quebrara. Y claro, dejar que un malgastador compulsivo obtenga crédito a tipos de interés reducidos es como dejar a un niño en una fábrica de golosinas: los griegos se endeudaron y endeudaron hasta que su deuda fue insostenible.
No hay ninguna previsión razonable que indique que Grecia va a poder pagar su deuda en los plazos acordados. La deuda pública griega es, pues, insostenible por lo que un nuevo plan de rescate vuelva a prestar todavía más dinero no sólo no va arreglar nada sino que va a empeorar las cosas. Ha llegado el momento de hacer algo distinto. La pregunta es: ¿qué hacer? Pues mucho me temo que, por más que las autoridades monetarias (lideradas por el gobernador francés del Banco Central Europeo, Jean Claude Trichet) la única se opongan, la única alternativa es la reestructuración de la deuda. Es decir, hay que renegociar con los acreedores y decirles la deuda se va a renegociar. Se van a tener que alargar los plazos, se van a tener que rebajar los intereses y quizá se va a tener que recortar el principal. El problema es que los acreedores son principalmente unos bancos europeos que ya tienen suficientes problemas de morosidad.
Lo que pasa es que no hay alternativa: si no renegocian los términos de la deuda griega no van a cobrar nada. Los bancos y las cajas que se equivocaron al prestar dinero a unos gobiernos irresponsables deben pagar por sus errores. Ahora bien, tampoco estaría mal que los oficiales europeos que han encadenado toda la serie de errores que han llevado a la situación actual (desde la admisión de Grecia al euro cuando no cumplía los criterios de Maastricht hasta el diagnóstico equivocado del 2010, pasando por las garantías de rescate que permitieron a los griegos endeudarse más de la cuenta) también pagaran un precio por su incompetencia.
Versión Final en Español
