HOMEBLOGSEl Que Explota Mourinho
29 April 2011

El Que Explota Mourinho

Written by 

L'article que vaig penjar ahir sobre el Mourinho sortira publicat a La Vanguardia el proper dia 2. El dia 2 es el DARRER dia que La Vanguardia surt publicada exclusivament en castella. A partir de llavors, jo escriure l'article en Catala i una maquina el traduira al Castella. Avui he tingut acces a la traductora. I, per a probar, hi he posat l'article en castella i ho ha traduit automaticament. Aquest es el resultat. Em sembla que no esta malament.

El Que Explota Mourinho

El comportament de José Mourinho, acusant els àrbitres, la Federació Espanyola i la UEFA d'afavorir sistemàticament el Barça és deplorable des del punt d'esportiu i demostra una falta de classe impròpia d'un club que sempre s'ha vanagloriat de distinció. La pregunta és: Per què actua així? Uns diuen que això de la distinció és una farsa ja que aquest no es demostra quan ganes sinó quan perds. I ara que el Madrid porta uns anys perdent, surt a col·lació la seva veritable naturalesa, molt més propera a la vulgaritat de Tomás Roncero que a la cavallerositat del senyor Santiago Bernabéu.

D'altres opinen que és la peculiar manera que té don José d'amagar el seu propi fracàs. Al cap i a la fi, les seves queixes arbitrals van aconseguir que a la roda de premsa posterior al partit d'anada ningú no es qüestionés el mal joc desplegat pel seu equip i tota l'atenció se centrés en si l'expulsió de Pepe era justa o si el Barça mereixia la Champions del 2009.

Una altra possibilitat és que Mourinho actua així per influir els àrbitres: si per endavant acuses al col·legiat d'afavorir al Barça i suggereixes que qualsevol targeta que se li ensenyi a l'equip blanc serà catalogada de favoritisme per les hordes mediàtiques i de fotoshopistas que t’afavoreixen, tu et pots permetre jugar al límit del reglament per intentar guanyar en el terreny de la violència el que no pots guanyar en el del talent. El problema és que, perquè Mourinho pugui posar pressió sobre els àrbitres, aquests han de ser "presionables". La pregunta és: ho són? Són susceptibles els àrbitres d'afavorir un equip determinat si existeix pressió social per això?

Encara que costi de creure-ho, aquest és un tema que ha estat estudiat pels economistes. En general, la "pressió social" és un incentiu no monetari que afecta les decisions de governs, empreses o consumidors. Per exemple, existeix "pressió social" per a què la gent no contamini o no consumeixi béns produïts amb treball infantil. La "pressió social" està sent utilitzada per limitar la corrupció en països emergents.

Per analitzar si la pressió que el públic exerceix sobre els àrbitres és efectiva, el 2002 els psicòlegs britànics Nevill, Balmer i Williams van fer un experiment: van ensenyar vídeos de faltes i penals fets contra equips locals a una sèrie d'àrbitres de la Premier. A la meitat d'ells els van ensenyar els vídeos amb els crits del públic que lògicament demanava la falta a favor de l'equip de casa. A l'altra meitat els van ensenyar la mateixa jugada sense soroll. El resultat va ser revelador: els que sentien les queixes del públic veien 15,5% més mancades que els que veien el vídeo sense soroll. La pressió del públic, doncs, semblava influir la decisió del col·legiat.

Un parell d'anys més tard, els economistes Garicano i Prendergast de la Universitat de Chicago i Palacios-Huerta de Brown, van analitzar si la pressió del públic feia que els àrbitres afavorissin els equips locals a la lliga espanyola. El primer problema era com mesurar el favoritisme: fins i tot després de veure'l cinc vegades per televisió, els del Barça veuen que Pepe agredeix a Alves i els del Madrid no. Com és difícil posar-se d'acord, les decisions sobre faltes, penals, expulsions, fores de joc i targetes no poden ser utilitzades per veure si un àrbitre afavoreix un o un altre equip.

Ara bé, existeix una dada absolutament objectiva que pot ser utilitzada en aquest tipus d'estudis: el temps de descompte. És fàcilment mesurable i no hi ha lloc a dubtes: dos minuts són dos minuts i punt. Garicano, Palacios-Huerta i Prendergast demostren el temps de descompte per analitzar el favoritisme arbitral i demostra que, una vegada tinguts en compte el nombre de substitucions i lesions, l'àrbitre afegeix una mitjana de gairebé quatre minuts quan l'equip de casa perd per un gol mentre que només afegeix un minut si guanya per un gol. És a dir, l'estudi demostra que els àrbitres espanyols són descaradament casolans perquè afegeixen més quan l'equip de casa necessita remuntar i menys quan necessita que no li remuntin. El 2007, el professor de la universitat de Calàbria, Vizenzo Scoppa va confirmar el mateix resultat per a la lliga italiana.

Vol dir això que els àrbitres són influïts per la pressió del públic local? Doncs la veritat és que no. És cert que els àrbitres podrien ser casolans perquè la cridòria del públic els afecta, però també podrien ser-ho perquè, des d'un punt de vista corporatiu, interessa que guanyi el de casa: l'assistència a l'estadi puja quan guanya l'equip local i, com més públic, més èxit per als organitzadors de competició... que són els que posen els àrbitres. Quina d'aquestes hipòtesis és correcta?

La resposta la trobem en un estudi de Thomas Domen de l’Institut IZA de Bonn. Després d'analitzar 3.519 partits de futbol jugats al llarg de 12 temporades en la Bundesliga, Domen confirma que a Alemanya els àrbitres també afegeixen gairebé tres minuts més quan l'equip de casa perd per un gol que quan guanya per un gol. La novetat és que Domen compara el grau de favoritisme que hi ha en els camps "normals" amb els dels camps "olímpics" en els quals una pista d'atletisme separa el públic dels àrbitres. La idea és que si aquests són casolans perquè sucumbeixen a la pressió ambiental, el grau de favoritisme serà menor quan el públic està lluny i és menys intimidador.

El resultat és irrefutable: als estadis olímpics els àrbitres afegeixen menys minuts quan l'equip local perd d'un i afegeixen més quan guanyen d'un gol. És a dir, als estadis on hi ha menys pressió del públic, els col·legiats són menys casolans. Conclusió: els àrbitres no són immunes a la intimidació. I això és exactament el que explota Mourinho.

==

Versio Castellana:

El comportamiento de José Mourinho, acusando a los árbitros, a la Federación Española y a la UEFA de favorecer sistemáticamente al Barça es deplorable desde el punto de deportivo y demuestra una falta de clase impropia de un club que siempre se ha vanagloriado de señorío. La pregunta es: ¿Por qué actúa así? Unos dicen que eso del señorío es una farsa ya que éste no se demuestra cuando ganas sino cuando pierdes. Y ahora que el Madrid lleva unos años perdiendo, sale a relucir su verdadera naturaleza, mucho más cercana a la vulgaridad de Tomás Roncero que a la caballerosidad de don Santiago Bernabéu.

Otros opinan que es la peculiar manera que tiene don José de esconder su propio fracaso. Al fin y al cabo, sus quejas arbitrales consiguieron que en la rueda de prensa posterior al partido de ida nadie se cuestionara el mal juego desplegado por su equipo y toda la atención se centrara en si la expulsión de Pepe era justa o si el Barça merecía la Champions del 2009.

Otra posibilidad es que Mourinho actúa así para influenciar a los árbitros: si de antemano acusas al colegiado de favorecer al Barça y sugirieres que cualquier tarjeta que se le enseñe al equipo blanco será catalogada de favoritismo por las hordas mediáticas y de fotoshopistas que favorecen a tu equipo, tu te puedes permitir jugar al límite del reglamento para intentar ganar en el terreno de la violencia lo que no puedes ganar en el del talento. El problema es que, para que  Mourinho pueda poner presión sobre los árbitros, éstos tienen que ser “presionables”. La pregunta es: ¿lo son? ¿Son susceptibles los árbitros de favorecer a un equipo determinado si existe presión social para ello?

Aunque a ustedes les cueste creerlo, éste es un tema que ha sido estudiado por los economistas. En general, la “presión social” es un incentivo no monetario que afecta las decisiones de gobiernos, empresas o consumidores. Por ejemplo, existe “presión social” para que la gente no contamine o no consuma bienes producidos con trabajo infantil. La “presión social” está siendo utilizada para limitar la corrupción en países emergentes.

Para analizar si la presión que el público ejercer sobre los árbitros es efectiva, en 2002 los psicólogos británicos Nevill, Balmer y Williams hicieron un experimento: enseñaron vídeos de faltas y penaltis hechos contra equipos locales a una serie de árbitros de la Premier. A la mitad de ellos les enseñaron los vídeos con el rugido del público que lógicamente pedía la falta a favor del equipo de casa. A la otra mitad les enseñaron la misma jugada sin ruido. El resultado fue revelador: los que oían las quejas del público veían 15,5% más faltas que los que veían el video sin ruido. La presión del público, pues, parecía influenciar la decisión del colegiado.

Un par de años más tarde, los economistas Garicano y Prendergast de la Universidad de Chicago y Palacios-Huerta de Brown, analizaron si la presión del público hacía que los árbitros favorecieran a los equipos locales en la liga española. El primer problema era cómo medir el favoritismo: incluso después de verlo cinco veces por televisión, los del Barça ven que Pepe agrede a Alves y los del Madrid no. Como es difícil ponerse de acuerdo, las decisiones sobre faltas, penaltis, expulsiones, fueras de juego y tarjetas no pueden ser utilizadas para ver si un árbitro favorece a uno u otro equipo.

Ahora bien, existe un dato absolutamente objetivo que puede ser utilizado en este tipo de estudios: el tiempo de descuento. Es fácilmente medible y no hay lugar a dudas: dos minutos son dos minutos y punto. Garicano, Palacios-Huerta y Prendergast demuestran el tiempo de descuento para analizar el favoritismo arbitral y demuestra que, una vez tenidos en cuenta el número de sustituciones y lesiones, el árbitro añade un promedio de casi cuatro minutos cuando el equipo de casa pierde por un sólo gol mientras que sólo añade un minuto si gana por un gol. Es decir, añadiendo más cuando el equipo de casa necesita remontar y menos cuando necesita que no le remonten, el estudio demuestra que los árbitros españoles son descaradamente caseros. En 2007, el profesor de la universidad de Calabria, Vizenzo Scoppa confirmó el mismo resultado para la liga italiana.

¿Quiere decir eso que los árbitros son influenciados por la presión del público local? Pues la verdad es que no. Es cierto que los árbitros podrían ser caseros porque el griterío del público les afecta, pero también podrían serlo porque, desde un punto de vista corporativo, interesa que gane el de casa: la asistencia al estadio sube cuando gana el equipo local y, cuanto más publico, más éxito para  los organizadores de competición… que son los que ponen los árbitros. ¿Cuál de esas hipótesis es correcta?
La respuesta la encontramos en otro estudio de Thomas Domen del Instituto IZA de Bonn. Tras analizar 3.519 partidos de fútbol jugados a lo largo de 12 temporadas en la Bundesliga, Domen confirma que en Alemania los árbitros también añaden casi tres minutos más cuando el equipo de casa pierde por un gol que cuando gana por un gol. La novedad es que Domen compara el grado de favoritismo que existe en los campos “normales” con los de los campos “olímpicos” en los que una pista de atletismo separa al público de los árbitros. La idea es que si éstos son caseros porque sucumben a la presión ambiental, el grado de favoritismo será menor cuando el público está lejos es menos intimidador.

El resultado es irrefutable: en los estadios olímpicos los árbitros añaden menos minutos cuando el equipo local pierde de uno y añaden más cuando ganan de uno. Es decir, en los estadios donde hay menos presión del público, los colegiados son menos caseros. Conclusión: los árbitros no son inmunes a la intimidación. Y eso es exactamente lo que explota Mourinho.

Versión Final Publicada

Read 31680 times
Rate this item
(2 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner

Search

Banner