Banner
HOMEBLOGSAntònio Sala i Arnó y la Fundación Umbele
30 November 2013

Antònio Sala i Arnó y la Fundación Umbele

Written by 

(Versión en Castellano más abajo)

Avui ha mort l’Antoni Sala i Arnó, el pare espiritual i la inspiració de la fundació Umbele. Per als milers d’africans que van tenir la sort de conèixer-lo a Senegal i Camerun, ell era el “père Antoine”. Per a molts de nosaltres, era simplement l’oncle Antònio, aquell germà del nostre pare o la nostra mare, que havia marxat al Senegal quan era molt jove i que venia a passar l’estiu a Cabrera cada dos anys.

Malgrat la distància, l’Antònio era el nostre oncle més proper. Potser perquè era el més jove. Potser per aquella tranquil·litat que transmetia. Potser per la felicitat que desprenia o per aquell mig somriure que sempre dibuixaven els seus ulls. Estar a taula amb l’oncle Antònio era sinònim d’entreteniment. Sempre tenia algun acudit a fer. Sempre tenia alguna cosa per explicar.

A mi em va ensenyar a estimar a l’Àfrica. Jo he dedicat una bona part de la meva vida professional a estudiar els problemes econòmics dels països pobres i la meva passió per l’Àfrica prové directament d’ell. Des de ben petit em van encuriosir les seves històries i anècdotes del Senegal. Sempre que parlava amb ell li demanava que m’expliqués coses dels països on havia estat. De fet, fins i tot el darrer cop que el vaig veure, dues setmanes abans de morir, vam estar parlant d’economia africana. Ell considerava que el creixement econòmic actual de la regió no era bo per a la gent del carrer perquè es basava en el petroli i això donava més poder a les elits polítiques sense beneficiar els ciutadans normals. L’oncle sabia que li quedaven dues setmanes de vida i sabia que mai més no tornaria a casa seva, però no deixava de pensar en el seu estimat continent. Fins el darrer moment va estar reflexionant sobre com millorar la vida de la gent a la que ell havia servit durant cinquanta anys.

I és que l’oncle Antònio va dedicar pràcticament tota la seva vida a treballar per a la gent més pobre del món: creava escoles, educava a nens i nenes, construïa hospitals o acollia a milers de refugiats de guerra. El problema és que per a fer tot això necessitava diners. En un dels viatges que vam fer a Camerun, la meva filla Úrsula i jo vam veure en directe l’obra extraordinària que l’oncle estava fent, però també les condicions en las que ho estava fent: moltes idees per millorar la vida dels nens més pobres del planeta i moltes ganes de fer-ho, però pocs recursos per aconseguir-ho. I també vam constatar que l’oncle no era l’únic que tenia aquest problema. Tots els missioners desplaçats a Àfrica tenien moltes idees, molta energia, moltes ganes... i pocs diners.

És per això que, en tornar a Barcelona, vam reunir als pares, germans, cunyats i cosins... i entre tots ens vam negar a acceptar que l’esforç de l’oncle Antònio i de la resta de missioners desplaçats a Àfrica acabessin malbaratats per falta de diners. I així és com va néixer la fundació Umbele: vam decidir que la nostra tasca seria aconseguir els recursos necessaris per a que ell i la resta de missioners poguessin dedicar la seva energia inacabable a treballar sense haver de preocupar-se pels diners.

I avui l’oncle Antònio ens ha deixat. Ell ja no tornarà mai més a l’Àfrica i nosaltres ja no tornarem a veure el somriure dels seus ulls. Però queden les seves escoles, queden els seus alumnes, quedem totes les persones, d’aquí i d’allà, a qui d’alguna manera o altra ens va acabar tocant el cor. I per sobre tot això, queda el seu llegat més important: el record del seu exemple. El record d’una vida de sacrifici, amor i dedicació a servir als altres. I és recordant aquest exemple que nosaltres, des de la fundació Umbele, seguirem ajudant a tots els “oncles Antònios” que queden a Àfrica per a què puguin seguir treballant per millorar la vida de les persones més pobres del món.

Quan només feia uns minuts que l’oncle havia mort, el meu germà Emili va veure que a sobre de la seva tauleta hi havia un exemplar de la bíblia amb un punt posat al capítol 15 de l’evangeli segons Sant Joan. A aquella pàgina, l’oncle hi havia subratllat els següents versicles:

 

“Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Jo no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres”.

 

Servir i estimar. Aquest era l’oncle Antònio. I aquest és el seu llegat etern.

 

Link a la web de la Fundació Umbele

Segueix Umbele al Facebook

 

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO:

Hoy ha fallecido Antoni Sala i Arnó, el padre espiritual y la inspiración de la fundación Umbele. Para los millares de africanos que tuvieron la suerte de conocerlo en Senegal y Camerún, él era el “père Antoine”. Para muchos de nosotros, era simplemente el “oncle Antònio” (tío Antonio en Catalán), aquel hermano de nuestro padre o nuestra madre, que se había marchado a Senegal cuando era muy joven y que venía a pasar el verano a Cabrera una vez cada dos años.

A pesar de la distancia, Antònio era nuestro tío más próximo. Quizás porque era el más joven. Quizás por aquella tranquilidad que transmitía. Quizás por la felicidad que desprendía o por aquella media sonrisa que siempre dibujaban sus ojos. Compartir mesa con el oncle Antònio era sinónimo de entretenimiento. Siempre tenía algún chiste por compartir. Siempre tenía alguna cosa por explicar.

A mí me enseñó a amar a África. Yo he dedicado una buena parte de mi vida profesional a estudiar los problemas económicos de los países pobres y mi pasión por África proviene directamente de él. Desde bien pequeño me interesaron sus historias y anécdotas de Senegal. Siempre que hablaba con él, le pedía que me explicara cosas de los países donde había estado. De hecho, incluso la última vez que lo vi, dos semanas antes de morir, estuvimos hablando de economía africana. Él consideraba que el crecimiento económico actual de la región no era bueno para la gente de la calle porque se basaba en el petróleo y eso daba más poder a las élites políticas sin beneficiar a los ciudadanos normales. El oncle sabía que le quedaban dos semanas de vida y sabía que nunca más volvería a su casa, pero no dejaba de pensar en su querido continente. Hasta el último momento estuvo reflexionando sobre cómo mejorar la vida de la gente a la que había servido durante cincuenta años.

Y es que el oncle Antònio dedicó prácticamente toda su vida a trabajar para la gente más pobre del mundo: creaba escuelas, educaba a niños y niñas, construía hospitales o acogía a miles de refugiados de guerra. El problema es que para hacer todo eso necesitaba dinero. En uno de los viajes que hicimos a Camerún, mi hija Úrsula y yo vimos en directo la obra extraordinaria que el oncle estaba haciendo, pero también las condiciones en laso que lo estaba haciendo: muchas ideas para mejorar la vida de los niños más pobres del planeta y muchas ganas de hacerlo, pero pocos recursos para conseguirlo. Y también constatamos que el oncle no era el único que tenía ese problema. Todos los misioneros desplazados a África tenían muchas ideas, mucha energía, muchas ganas... y poco dinero.

Es por eso que, al volver a Barcelona, reunimos a los padres, hermanos, cuñados y primos... y entre todos nos negamos a aceptar que el esfuerzo del oncle Antònio y del resto de misioneros desplazados a África acabaran malgastados por falta de dinero. Y así es como nació la fundación Umbele: decidimos que nuestra tarea sería conseguir los recursos necesarios para que él y el resto de misioneros pudieran dedicar su energía inacabable a trabajar sin tener que preocuparse por el dinero.

Y hoy el oncle Antònio nos ha dejado. Él ya no volverá nunca más a África y nosotros ya no volveremos a ver la sonrisa de sus ojos. Pero quedan sus escuelas, quedan sus alumnos, quedamos todas las personas, de aquí y de allí, a quién de alguna manera u otra nos acabó tocando el corazón. Y por encima todo eso, queda su legado más importante: el recuerdo de su ejemplo. El recuerdo de una vida de sacrificio, amor y dedicación a servir a los otros. Y es recordando este ejemplo que nosotros, desde la fundación Umbele, seguiremos ayudando a todos los “oncles Antònios" que quedan en África para qué puedan seguir trabajando para mejorar la vida de las personas más pobres del mundo.

Cuando sólo hacía unos minutos que el oncle había muerto, mi hermano Emili vio que encima de su mesita había un ejemplar de la biblia con un punto puesto en el capítulo 15 del evangelio según San Juan. En aquella página, el oncle había subrayado los siguientes versículos:

 

“Nadie tiene un amor mayor que el que da la vida para sus amigos. Vosotros sois mis amigos si hacéis lo que yo os mando. Yo no os llamo sirvientes, porque el sirviente no sabe qué hace su amo. A vosotros os he llamado amigos porque os he hecho conocer todo aquello que he sentido de mi Padre. No me habéis escogido vosotros a mí; soy yo quien os he escogido a vosotros y os he confiado la misión de ir por todas partes y dar fruto, y un fruto que dure para siempre. Y todo aquello que pediréis a Padre en nombre mío, él os lo concederá. Eso os mando: que os amáis los unos en los otros”.

 

 

Servir y amar. Este era el oncle Antònio. Y este es su legado eterno.

 

Link de la web de la Fundación Umbele

Sigue Umbele en Facebook

Read 18990 times
Rate this item
(25 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Search

Banner