Tot i que en un principi no havia vist el debat entre Josep Borrell i Oriol Junqueras, alguns observadors i amics m’han demanat repetidament la meva opinió sobre el què va passar. Us he de dir que em feia molta mandra veure-ho perquè sóc un bon coneixedor de l’estratègia de Borrell. He llegit els seus articles i el seu llibre. L’he vist a la televisió i escoltat a la ràdio. I sempre he notat que, darrera d’una aparença de seriositat, tendeix a utilitzar les dades d’una manera molt frívola i partidista. Però la insistència dels amics i simpatitzants ha fet que, finalment, em baixés el debat de la xarxa i el mirés. La principal lliçó és que es confirma el què ja sabia: al debat, Borrell també va enganyar repetidament als espectadors. En aquest escrit documentaré les seves trampes.
El primer “gran” argument de Borrell durant el debat va ser que “el govern alemany no calcula les balances fiscals”. La implicació implícita és, suposo, que “per tant, el govern espanyol tampoc no les hauria de publicar”. Borrell ha anat repetint aquesta frase per totes les ràdios, televisions i diaris que ha pogut durant els darrers dos anys, com si hagués descobert la pedra filosofal. Fins i tot diu que va trucar a l’ambaixada per a preguntar si l’estat publicava les balances i li van dir que no. El bon home exhibeix la resposta de l’ambaixada com si fos la demostració màxima de què l’independentisme menteix i enganya. Potser es pensa que amb aquesta troballa li donaran el premi Nobel però la realitat és que, pel que fa al debat sobre el dividend fiscal de la independència de Catalunya, el fet que Alemanya calculi i publiqui les seves balances fiscals o no és irrellevant. Em diuen els meus amics economistes alemanys que el sistema de redistribució a Alemanya no el fa el govern federal (el govern central) sinó que el fan directament els landers (les regions) i que, per tant, el govern central no té res a publicar. Jo no ho sé. De fet, ni tan sols m’interessa.
El què és realment preocupant és que un home com Borrell, que ha estat ministre i que encara és assessor del PSOE, exhibeix amb orgull el fet que Alemanya no publiqui certes dades. Està defensant Borrell l’obscuritat de qui amaga dades en lloc de la transparència que es requereix a tota democràcia. Realment creu Borrell (i el Partit Socialista pel qui treballa) que menys dades és millor que més dades? I per què ho pensa això? Potser perquè creu que la gent es tonta i les malinterprerarà? De fet, això és el què pensa Montoro. Pensa el mateix Borrell que Montoro? Creu que només l’elit de gent “preparada” com ell i d’altres alts funcionaris de l’estat estan preparats per a saber segons quines coses? Doncs deixi’m dir-li al Sr Borrell que a les democràcies de veritat, les dades NO pertanyen al govern ni al ministre ni a al cos de funcionaris “preparat per entendre les coses”. Les dades són de la gent. El govern hauria de tenir l’obligació de ser transparent i donar accés a totes les dades. Totes. I el fet que Borrell vagi pel món dient que Espanya no hauria de mostrar les dades de les balances fiscals perquè Alemanya tampoc no ho fa només demostra que ell vol un tipus de democràcia fosca, poc transparent on ell i la gent com ell ens puguin enganyar quan els doni la gana. Aquesta pot ser la democràcia que vol en Borrell i el PSOE. No és la democràcia que vull jo per a Catalunya.
És més, fixeu-vos que els catalans no demanem pas que es publiquin les balances. Demanem que es publiquin les dades que permeten als economistes calcular les balances. Si els senyors Montoro i Borrell (en això els dos van a una) no volen fer l’esforç, que no el facin. Els economistes ja ens encarregarem de calcular les coses que creiem convenients. Però sense les dades això no es pot fer.
Dit això, és fals que les dades no estiguin disponibles a Alemanya. Diu en Borrell que ell les va buscar a Internet i mai no les va trobar. No va buscar massa bé perquè només havia d’anar a Wikipedia per a trobar-les. Suposo que Wikipedia deu ser una cosa massa complicada per a Borrell (em sembla que ell és més de l’època de la Gran Enciclopedia Larousse de paper). Però podia haver anat a Google. De fet, qualsevol de vosaltres podeu anar a Google i esciure “fiscal transfers german landers” i us apareixeran una bona pila d’articles (alguns acadèmics i alguns de diaris o revistes populars). Aquí en reprodueixo el primer que apareix als resultats de la recerca de Google per a que pogueu veure que no us enganyo. La pregunta pel Sr Borrell és: Si a Alemanya no es publiquen les dades que permeten calcular les balances fiscals, d’on han sortit aquestes balances fiscals dels landers alemanys que TOTHOM pot trobar a la xarxa? D’on han sortit els números alemanys que fins i tot apareixen a Wikipedia??? La veritat és que les dades venen del ministeri de finances alemany, aquest que el Sr Borrell diu que no publica les dades. De fet, les podeu trobar aquí. No serà que el Sr Borrell menteix quan diu que els alemanys no publiquen les dades. A la vista de l’evidència que tothom i per més que ell digui que té una carta de l’ambaixada on es diu que les dades no existeixen, tothom, repeteixo, TOTHOM pot comprovar a internet, resulta que la gran troballa del llibre de Borrell és... falsa!
El segon tema que introdueix Borrell durant el debat és el dels impostos pagats per Catalunya, la despesa rebuda a Catalunya i la balança fiscal. I aquí el Sr Borrell torna a fer el truco de l’almendruco que va fer fa dos anys a una sèrie d’articles publicats a El País (uns articles que jo vaig contestar. Però, en un exercici/demostració d’imparcialitat periodística, El País no va publicar la meva resposta i en canvi, sí que va publicar la resposta de Borrell a la meva resposta!). Diu el Sr Borrell que si agafem el total dels impostos pagats pels catalans (78.500 milions) i els diners que Catalunya “rep” ( 76.000 milions), la diferència és de “només” 2.405 milions i no pas els 16.000 milions que diu el Sr Junqueras. Per tant, conclou l’ex-ministre, Junqueras i tots els independentistes, menteixen. Per a donar més credibilitat al seu argument, Borrell diu que ell “només aporta dades de la Generalitat”.
Però aquí Borrell fa dues trampes. I ell ho sap perfectament perquè li ho he explicat mil vegades. Veieu per exemple aquesta entrada al meu blog de Gener de 2014. La primera és en el concepte de “rep”. Quines despeses considera el Sr Borrell que “rep” Catalunya? Doncs totes les que, segons ell, “beneficien” els catalans. Com que no sap ben bé què és el que beneficia als catalans o no, ell divideix les despeses del govern central entre tots els espanyols i suposa que a tots ens beneficia per igual. Aquest és un supòsit gloriós i completament arbitrari. Borrell no està sol a l’hora de defensar aquest supòsit. Cristóbal Montoro i el seu economista de capçalera i persona que calcula oficialment les balances del govern del PP, l’Àngel de la Fuente, també defensen aquest mètode. És el mètode que anomenen “carrega benefici”.
Té sentit aquest mètode? No ho sé. Però per a que us feu una idea, aquest supòsit equival a dir que el 16% de les despeses que es fan al Museo del Prado beneficien als catalans. El 16% del salari del rei Felip VI i el seu entourage beneficia els catalans. O el súmmum dels colmos: que el 16% dels diners que el Sr Jorge Fernández Díaz gasta per a fabricar dades contra els líders d’ERC i CIU o per a “destrossar el sistema sanitari català” beneficien els catalans. Si es calcula així, potser sí que els diners que “rep” Catalunya són 76.000 milions com diu Borrell.
Hi ha gent que pensa que per més que el salari de Felip VI, el museu del Prado o les despeses d’espionatge de Fernández Díaz ens beneficiïn, són despeses que no es fan a Catalunya sinó a Madrid i que, per tant, tenen impacte macroeconòmic a Madrid i no pas aquí i que el que hauríem de calcular des del punt de vista macro és on es fa la despesa pública. Per entendren’s, deixeu-me que us posi un exemple: la comunicat de Talarn sap que les despeses militars que es fan a Espanya “beneficien” a tots els catalans... però les que es fan a Talarn tenen un impacte sobre la riquesa i els llocs de treball de la gent de la zona que són molt diferents. Si es calcula la balança calculant el lloc on es fa la despesa surt el que s’anomena “balança monetària”. Si el Sr Borrell hagués ensenyat les dades del mètode monetari, el saldo hagués estat uns 4.000 milions d’euros addicionals als 2.400 que ell menciona al debat.
PPerò aquesta no és la principal trampa que fa Borrell. Al cap i a la fi, hi ha circumstàncies on el càlcul de la balança fiscal calculada pel mètode “càrrega-benefici” té un cert sentit. La principal trampa és que no té en compte que l’estat espanyol s’ha endeutat i que algú ha de pagar aquest deute. Durant l’any 2015, el dèficit de l’administració central de l’estat espanyol ha estat de 39.000 milions. La pregunta és: això ho pagarà algú? El Sr Borrell ha dit públicament que el deute “solo es dinero virtual que deberá pagarse en el futuro” com si els deutes no importessin i, per tant, poden ser ignorats. Suposo que per això, l’empresa Abengoa (de la que el Sr Borrell és conseller) està al llindar de la fallida per culpa d’uns deutes extravagants! Si els teus consellers pensen que els deutes no són importants i s’han d’ignorar “perquè no deberán pagarse hasta le futuro”, és normal que la teva empresa s’ensorri. A mi, la veritat, és que no m’importa gens que Abengoa s’ensorri o que els seus “cuentas y cuentos” estiguin fets per una persona que no entén massa bé la importància dels deutes. Però el que no estic disposat a acceptar és que el Sr Borrell enganyi a tothom que l’escolta amb el mateix “cuento”. Potser el Sr Borrell no ho entén però la resta de mortals sabem que quan tu pagues un sopar de 100 euros, el cost del sopar són 100 euros tant si el pagues amb efectiu com si el pagues amb la Visa. Per tant, quan tu calcules el què han gastat els ciutadans has de sumar el què han pagat en efectiu i el què han posat a la Visa.
El mateix passa a l’hora de calcular les aportacions que fan els ciutadans d’un país a les arques de l’estat: per una banda hi ha el què paguen directament en impostos i per altra hi ha el què ens apunten a la Visa (és a dir, la part proporcional del dèficit de l’estat). Fixeu-vos que, a les dades que Borrell aporta al debat ignora el deute públic espanyol!!! (Borrell va mostrar un quadre que ignora el dèficit de l’estat, un quadro que reprodueixo aquí baix) l’estat espanyol ens va cobrar impostos als catalans, va fer despeses a Catalunya però també ens va carregar uns 7.500 milions euros a la nostra Visa (dels 39.000 milions en què es va endeutar el govern central, el 16% o 7.500 milions d’euros l’haurem de pagar els catalans)! Un cop tingut en compte el què vam pagar directament i el que vam pagar amb la visa, la diferència ja no són els “petit excedent” que Borrell diu a 8TV sinó que ja s’apropen als 14.000 que el Sr Cuní menciona al debat i als 16.000 que Borrell atribueix a Junqueras.
Borrell intenta fer quedar Junqueras com un mentider tot dient que el dèficit no és de 16.000 milions. Però si es fan els mateixos càlculs per a anys anteriors es veurà que el Sr Junqueras tenia raó: la mitjana històrica del dèficit fiscal surt propera al 8% del PIB català (com que el PIB català d’avui és de 200.000 milions, el 8% són els 16.000 milions que deia Oriol Junqueras). El Sr Borrell pot pensar que 16.000 o 14.000 milions són un “petit excedent” sense importància i que els Catalans no tenim dret a queixar-nos. El que no pot fer és ignorar que quan l’estat espanyol fa despesa, finança aquesta de dues maneres: directament a través dels impostos o carregant-ho a la visa dels ciutadans. De TOTS els ciutadans espanyols. I això inclou els catalans. Ignorar aquest fet és fer trilerisme comptable inacceptable. Un pot debatre en quines circumstàncies s’ha de calcular la balança monetària o la balança “càrrega-benefici”. El que no es pot debatre es que s’hagi de tenir en compte el dèficit de l’estat. Ajustar pel dèficit (o neutralitzar) NO és una opció metodològica. Si un no ajusta, com el Sr Borrell, un comet un gravíssim error intel·lectual.
Tercer. El Sr Borrell diu atribueix la frase “De media, en el último cuarto de siglo, los ciudadanos catalanes son el 16% de la población, han contribuido el 20% del PIB, han pagado el 24% de los impuestos y han recibido el 15% del presupuesto público” al Sr Junqueras. I diu que això és fals. Per a demostrar-ho, Borrell cita un informe de la Generalitat del 2016 on es diu “segons el flux monetari, els ingressos aportats per Catalunya l’any 2012 representen el18,4% dels total i les despeses rebudes representen el 13,6% i segons la incidència càrrega-benefici, els ingressos aportats per Catalunya són el 18,1% del total i les despeses rebudes representen el 14,8%”.
Desconec si el què va dir el Sr Junqueras a la Cope el 2014 és exactament això o no (sospito que no és una cita exacta ja que he escoltat altres a Junqueras dir una frase més o menys similar i el què era el 24% de l’estat no era els impostos que pagaven els catalans sinó les exportacions catalanes). Si és una cita exacta, aleshores Junqueras exagera el pes dels impostos pagats per Catalunya. Però això no vol dir que Borrell tingui raó ni que la seva resposta sigui raonable. De fet, Borrell torna a fer un exercici de trilerisme. Per dues raons. Primera, fixeu-vos que la cita de Junqueras diu “de media, en el último cuarto de siglo...”. Borrell respon amb les dades, no de l’últim quart de segle, sinó les de 2012! I recordeu que el 2012 era l’any del rescat bancari a Espanya, el pitjor any de la crisi. Per a veure la trampa del Sr Borrell, podem anar al quadre original que cita Borrell i veiem que, efectivament, l’any 2012 va ser un any una mica especial (insisteixo, el pitjor any de la crisi). Afortunadament, el mateix quadre al què es referia Borrel a 8TV (i que està publicat a la web de la Generalitat i que reprodueixo jo aquí sota) ens mostra que, si excloem la seguretat social, la mitjana dels impostos pagats pels Catalans entre 1986 i 2012 va ser de 19,6% del total d’impostos pagats a Espanya
Però segona, i més important, jo no sé el context en el que Junqueras va dir el que Borrell li atribueix. Però em jugo un pèsol a què, quan Junqueras parlava de la baixa despesa d’Espanya a Catalunya, es referia a la despesa DISCRECIONAL. És a dir, la que l’estat pot triar de fer... si vol. El govern espanyol NO pot deixar de pagar les pensions dels avis catalans que han cotitzat tota la vida i que, per tant, la despesa que la seguretat social fa a Catalunya és la que toca per llei: la que correspon a la suma de les pensions que s’han guanyat els treballadors catalans al llarg de la vida. La queixa de Junquera feia referència a les despeses discrecionals que no s’han de fer per llei i que, per tant, l’estat espanyol pot realitzar o no realitzar segons li convingui. Per entendre’ns, Espanya no pot deixar de pagar les pensions dels catalans però pot deixar de gastar en els trens de rodalies de Barcelona.
Per tant, per veure si Junqueras té raó, hauríem de calcular les despeses que fa Espanya a Catalunya, un cop exclosa la seguretat social. Si mirem les dades de 2012, les que Borrell li agrada mencionar, resulta que la despesa discrecional (és a dir, sense comptar la seguretat social) feta per l’estat a Catalunya és del 9,1% del total de la despesa feta a Espanya. Aquesta quantitat és fins i tot INFERIOR a la què deia Junqueras a la suposada cita de Borrell. Si mirem la mitjana des de 1986 veurem que l’estat gasta un 11% del total a Catalunya. Més o menys el què deia Junqueras i molt per sota del què diu Borrell.
Borrell fa trampes perquè afegeix les dades de la seguretat social i, LÒGICAMENT, l’estat gasta el 17,3% de la despesa de la seguretat social a Catalunya perquè Catalunya té el 16% de la població i els salaris catalans són una mica més grans que els espanyols. Per tant, quan introdueix la seguretat social, Borrell augmenta la despesa que l’estat fa a Catalunya per “demostrar” que no estem discriminats. Però quan es mira la despesa que l’estat realment pot triar, Junqueras té tota la raó del món: L’estat gasta molt menys a Catalunya del què hauria de gastar.
El quart tema de debat és el del FLA. Diu Borrell que és fals que el BCE financi el govern espanyol perquè el BCE té prohibit finançar governs. Aquí el Sr Junqueras li contesta correctament que no pot finançar directament però sí indirectament. Tots sabem que una de les polítiques que va fer servir els BCE durant al crisi (recordeu el famós LTRO) consistia a que el BCE prestés a les institucions bancàries a tipus molt baixos AMB LA CONDICIÓ de què agafessin els diners i els prestessin als governs. Per tant, els governs de la perifèria europea (entre els que hi ha Espanya) es van poder finançar durant la crisi gràcies al BCE tal i com diu Junqueras. Tampoc no se li escapa a ningú que quan el BCE baixar tipus d’interès al 0% (o al negatiu), els tipus d’interès de tota la zona euro (interbancaris, hipoteques, etc) baixen. I per tant, torna a tenir raó el Junqueras quan diu Espanya es finança a tipus baixos gràcies al BCE.
De nou, no sé el què va dir Junqueras en el passat: Borrell li atribueix unes declaracions on suposadament diu que el govern espanyol es finança al 0,05%. Si ho va dir, no té raó. Ara bé, un cop més, això no vol dir que Borrell digui la veritat. A la seva al·locució, Borrell diu que l’estat espanyol presta a Catalunya al 2,5% perquè aquest és el tipus al què es finança Espanya. El bo a 10 anys, diu Borrell té uns interessos del 2,5% .
Però una visita ràpida a la web del ministerio de economia espanyol ens mostra que Borrell menteix (o al menys exagera) ja que Espanya no s’està finançant al 2,5% sinó a l’1,59%. De nou, Borrell enganya als espectadors amb les seves dades.
Aquí he de dir que Borrell va portar intencionadament el debat cap a si els tipus d’interès eren uns o eren uns altres quan, de fet, el debat hauria de ser sobre el principi general de com el govern central agafa els diners dels catalans (i, encara que digui que pensi que és un “petit excedent”, fins i tot Borrell ha acabat acceptant que hi ha diners que surten de Catalunya) i ens els presta a nosaltres mateixos! El tipus d’interès és irrellevant i, per tant, el debat que Borrell vol fer sobre els interessos és una cortina de fum que desvia l’atenció del veritable problema: el fet que Espanya presti a Catalunya els diners que prèviament li ha extret!
Durant tot el debat, doncs, Borrell va intentar fer veure que Junqueras mentia (o havia mentit en el passat) i es va dedicar a donar dades que suposadament demostraven aquestes mentides. El problema és que, a cada una de les afirmacions, Borrell responia amb dades manipulades, incompletes o, directament, falses.
Finalment, la discussió final sobre si Catalunya aniria millor podent decidir ella mateixa les seves polítiques o deixant que les decideixin des de Madrid. L’argument de Borrell en aquest punt és totalment esperpèntic: més o menys deia que és millor formar part d’Espanya per a incidir sobre quanta aigua ens deixen els Espanyols a l’Ebre. Suposo que quan va a Portugal no utilitza aquest argument per a dir-los que estarien millor formant part d’Espanya perquè així els espanyols els hi deixarien més aigua al Tajo.
Deixant de banda això de l’aigua que sembla un acudit, és esperpèntic pensar que qualsevol país estaria més ben gestionat des de fora que des de dins. Per dues raons. Primera, perquè l’evidència demostra que els gestors espanyols no han estat pas massa brillants. I això és el què Junqueras li va argumentar a Borrell. En el tema de l’atur, per exemple, Espanya té la pitjor fulla de servei del món civilitzat: tres vegades des que ha començat la democràcia l’atur d’Espanya ha superat el 20%. Dir que aquests gestors són els millors gestors als que podem aspirar és dir molt poc de la capacitat dels catalans. Aquest fet es magnifica si veiem la utilització que el govern de l’estat ha fet dels diners públics en contra dels catalans: els espionatges de Jorge Fernàndez Díaz per fabricar evidència contra determinats polítics catalans (entre els que, per cert, hi ha Oriol Junqueras), la manipulació sistemàtica de fiscals, jutges, tribunals, policies i d’altres institucions de l’estat amb objectius partidistes demostren que massa bons gestors, aquesta gent no són.
Però segona, i més important. Ha quedat demostrat repetidament que els interessos dels catalans són diferents dels espanyols: nosaltres volem parlar una llengua a l’escola, ells en volen una altra. Nosaltres volem invertir en rodalies, ells en AVES. Nosaltres volem prioritzar el mediterrani, ells volen estructures radials a carreteres, trens i fins i tot avions. I és legítim que ells vulguin coses diferents de nosaltres. Tan legítim com que nosaltres vulguem coses diferents d’ells. La pregunta és: en un món on volem coses diferents però nosaltres només representem el 16% dels vots, tenim alguna possibilitat de que es faci el que volem? Resposta: no. Cap ni una. Per això es fan inversions radials, per això s’ataca el model lingüístic, per això no s’inverteix en rodalies i per això s’utilitza recursos públics com la policia nacional per fabricar probes que incriminin a polítics catalans.
No és que els catalans siguem millors gestors. Ni som més llestos, ni més guapos, ni menys corruptes. El què sí que som és catalans. I per tant, si Catalunya és independent, potser tindrem un govern bo o un govern dolent. No ho sé. El què segur que si sé és que no tindrem un govern en contra.
