(versión en español más abajo)

LA GRAN CONVERGÈNCIA

Cada cop hi ha més gent, des dels indignats fins a professors d’economia passant per polítics de tota mena, que es queixen de que la globalització i l’economia de mercat ultraliberal i desregulada fan que els rics siguin cada cop més rics i els pobres, més pobres. Donada aquesta situació creixentment injusta, demanen una major intervenció del sector públic, una reducció de les llibertats econòmiques i més impostos per als rics.
D’entrada, cal dir que és cert que algunes zones del món estan immerses en una recessió econòmica: molt en particular, ho estan els de la perifèria d’Europa: Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal i Irlanda. Però abans de donar les culpes de la crisi al capitalisme liberal, si analitzem per què aquests països estan crisi, veurem que tots els països mencionats tenen problemes amb el seu deute públic (repeteixo, públic!). Durant massa temps els governs s’han dedicat a estirar més el braç que la màniga tot generant dèficits insostenibles o a salvar institucions financeres privades que s’han arruïnat. És a dir, llurs problemes sorgeixen de la intervenció equivocada o excessiva del sector públic i no pas de la manca de sector públic. És ben curiós que hi hagi gent que demani més intervenció estatal quan els problemes europeus els ha causat el propi estat.
El que ja no és tan cert, però, és que la globalització i l’economia de mercat hagin fet que la pobresa i les desigualtats de renda al món siguin cada dia més grans. Al contrari! Des que l’home va inventar l’agricultura, ara fa 10.000 anys fins a principis de la revolució industrial (1760), el 99,9% de la població de tots els països del món vivia al llindar de la subsistència. Sí! Hi havia cèsars, reis, conqueridors o buròcrates xinesos immensament rics, però el 99,99% dels ciutadans eren pagesos que treballaven de sol a sol i que amb prou feines podien menjar, vestir-se i tenir una casa on dormir. Fixeu-vos si vivien a prop de la subsistència que, quan hi havia una mala collita, la meitat de la població moria de gana. Per tant, durant milers d’anys no només la majoria de la població era pobre sinó que les desigualtats al món eren molt petites: tothom era igual i pobre. Igual de pobre.
Però cap a 1760 van arribar la revolució industrial i el capitalisme. Primer a Anglaterra i Holanda. Després als Estats Units i el Nord d’Europa. Després al Japó i al Sud d’Europa. Entre 1760 i els 1960, les famílies treballadores del què avui coneixem com a països rics de la OCDE, van augmentar el nivell de vida fins al punt de poder comprar coses que els reis més rics d’èpoques anteriors no podien no somniar: des de l’aigua corrent a casa fins a l’electricitat, passant per la pasta de dents, telèfons mòbils, anticonceptius, dotzenes de peces de roba o sopars a restaurants xinesos, japonesos o italians. L’economia de mercat va representar un miracle sense precedents per a la majoria dels 1.000 milions de ciutadans d’aquests països.
La resta del món, però, quedava enrera i les desigualtats entre els 1.000 milions de persones cada cop més riques i els 6.000 milions que romanien igual de pobres, eren cada cop més grans. Però entre 1950 i 1960 es va despertar Àsia. Primer van ser els petits dragons exportadors de Hong Kong, Singapur, Taiwan i Korea del Sud. Poca gent. Però al 1975 mor Mao Tse Tung i la Xina (1.300 milions de ciutadans) abandona el marxisme maoista per adoptar el capitalisme de mercat. Poc després, la Índia (1.200 milions) abandona el socialisme de planificació i també introdueix els mercats. Indonèsia, Malàisia i la resta de països asiàtics, comencen el seu procés de creixement. Finalment, a partir de 1995, l’África subsahariana, amb 700 milions d’habitants, també ha començat a desenvolupar-se ininterrompudament i ja a la darrera dècada, Amèrica Llatina ha retornat al camí del creixement que abandonà durant la crisi del deute dels 80.
De sobte, els 6.000 milions de ciutadans que viuen a països pobres comencen a desenvolupar-se. Aquest procés de creixement ha fet que, contràriament a la percepció general, la pobresa al món estigui caient a un ritme com mai no s´havia vist. És més, està fent que la distància entre els rics i els pobres no només no estigui augmentant sinó que estigui disminuint de manera significativa i per primera vegada a la història.
Per què diuen, doncs, els indignats i els intel·lectuals que els hi donen suport que les desigualtats són cada cop més grans? L’explicació és que només es fixen en les desigualtats a dins dels seus països. I és cert que a dins dels Estats Units, la distància entre els rics i els pobres ha augmentat. També ho han fet les distàncies entre els espanyols rics i els pobres i entre els xinesos rics i els xinesos pobres.
Però quan un calcula les desigualtats al món global, no n´hi ha prou amb mirar la distància entre americans rics i pobres o entre xinesos rics i pobres. Cal mirar també la distància entre xinesos i americans. Utilitzant paraulotes econòmiques, no només cal mirar les “desigualtats a dins dels països” sinó també les “desigualtats entre països”. I l’espectacular creixement dels països emergents fa que la distància entre països hagi caigut tan ràpidament, que compensa l’augment de les desigualtats a dins dels països de les que es queixen els indignats.
El fenomen econòmic més important dels darrers 30 anys ha estat l’exposició dels 6.000 milions de ciutadans més pobres del món a les forces del mercat. No és cap sorpresa veure que la conseqüència ha estat la reducció de la pobresa al món i una igualació dels nivells de vida al planeta terra, un procés que la història acabarà qualificant com la gran convergència.

----------------------------------------

LA GRAN CONVERGENCIA

Cada vez ha más gente, desde los indignados hasta profesores de economía pasando por políticos de todo tipo, que se quejan de que la globalización y la economía de mercado ultraliberal y desregulada hacen que los ricos sean cada vez más ricos y los pobres, más pobres. Dada esta situación crecientemente injusta, piden una mayor intervención del sector público, una reducción de las libertades económicas y más impuestos para los ricos.
De entrada, hay que decir que es cierto que algunas zonas del mundo están inmersas en una recesión económica: muy en particular, lo están los de la periferia de Europa: Grecia, Italia, España, Portugal e Irlanda. Pero antes de dar las culpas de la crisis al capitalismo liberal, si analizamos por qué estos países están crisis, veremos que todos los países mencionados tienen problemas con su deuda pública (repito, público!). Durante demasiado tiempo los gobiernos se han dedicado a gastar más de lo que se tiene generando déficits insostenibles o a salvar instituciones financieras privadas que se han arruinado. Es decir, sus problemas surgen de la intervención equivocada o excesiva del sector público y no de la falta de sector público. Es muy curioso que haya gente que, señalando a Europa, pida más intervención estatal cuando los problemas europeos los ha causado el propio estado.
Lo que ya no es tan cierto, sin embargo, es que la globalización y la economía de mercado hayan hecho que la pobreza y las desigualdades de renta en el mundo sean cada día mayores. ¡Al contrario! Desde que el hombre inventó la agricultura, ahora hace 10.000 años, hasta al principio de la revolución industrial en 1760, el 99,9% de la población de todos los países del mundo vivía en el umbral de la subsistencia. ¡Sí! Había césares, reyes, conquistadores o burócratas chinos inmensamente ricos, pero el 99,99% de los ciudadanos eran agricultores que trabajaban de sol a sol y que a duras penas podían comer, vestirse y tener una casa donde dormir. Fíjense si vivían cerca de la subsistencia que, cuando había una mala cosecha, la mitad de la población moría de hambre. Por lo tanto, durante miles de años no sólo la mayoría de la población era pobre sino que las desigualdades en el mundo eran muy pequeñas: todo el mundo era igual y pobre. Igual de pobre.
Pero hacia 1760 llegaron la revolución industrial y el capitalismo. Primero en Inglaterra y Holanda. Después en los Estados Unidos y el Norte de Europa. Siguieron  Japón y el Sur de Europa. Entre 1760 y los 1960, las familias trabajadoras de lo que hoy conocemos como los países ricos de la OCDE, aumentaron el nivel de vida hasta el punto de poder comprar cosas que los reyes más ricos de épocas anteriores no podían no soñar: desde el agua corriente en casa hasta la electricidad, pasando por la pasta de dientes, teléfonos móviles, anticonceptivos, docenas de piezas de ropa o cenas en restaurantes chinos, japoneses o italianos. La economía de mercado representó un milagro sin precedentes para la mayoría de los 1.000 millones de ciudadanos de estos países.
El resto del mundo, sin embargo, quedaba atrás y las desigualdades los 1.000 millones de personas cada vez más ricas y los 6.000 millones que permanecían igual de pobres eran cada vez mayores. Pero entre 1950 y 1960 se despertó Asia. Primero fueron los pequeños dragones exportadores de Hong Kong, Singapur, Taiwán y Korea del Sud. Poca gente. Pero en 1975 muere Mao Tse Tung y China (con sus 1.300 millones de ciudadanos) abandona el marxismo maoísta para adoptar el capitalismo de mercado. Poco después, la India (1.200 millones) abandona el socialismo de planificación y también introduce los mercados. Indonesia, Malasia y el resto de países asiáticos, empiezan su proceso de crecimiento. Finalmente, a partir de 1995, África subsahariana, con 700 millones de habitantes, también ha empezado a desarrollarse ininterrumpidamente y ya a la última década, América Latina ha retornado al camino del crecimiento que abandonó durante la crisis de la deuda de los 80.
De repente, los 6.000 millones de ciudadanos que viven en países pobres empiezan a desarrollarse. Este proceso de crecimiento ha hecho que, contrariamente a la percepción general, la pobreza en el mundo esté cayendo a un ritmo como nunca se había visto. Es más, está haciendo que la distancia entre los ricos y los pobres no sólo no esté aumentando sino que esté disminuyendo de manera significativa y por primera vez a la historia.
¿Por qué dicen, pues, los indignados y los intelectuales que los apoyan que las desigualdades son cada vez mayores? La explicación es que sólo se fijan en las desigualdades dentro de sus países. Y es cierto que dentro de los Estados Unidos, la distancia entre los ricos y los pobres ha aumentado. También lo han hecho las distancias entre los españoles ricos y los pobres y entre los chinos ricos y los chinos pobres.
Pero cuando uno trata de estimar las desigualdades en el mundo global, no sólo hay que mirar las distancias entre los americanos ricos y los pobres y las diferencias entre chinos ricos y pobres. También hay que tener cuenta la distancia entre chinos y norteamericanos. Utilizando jerga económica: no solo hay que tener en cuenta las desigualdades “dentro de los países” sino también “entre países¨. ¡Y las distancias entre países están cayendo rapidísimamente hasta el punto de compensar las mayores desigualdades dentro de países!
El fenómeno económico más importante de los últimos 30 años ha sido la exposición de los 6.000 millones de ciudadanos más pobres que vivían en países socialistas planificados o subdesarrollados a las fuerzas del mercado. No es ninguna sorpresa ver que la consecuencia ha sido la reducción de la pobreza en el mundo y una igualación de los niveles de vida en el planeta tierra, un proceso que la historia acabará calificando como la gran convergencia.