Avui dia 6 de Gener, el conseller Andreu Mas-Colell critica els objectius de dèficit imposats pel govern d'Espanya a les Comunitats Autònomes. Reprodueixo l'article aquí i el subscric totalment tot recordant la idea de que la divisió de l'objectiu global d'Espanya entre comunitats i administració central de l'estat ha de ser proporcional a la importància de cada administració en el conjunt de la despesa total és una idea que ja vam defensar en aquest blog fa gairebé un any. Veure aquí el post del dia 28 de Febrer quan Rajoy va presentar el dèficit de 2011, aquí el post del dia 28 de Febrer on es diu quines haurien estat les desviacions si els objectius fossin proporcionals a la despesa (tal i com proposa Mas Colell). Aquí el del dia 1 de Març on es demostra que el principal responsable del dèficit és l'administració central de l'estat i no pas les CCAA i, finalment, aquí el 2 de Març on faig una proposta d'objectius de dèficit basada en la proporció de la despesa tal i com Mas Colell demana a l'article de La Vanguardia d'avui. Per tant, amb aquest post vull donar el meu suport a la proposta del conseller d'economia en el sentit que Espanya hauria de redefinir els objectius de dèficit i la seva distribució entre CCAA i administració central de l'estat.
NOTA: VERSIÓN ESPAÑOLA DEL ARTÍCULO DE MAS COLELL MÁS ABAJO.
Fa dos anys, el nou govern de Catalunya es va trobar amb un dèficit, corresponent al 2010, del 4,2% del PIB català (és a dir, de 8.352 milions d’euros) i amb una exigència de dèficit de l’1,3% per a l’any 2011. En conseqüència, a l’hora de fer els pressupostos ens vam imposar un exercici d’austeritat intens, en molts aspectes avançant-nos al que es feia en el global espanyol. Però com que valoràvem –i valorem– la credibilitat, vam prescindir de manifestar una adhesió estricta a l’objectiu oficial i vam fixar un objectiu de dèficit del 2,6% del PIB. És el que honestament crèiem que, amb molt rigor i disciplina, podíem aspirar a aconseguir.
El nou Govern de principis del 2013 es troba davant un dilema similar. L’objectiu de dèficit per al 2013 és del 0,7% del PIB. Però ara, o més exactament des de l’agost del 2011, hi ha una diferència decisiva: no podem prescindir de l’objectiu oficial. Per una banda, els escenaris de control europeus s’han endurit i refinat i, en bona part, la nostra credibilitat s’avaluarà pel nostre compromís i voluntat d’assumir els objectius que Europa reconeix. D’altra banda, els mercats financers s’han tancat. Només podrem gastar allò que puguem finançar, i no podrem finançar més del que permeti l’objectiu reconegut.
Però això no significa que no puguem fer sentir la nostra opinió sobre l’objectiu o impulsar la seva revisió si aquesta és l’opció que es necessita. I ho és, efectivament, perquè l’objectiu del 0,7% per al 2013 és intel·lectualment dèbil, políticament miop i moralment obtús. Permetin-me justificar aquestes tres afirmacions.
És intel·lectualment dèbil perquè, amb Espanya en recessió i amb Europa molt a prop d’estarho, un objectiu de dèficit fiscal per a Espanya del 4,5% del PIB, com el que ara prescriu Europa per al 2013, no té cap lògica econòmica. És massa restrictiu i només pot agreujar la recessió espanyola, quelcom que no convé gens a Europa. En termes relatius, la magnitud de la contracció fiscal que Espanya hauria de fer aquest 2013 és similar a la del pre
cipici fiscal nord-americà. Els nord-americans s’han angoixat amb tota la raó per la possibilitat d’autoprecipitar-se cap a la recessió. Nosaltres ho hauríem d’estar per la mateixa causa, amb l’agreujant en el nostre cas que ja estem en recessió. És evident que Europa ha de relaxar l’objectiu (i que s’ha de fer d’una manera ordenada, és a dir, que no encareixi, ans al contrari, el crèdit). És el que opinen molts experts i organismes internacionals. El Govern espanyol pot estar ben segur del nostre suport si aquesta és també la seva posició. Confiem, doncs, que Europa ho acabi veient així i que, pel seu propi bé, no es deixi portar per impulsos dogmàtics.
És políticament miop, en aquest cas per part del Govern central, perquè és injust i arbitrari imposar un límit del 0,7% de dèficit a les autonomies, l’any 2013, quan l’objectiu global negociat amb Europa és el 4,5%. És una exhibició de poder (i una il·lustració del principi que “qui remena l’olla es queda el millor tall”) que no ajuda gens a establir un clima de confiança i de col·laboració. No s’ha de menysvalorar fins a quin punt la decisió del mes de juliol passat d’endurir l’objectiu autonòmic, quan Europa havia flexibilitzat el del conjunt de l’Estat, ha contribuït a precipitar el conflicte polític entre l’Estat i Catalunya.
Quina hauria de ser la distribució de l’objectiu de dèficit entre administració central i autonomies? Tenint en compte que la despesa autonòmica no és inferior a un terç de la despesa total, una distribució raonable seria 1/3 per a les autonomies i 2/3 per a l’administració central. En aquests moments això representaria l’1,5% i el 3%, respectivament. Almenys aquest hauria de ser el cas si totes les autonomies haguessin de fixar el mateix objectiu, quelcom que no és gens clar, ja que les situacions de partida no són les mateixes. De fet, seria més desitjable que les condicions fossin uniformes, però en relació amb la situació de partida, per exemple, descomptant els pagaments d’interessos (i potser els ingressos per privatitzacions). La diferència entre despeses ordinàries (exclòs el pagament d’interessos) i ingressos ordinaris s’anomena dèficit (o supe
ràvit) primari i és un concepte central en les polítiques de consolidació fiscal. Té més sentit imposar un objectiu comú pel que fa al dèficit primari que pel que fa al dèficit, ja que si els pagaments per persona en concepte d’interessos són més alts en una autonomia que en una altra, això implicarà una disponibilitat diferencial de recursos per persona per atendre els serveis públics.
En tot cas, vull fer constar que un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB per al 2013 comporta un objectiu de superàvit primari de gran magnitud (els pagaments per interessos estrictes l’any 2013 seran de 2.200 milions d’euros i el 0,7% del PIB són uns 1.400 milions d’euros; per tant, el superàvit primari seria de l’ordre de 800 milions d’euros). En una situació de recessió com l’actual, pretendre aquest nivell de rigor seria forassenyat.
Finalment, l’objectiu del 0,7% és moralment obtús. El que això representa (un ajustament, via ingressos i despeses, de més de 4.000 milions d’euros) no es pot aconseguir de manera fàcil o indolora. Si hi havia algun ajustament amb aquestes característiques (i de fet no n’hi havia gaires) ja s’ha fet. El que ara es demana imposarà molts patiments als ciutadans. Quan els patiments estan justificats per la necessitat de recobrar la salut o de tornar a posar el tren econòmic sobre les vies (en una imatge del president Lula da Silva) no hi ha més remei que acceptar-los, amb disciplina i esperit de treball. Però aquest 0,7% no està justificat, no farà cap bé i probablement ens deixarà en una situació pitjor que si duguéssim a terme un programa de consolidació fiscal dotat de racionalitat.
La diferència entre un objectiu de l’1,5%, i del 0,7% són 1.600 milions d’euros, més del doble, per exemple, de la contribució pública a les nostres universitats. En definitiva, es tractaria d’un patiment inútil. I això fa bullir la sang .
------------------------------
Versión española del artículo de Mas Colell
Hace dos años, el nuevo gobierno de Catalunya se encontró con un déficit correspondiente al 2010 del 4,2% del PIB catalán (es decir, de 8.352 millones de euros) y con una exigencia de déficit del 1,3% para el 2011. En consecuencia, en el momento de hacer los presupuestos nos impusimos un ejercicio de austeridad intenso, en muchos aspectos avanzándonos a lo que se hacía globalmente en España. Pero como valorábamos, y valoramos, la credibilidad, no manifestamos una adhesión estricta al objetivo oficial y fijamos un objetivo de déficit del 2,6% del PIB. Es lo que honestamente creíamos que, con mucho rigor y disciplina, podíamos aspirar a conseguir.
El nuevo Govern del 2013 se encuentra ante un dilema similar. El objetivo de déficit para el 2013 es del 0,7% del PIB. Pero ahora, más exactamente desde agosto del 2011, hay una diferencia decisiva: no podemos prescindir del objetivo oficial. Por una parte, los escenarios de control europeos se han endurecido y refinado y, en buena medida, nuestra credibilidad ahora se evaluará por nuestro compromiso y voluntad de asumir los objetivos que Europa reconoce. Por otra parte, los mercados financieros se han cerrado. Solamente podremos gastar aquello que podamos financiar, y no podremos financiar más que lo que permita el objetivo reconocido.
Pero lo anterior no significa que no podamos hacer oír nuestra opinión sobre el objetivo o impulsar su revisión si es lo necesario. Y es, efectivamente, lo necesario porque el objetivo del 0,7% para el 2013 es intelectualmente débil, políticamente miope y moralmente obtuso. Permítanme justificar estas tres afirmaciones.
Es intelectualmente débil porque, con España en recesión y con Europa muy cerca de ella, un objetivo de déficit fiscal para España del 4,5% del PIB, como el que ahora prescribe Europa para el 2013, no tiene ninguna lógica económica. Es demasiado restrictivo y sólo puede agravar la recesión española, lo que no conviene en absoluto a Europa. En términos relativos, la magnitud de la contracción fiscal que España debería hacer este 2013 es similar al abismo fiscal norteamericano. Los estadounidenses se han angustiado con mucha razón por la posibilidad de autoprecipitarse a la recesión. Nosotros deberíamos estarlo por la misma causa, con el agravante de que ya estamos en recesión. Es evidente que Europa ha de relajar el objetivo (y que debe hacerse de manera ordenada; es decir, que no encarezca el crédito, sino al contrario). Es lo que opinan muchos expertos y organismos internacionales. El Gobierno español puede estar seguro de nuestro apoyo si esta es también su posición. Confiamos en que Europa lo acabe viendo así y, por su propio bien, no se deje llevar por impulsos dogmáticos.
Es políticamente miope, en este caso por parte del Gobierno central, porque es injusto y arbitrario imponer el 0,7% a las autonomías, cuando el objetivo global negociado con Europa es el 4,5%. Es una exhibición de poder (y una ilustración del principio de que quien parte y reparte se queda la mejor parte) que no ayuda a establecer un clima de confianza y de colaboración. No se ha de subestimar hasta qué punto la decisión del pasado mes de julio de endurecer el objetivo autonómico, cuando Europa había flexibilizado el del conjunto del Estado, ha contribuido a precipitar el conflicto político entre el Estado y Catalunya.
¿Cuál debería ser la distribución del objetivo de déficit entre administración central y autonomías? Teniendo en cuenta que el gasto autonómico no es inferior a un tercio del gasto total, una distribución razonable sería 1/3 para las autonomías y 2/3 para la administración central. En estos momentos, esto representaría el 1,5% y el 3%, respectivamente. Al menos así debería ser si todas las autonomías tuviesen que fijar el mismo objetivo, lo cual no está nada claro porque las situaciones de partida no son las mismas. De hecho, sería más deseable que las condiciones fuesen uniformes pero en relación con la situación de partida, por ejemplo, descontando los pagos de intereses (y quizás los ingresos de las privatizaciones). A la diferencia resultante entre gastos ordinarios (excluyendo el pago de intereses) e ingresos ordinarios se la llama déficit (o superávit) primario y es un concepto central en las políticas de consolidación fiscal. Tiene más sentido imponer un objetivo común respecto al déficit primario que respecto al déficit, porque si los pagos por persona en concepto de intereses son mas altos en una autonomía que en otra implicará una disponibilidad diferencial de recursos por persona para atender servicios públicos.
En cualquier caso, un objetivo de déficit del 0,7% del PIB para el 2013 comporta un objetivo de superávit primario de gran magnitud (los pagos por intereses estrictos del 2013 serán de 2.200 millones de euros y el 0,7% del PIB son unos 1.400 millones de euros; por tanto, el superávit primario sería del orden de 800 millones de euros). En una situación de recesión como la actual pretender este nivel de rigor sería insensato.
Finalmente, el objetivo del 0,7% es moralmente obtuso. Lo que ello representa (un ajuste de 4.000 millones de euros vía ingresos y gastos) no se puede conseguir de manera fácil o indolora. Si había algún ajuste de estas características (y no había muchos) ya se ha practicado. Lo que ahora se pide impondrá muchos sufrimientos a los ciudadanos. Cuando los sufrimientos están justificados por la necesidad de recobrar la salud o de volver a colocar el tren económico sobre las vías (en una repetida imagen del presidente Lula), no hay más remedio que aceptarlos, con disciplina y espíritu de trabajo. Pero este 0,7% no está justificado, no hará ningún bien y probablemente nos dejará en una situación peor que si lleváramos a cabo un programa de consolidación fiscal dotado de racionalidad. La diferencia entre un objetivo del 1,5% y del 0,7% son 1.600 millones de euros, más del doble, por ejemplo, de la contribución pública a nuestras universidades. En definitiva, se trataría de un sufrimiento inútil, lo que hace hervir la sangre.
